Una atmosfera social insuportable

Com estranyar-se del malestar social que avança com una marea i que amenaça de rebentar-ho tot ja que s'estén la consciència que no tenim res a perdre que no ens hagen arrabassat abans?

A Espanya estem vivint una situació de malestar creixent, angoixosa i que pot explotar per desesperació insuportable. No valen pegats ni retòriques governamentals. Els polítics ocupen el lloc que abans tenien els terroristes en la llista de les més grans preocupacions dels ciutadans. Van a la parell dels banquers i dels lobbys financers que actuen davall l'etiqueta de “mercats”.

Els mitjans de comunicació ens desconcerten: estafes de milions que fugen a paradisos fiscals; persones tingudes per respectables que mentixen davant dels tribunals; institucions religioses, militars i garants de l'orde públic que especulen amb diners negres; clergues que, en un Estat que garantix la llibertat de consciència, reben milions d'euros a l'any dels pressupostos de l'Estat, incapaç d'obtindre el finançament dels seus fidels.

Pretenen imposar les seues creences en les escoles a càrrec de l'Erari i impartides pels que no han superat les proves a les que se sotmeten tots els docents davant de tribunals imparcials. Són designats pels bisbes, però pagats per l'Estat. Les religions han d'aprendre's en els temples o en les llars. És convenient que en els col·legis s'impartisca Història o Fenomenologia de les religions com a integrants de les diverses cultures.

Vivim un ambient de desfici, fam i desolació de milions de ciutadans davant del silenci de governants que es desqualifiquen mútuament, mentres la desocupació supera els cinc milions i més de 500.000 famílies sobreviuen sense un només dels seus membres amb treball fix.

I el que pareix un malson, en un país que es comptava entre els deu més desenvolupats del món i amb una economia florent, s'ha punxat eixa bambolla immobiliària i financera que molts veníem denunciant. Ningú es fa responsable ni és portat davant dels tribunals perquè reten comptes i paguen per la seua depredació i malversació embogides.

Però no podem vindre'ns baix al contemplar un món al revés en una atmosfera de bogeria en què pretenen que “tot val” sempre que produïsca beneficis per a uns pocs, a costa de la pobresa de la immensa majoria.

L'inimaginable fins ara, l'espectre de la pobresa aconseguix ja a centenars de milers de persones de classe mitjana, que fan cua davant de menjadors i centres de repartiment d'aliments d'organitzacions de la societat civil. O que van a les nits a rebuscar en els contenidors de desperdicis dels grans supermercats.

Creixen la pobresa, la desigualtat, la marginació i l'exclusió. Es mantenen els pressupostos per a armament, es vulneren drets humans fonamentals i es privilegien les relacions amb règims polítics que mantenen la pena de mort, la tortura com a sistema i la injustícia social com a mètode.
Perquè no ens arrossegament la desil·lusió i s'apague l'esperança podem compartir un text que puga animar-nos a acostar el muscle per a fer que cada dia, cada minut es llenen de sentit perquè no hem pogut haver nascut per a patir i contemplar tanta injustícia de mort.

Perquè mor lentament qui es transforma en esclau de la rutina, repetint els mateixos trajectes, no s'arrisca a obrir-se a nous horitzons i no li parla a qui no coneix. Qui no s'accepta com és i no actua en conseqüència, preferix el ja conegut encara que mesquí a un remolí d'emocions, d'eixes que rescaten la brillantor dels ulls, transformen en somriures els badalls, i en oportunitats els problemes.

El que no s'atrevix a canviar de rumb quan està infeliç en el treball, qui no arrisca la veritat per l'incert per a anar darrere d'eixe son que ho desvela. Qui no es permet alguna vegada fugir dels consells sensats. Qui no viatja, no llig, qui no sent música, qui no és amable amb si mateix. Qui destruïx el seu amor propi sense reconduir-ho cap a horitzons d'harmonia, qui no es deixa ajudar. Qui passa els dies queixant-se de la seua mala sort o de la pluja incessant o que no s'atrevix a preguntar sobre un tema que desconeix o no compartix el que sap. Qui no compartix les seues emocions, alegries i tristeses, no confia, no ho intenta, no tracta de superar-se o no aprén de les pedres del camí de la vida, qui no ama i es deixa amar.

Evitem esta mort silenciosa i avorrida, recordant que ser viu exigix un esforç major que el simple fet de respirar. Però que, al fi, ens reconcilia amb la vida.