M'agradaria comptar la història de tretze dones que van ser assassinades per una dictadura cruel. No havien comés cap delicte. No van tindre advocats ni juí just. Van ser jutjades per la seua militància política, perquè no havien fet res més. Van acabar afusellades i soterrades en una fossa comuna. A moltes persones d'Iberoamèrica els sonarà molt este tipus de procedir. Però va succeir a Espanya, fa molt de temps, en 1939.
Corria l'any 1939. Les tropes del General Franco , sublevades contra el govern democràtic de la República Espanyola, havien vençut la guerra civil i ocupaven Madrid. El terror s'estenia sobre la capital d'Espanya. Madrid havia sigut assetjada i bombardejada per les tropes franquistes, recolzades per nazis alemanys i feixistes italians. Però va resistir fins al màxim. Quan les tropes feixistes de Franco van entrar a Madrid, arribaven amb moltes ganes de venjança. Totes les persones que havien militat en partits democràtics, sindicats, organitzacions obreres (inclús de beneficència) estaven en perill de mort. Molts van aconseguir fugir i altres es van amagar. Alguns, fidels a les seues idees, van passar a la clandestinitat per a organitzar la resistència. La repressió a Madrid va ser tremenda. Milers de persones van ser detingudes i afusellades en les primeres setmanes de la rendició de la ciutat.
Les crides "Tretze Roses" eren tretze dones que van pagar amb la seua vida una equivocació. A pesar de la seua militància política, cap d'elles havia comés cap delicte. Totes, excepte una, eren menors d'edat (21 anys era l'edat adulta en aquells anys). Inclús una d'elles, ni tan sols militava en partits d'esquerres. Van ser condemnades per a alliçonar i espantar a la població. Per a deixar ben clar que ningú que s'oposara a la dictadura estava segur.
Després del final de la guerra, les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) van començar a organitzar-se en la clandestinitat. Pretenien mantindre els llaços dels resistents enfront de la dictadura. No obstant, l'organització estava infiltrada per tots els costats. Nombrosos líders van ser detinguts i torturats salvatgement perquè delataren els seus companys. El 29 de Juny de 1939, un comandant de la Guàrdia Civil va ser assassinat junt amb la seua filla i el seu xòfer en Talavera de la Reina. Este assassinat mai va ser aclarit realment. La justícia va acusar els resistents en la clandestinitat, però no va aconseguir detindre els culpables. Les investigacions per a identificar els culpables van esguitar a tots els detinguts, incloses nóvies, germanes i dones de militants en partits d'esquerres. El 3 d'agost de 1939 van ser portats a juí tretze dones i trenta hòmens. Les dones portaven detingudes diversos mesos i no tenien res a veure amb l'incident. Les tretze dones van ser condemnada per cometre "actes delictius contra l'orde de la nova Espanya". El major delicte que havien comés va ser tirar octavilles pels carrers de Madrid, haver militat en associacions d'esquerres, o servir en menjadors dels sindicats. Una d'elles, Blanca Brisac, catòlica i conservadora, va ser condemnada per ajudar econòmicament un company del seu marit. Estes dones eren condemnades per un crim que ni tan sols coneixien, i servien de "boc expiatori" per a deixar molt clar a la societat qual era el paper de la dona en la "nova Espanya". Totes elles van viure un llarga captivitat en la presó de Les Vendes. Allí s'amuntegaven per cents en cel·les minúscules. La presó estava a sobreeixir. L'aliment que se'ls subministrava era ínfim, fins a tal punt que els bebés d'algunes recluses morien d'inanició. La preses dormien amuntonades sobre el sòl. El 5 d'agost de 1939, les tretze recluses van ser despertades per a ser portades a la mort. Les van portar en un camió al Cementeri de l'Almudena de Madrid. En la capella del cementeri els van permetre escriure una carta de despedida per als seus familiars. Cap d'elles comprenia molt bé per que li les condemnava. Blanca Brisac li va recomanar al seu fill que fóra un bon catòlic i fera la comunió. Mentres escrivia esta carta, centenars de capellans en tot Espanya beneïen els afusellaments de la dictadura. Julia Conesa va demanar a la seua família: "Que el meu nom no s'esborre de la història". I precisament esta frase, es va convertir en un símbol de tots els que lluiten contra la impunitat i els crims del franquisme.
