Pamflet antifutbolero

Va succeir dissabte passat. Perfectament proveït de cerveses i Doritos amb sabor a barbacoa, em vaig assentar davant del televisor per a retrobar-me amb l'espectacle etern de la Lliga de Futbol. Encara que en un principi no li doní importància, la terrible sensació va ser en augment i al final, vaig acabar sumit en un estupor pastós i inexplicable. La màgia havia desaparegut, els jugadors em pareixien absurdes figuretes corrent d'ací cap enllà darrere d'una pilota i, pitjor encara, em donava absolutament igual qui guanyara i qui perdera. En un primer moment, vaig atribuir la situació al fet antinatural que la competició de lliga s'iniciara en ple mes d'agost amb temperatures de 40 graus en els carrers; després vaig pensar que la meua inapetència es devia a la lògica saturació dels anys en què hi ha campionat de seleccions i al final, vaig arribar a la conclusió que cap d'estos arguments em servia. Vaig comprovar amb dolor que la passió futbolera s'havia esfumat per unes causes molt més profundes i que el meu no tenia solució.
Aquell calorós dissabte d'agost em doní compte que em resultava impossible entusiasmar-me amb les campanes i els passes d'un davanter, el fitxatge milionari dels quals serviria per a pagar tot el deute que té la Generalitat amb les farmàcies. Vaig descobrir la meua incapacitat total per a sentir els colors d'uns clubs que havien malgastat milions i milions en operacions absurdes i que a pesar d'això, es veien beneficiats per la bondadosa condescendència de les autoritats d'Hisenda, sempre disposades a fer la vista grossa amb els seus deutes, mentres arrasen a impostos als ciutadans corrents i moledors. Em vaig sentir totalment alié a uns equips de futbol regats amb escandaloses subvencions d'ajuntaments, conselleries i diputacions; les mateixes institucions públiques "exemplars", que no dubten a congelar els fons per a la Llei de Dependència o a cobrar-los les medicines a les ancianetes. Vaig tindre un atac agut de repugnància, al veure que els presidents seguien ufans i orgullosos fumant-se els seus pur en les llotges, a pesar que la major part dels mandataris futboleros pertany eixa sinistra confraria d'especuladors immobiliaris i de pirates de la rajola que ha portat a este país a la ruïna. VI amb indiferència total l'espectacle colorista de les grades dels estadis repletes per milers d'espectadors i vaig recordar que molts d'eixos sagrats recintes s'havien costejat amb fosques operacions de requalificació, en les que havien caigut rebentades caixes d'estalvi i administracions locals. Em cabrege fins a l'extenuació, al comprovar que l'esport rei tornava a ocupar més de la mitat del minutat dels telenotícies, fins a aconseguir que la ciutadania tinga més informació sobre la ruptura de lligaments del fals nou del Raig Vallecano, que del pla de retalls sanitaris del Govern.
Esta successió de pensaments més o menys demagògics m'ha portat a una conclusió alarmant: el futbol és l'únic sector de la vida espanyola que no s'ha assabentat que ací tenim una crisi econòmics i que som pobres com a rates. El noble esport del futbol roman absolutament d'esquena a la realitat general d'un estrany país, que pot presumir al mateix temps de tindre la millor Lliga del món i les cues de parats més llargues del món. Col·locat davant d'esta paradoxa, he pres una decisió dràstica: no gastaré ni un mil·ligram del meu odi en tipus com Mourinho, Sandro Rossell, Cristià Ronaldo o Villar. He decidit invertir tota la meua mala llet i el meu amplíssim catàleg d'insults en personatges més substancials, com Rajoy, Fabra, Camps, Sabater o els exdirectius de les caixes d'estalvis. En un país tan espletat, convé estalviar les energies, incloses les energies negatives.

Postdata. Els romans van inventar el "pa i circ" i fins al mateix Neró, que era un gros psicòpata que disfrutava tirant cristians els lleons, complia religiosament la seua part del contracte: li donava la plebs sagnant baralles de gladiadors, mentres repartia pel coliseu bones fogasses i suculents trossos de carn a la brasa. Dos mil anys després, els tipus que governeu Espanya ens lleven el pa, a base de retalls i impostos, i ens demanen que ens apanyem amb el circ futbolero. Pel que a mi respecta, se'l poden ficar on els càpia.