Draghi hauria de ser jutjat

Juan Torres – Consejo Científico de ATTAC España

Els mitjans de comunicació han festejat que una sola frase de Draghi (“Faré el que siga necessari per a salvar l'euro, i serà prou”) haja bastat per a salvar-nos, detenint l'accelerada pujada de la cosina de risc espanyola.
Ho mostren com un totpoderós déu monetari capaç de paralitzar d'un sol colp la fúria dels especuladors, la “irresponsabilitat” dels mercats que el Ministre d'Economia denunciava dies arrere, quan els seus atacs encarien la venda del nostre deute fins nivells prohibitius.
I ho és. És el titular d'un poder nou, però d'un poder no democràtic i que, com este mateix cas demostra clarament, no s'exercix en benefici dels pobles sinó inflingiéndole un sacrifique tan inhumà com innecessari i cruel.
Per això em pareix que el noticioso no hauria de ser l'acció totpoderosa de Draghi sinó que no haja comparegut per a explicar per què no la va dur a terme abans.
Si el Banc Central Europeu, com a ningú li cap ja el menor dubte i com acaba de ser novament demostrat, pot evitar tan fàcilment el sobrecost artificial que els mercats imposen al nostre deute, la qual cosa hauríem de preguntar-nos és la raó del retard en l'acció salvadora, les causes d'una omissió tan flagrant del deure de protecció i auxili econòmic que les institucions tenen respecte a les economies i als pobles que les han creat.
No es tracta d'un fet fútil. D'una setmana a una altra se succeïxen subhastes que a l'anar encarint-se augmenten en milers de milions d'euros la factura que paguen els estats, i si el Banc Central Europeu no fa res, podent-ho fer, perquè no siga més elevada del que és necessari, la qual cosa està provocant és un dany terrible a les nacions, a les persones i a les empreses concretes, als seus patrimonis i a la seua capacitat de creació de riquesa i ocupació. Un dany, a més, que es fa només a fi de permetre que els inversors s'enriquisquen encara més simplement apostant en un casino on es juga a costa del benestar i la pau de les nacions.
No és la primera vegada que Draghi es veu immers en accions d'este tipus, que ocasionen un dany tan evident i greu a les economies. Va ser directiu de Goldman Sachs i inevitablement coresponsable, si no responsable directe, dels enganys que el totpoderós banc va ordir a Grècia, i pareix que també a Itàlia, per a fer negoci manipulant les seues xifres de dèficit. I la seua presència està vinculada igualment a escàndols (que van acabar també beneficiant Goldman) relacionats amb la privatització d'empreses públiques a Itàlia. Sap bé el que significa utilitzar recursos públics per a beneficiar als interessos privats.
Però en este cas estem parlant de quelcom molt pitjor i més greu. És cert que el comportament del Banc Central Europeu i la seua falta d'accions determinants per a evitar que els problemes de liquiditat dels estats es convertisquen en un molt dramàtic de solvència ve donat per les restriccions del seu estatut (que ho consolida com un monstre que en realitat no respon al seu nom de banc central). Però és que inclús en el macro de les seues restringida capacitat d'actuació pot fer molt més del que fa, i quelcom molt diferent del que ve fent, com el propi resultat de les paraules de Draghi acaba de mostrar.
Els pobles no poden continuar en silenci davant d'este tipus de fets. Hem de demanar comptes. El Banc Central Europeu actua com un autèntic piròman al servici de la banca privada, que sense dissimulació s'ha encarregat de posar al seu cap a uns dels seus representants més coneguts i preeminents, precisament perquè el que està ocorrent no és un accident sinó una estratègia ben ordida per a consolidar el poder dels grans grups financers i ocultar a la ciutadania la seua responsabilitat criminal en l'esclat de la crisi i en les conseqüències que comporta.
Estem parlant d'un autèntic crim perquè eixa actuació (per activa quan el Banc Central Europeu presa decisions tan clarament beneficioses només per als bancs privats i per passiva quan no fa res per a evitar el dany) produïx, com ja és molt més que evident, un sacrifici dolorós i cruel a les persones. És un crim econòmic de què cridem contra la Humanitat que s'ha de perseguir i castigar-se de mode exemplar.
És imprescindible tipificar-los amb rigor i crear els tribunals necessaris perquè jutgen estos comportaments avaluant el dany i precisant la responsabilitat concreta dels que els porten cap, així com el grau de complicitat que es dóna en altres autoritats que assentixen o que inclús reclamen que el BCE actue d'esta manera. I per descomptat, és una exigència democràtica de primer orde que es desvele i difonga la naturalesa real del discurs que embolica les seues actuacions, que es faça pedagogia i es mostre a la ciutadania l'engany i la impostura amb què es revist esta gegantina operació de saqueig als pobles europeus, un crim que ja s'ha dut a terme amb anterioritat en altres latituds i les conseqüències molt lesives del qual per als pobles són, per tant, perfectament conegudes.