Carmen Barrero Aguado (20 anys, modista). Va treballar des dels dotze anys per a mantindre la seua família. Era militant del Partit Comunista. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939.
Martina Fangós García (24 anys, modista). A l'acabar la guerra va començar a participar en l'organització de les Joventuts Socialistes Unificades. Arreplegava munició abandonada en els descampats de Madrid per a entregar-se-la als resistents.
Blanca Brisac Vázquez (29 anys, pianista). Descendia d'una família francesa acomodada. Treballava com a pianista i era casada amb un músic. Era la major de les tretze condemnades. Tenia un fill. No tenia cap militància política. Era catòlica i votant de dretes. La seua detenció i processament va ser el més estrany de les tretze condemnades, tenint en compte les seues idees. Va ser detinguda per entregar diners a un músic amic del seu marit, que militava en el Partit Comunista. Esta ajuda econòmica li va costar la vida. Va escriure una carta al seu fill la matinada del 5 d'agost de 1939, que li va ser entregada per la seua família (tots de dretes) 16 anys després. La carta inclús es conserva. Li demanava que seguira fidel a la seua religió i fera la comunió.
Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista). A l'iniciar-se la guerra es va afiliar al Partit Comunista i va treballar com a voluntària en les cases-bressol (on s'arreplegava a òrfens i a fills de milicians que anaven al front).
Julia Conesa Conesa (19 anys, modista). Vivia a Madrid amb sa mare i les seues dos germanes. Una d'elles estava molt malalta i va morir durant el seu captivitat. Treballava en les instal·lacions esportives de les Joventuts Socialistes Unificades. Va treballar com a cobradora de tramvies per a mantindre la seua família. La seua detenció té causes molt fosques. Però segons pareix va tindre a veure amb un "pretendent" que va resultar ser un espia del govern feixista.
Avelina García Caselles (19 anys, activista). Era filla d'un Guàrdia Civil que va romandre fidel al govern legítim de la República i va acabar sent depurat. La van cridar per a un interrogatori rutinari que era una trampa. Va acabar detinguda en la Cárcel de Les Vendes.
Elena Gil Olaya (20 anys, activista). Militant de les Joventuts Socialistes Unificades.
Virtudes González García (18 anys, modista). Va ser una activa militant de les Joventuts Socialistes Unificades. El seu nóvio també ho era. Era molt coneguda en el partit. Un company la va denunciar baix tortura.
Ana López Gallec (21 anys, modista). Encara que va tindre l'oportunitat de fugir, Ana va preferir quedar-se en la clandestinitat de Madrid. Va acabar detinguda per la policia secreta del règim franquista.
Joaquina López Laffite (23 anys, secretària). Va ser la secretària en la clandestinitat de les dones de les JSU. Va ser denunciada per un company baix tortura. Detinguda i torturada, va acabar en la Cárcel de Les Vendes.
Dionisia Manzanero Salas (20 anys, modista). Es va afiliar al Partit Comunista a l'abril de 1938 després que un obús matara a la seua germana i a uns xics que jugaven en un descampat. Va ser detinguda el 16 de maig de 1939.
Victòria Muñoz García (18 anys, activista). Es va afiliar amb 15 anys a les JSU.
Luisa Rodríguez de la Font (18 anys, modista). Va entrar en les JSU en 1937 sense ocupar cap càrrec. Li van proposar crear un grup, però no havia convençut a ningú més que al seu cosí quan la van detindre.
Estes tretze dones van ser afusellades per militar en una organització clandestina que lluitava per la democràcia. Se'ls va atribuir un crim que no van cometre. Inclús una d'elles (Blanca Brisac) ni tan sols militava en cap organització, i era un dona conservadora. Van ser uns "bocs expiatoris" perquè el règim dictatorial i franquista de Franco justificara públicament que hi havia "orde". A Espanya no les oblidem. I espere que la gent d'altres països que esteu llegint açò, tampoc les oblideu. Després de la pèssima "transició democràtica" realitzada a Espanya, els crims del franquisme són intocables. El jutge Garzón ha pagat molt car per intentar obrir un procés per la repressió de la dictadura. Esta clar que la democràcia espanyola està "inacabada".
No hay comentarios:
Publicar un comentario