Democràcia deprimida

Jordi Santonja, membre del consell polític d’Esquerra Unida ALCOI

En aquest país patim una depressió, no tan sol econòmica també psicològica. El país està gitat en el divan del psicòleg víctima de l’estrès que li està provocant aquesta crisi. Recorde una frase d’Eduard Punset “La gasela sols s’estressa quan veu al lleó i utilitza tots els seus recursos per a fugir, l’home s’estressa sols de pensar en un lleó”. I aquest país de pensar tantes vegades en la crisi, l’estrès ens ha superat. I amb quines medicines se’ns pretén curar?

No ajuda a superar aquesta depressió pensar que en ser major, no podrà estar ben atès. Quan tingues un accident o una enfermetat greu pugues tindre els mitjans per a curar-te i tindre recursos per a tirar endavant. Tampoc ajuda gens pensar que no podràs donar una bona educació als teus fills, precisament quan has viscut en uns temps en què molts fills d’obrers han tingut accés a educacions universitàries i ,per tant, han pogut accedir a bones faines i llocs de decisió que abans estaven vedats a certes èlits familiars.

Realment és molt cruel pensar que teníem una de les millors sanitats públiques que amb pocs recursos econòmics podia donar unes prestacions més que acceptables, i un sistema educatiu que permetria accedir a estudis universitaris i conviure amb un fracàs escolar alt. És clar que el nostre estat de benestar tenia els seus defectes i es podrien millorar, però just quan parlàvem de ampliar-lo amb la Llei de dependencia i la de conciliació familiar i laboral, ha saltat pels aires i aquesta bambolla social també ens ha esclatat tot jun a la bambolla inmobiliària.

Sentia parla a un jubilat “Cuando mi hijo venga a pedirme dinero le diré que vaya a pedirselo a Rajoy, que yo ya he pasado hambre y he tenido que ir a trabajar a Alemania y Francia para sacaros adelante”.

I el pacient no millora ambles medicines imposades pel PP, no ens trauen de la depressió. Cada divendres quan ens alegrem pensant en el cap de setmana, es reuneix el consell de ministres i ens amargen amb un nou decret contra la població. Estem mal acostumats amb el fet que els polítics no compleixen les seues promeses electorals, però Rajoy utilitzava molt una frase en campanya: “Hablaremos con todo el mundo y haremos las cosas como Dios manda”. I ni tan sols això ha complit, perquè resulta que seu en una taula amb els seus ministres i governa a colp de Reials Decrets. Sols fa falta que Soroya aparega cada divendres deient -nos “No se vayan todavía aún hay mas”.

Podrien canviar la medicació i seure’s a parlar amb altres forces polítiques i reeditar elsPactos de la Moncloa. Probablement aquesta crisi siga més perillosa que la transició. Rajoy s’amaga deprimit darrere dels seus ministres que ens anuncien doble ració de Prozac, medicina del segle XXI, o més ració de sangria, medicina de l’edat mitjana.

Almenys Zapatero eixia en persona anunciant les retallades i buscava fins l’últim moment el recolzament de altres partits, per exemple a la reforma laboral aprovada en l’últim segon amb el suport del PNV. Fins i tot es permetia alguna alegria anunciant brotes verdes.

Rajoy, com els depressius culpa als altres de les seues desgràcies, com per exemple a tot allò que és públic. Però un del seus preferits són els sindicats, que realment han fet poc mal a Espanya i a la democràcia. És clar que tenen els seus defectes i errors, però per a trobar culpables d’aquesta crisi cal mirar cap a un altre costat. Segons l’Agència Tributària el 72% de tot el frau fiscal el fan les grans fortunes, les grans empreses i la banca. Però la medicina que els aplica a ells és amnistia fiscal, menys inspectors d’hisenda i de treball i una reforma laboral que rebaixa tots els drets i els sous de tots els treballadors.

També cal mirar en direcció a l’Església, la major propietària inmobiliària del país, no paga un cèntim d’IBI. No es parla de retallar ninguna subvenció ( i crec que han retallat i han pujat impostos per tot arreu). Tampoc és parla d’eliminar l’assignatura de religió a les escoles, en un país aconfessional. Però està clar que als amics de manifestació això no es pot fer.

I que farà aquest país malalt? Esperar un altre divendres i deprimir-se més i no actuar víctima de l’estrès?

O per contrari, farà com la gasela, reaccionarà i fugirà del lleó de la crisi?