La transformació de l'Europa Social a l'Europa neoliberal

Article publicat per Vicenç Navarro  

Este article assenyala que els polítiques publiques que s'estan imposant a l'Eurozona amb grans retallades de la despes pública social i amb baixades de salaris, responen a un projecte, liderat pel capital financer, de transformar l'Europa Social en una Europa neoliberal.


El fals problema del deute

La crisi actual és una crisi creada per decisions preses per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI). I l'objectiu de tals decisions era aconseguir el que està ara ocorrent, és a dir, el desmantellament de l'Estat del Benestar (eliminant el principi bàsic d'universalitat -és a dir, de la identificació de drets socials amb el concepte de ciutadania- i la reducció de la protecció social. Tals institucions, junt amb el Consell Europeu, han volgut promoure la idea (que al final ha calat entre la població com resultat de la col·laboració i complicitat dels mitjans de comunicació) que un problema, creat en el sector privat, conseqüència d'un enorme endeutament privat, s'ha de resoldre a base de la reducció del sector públic. Segons tal teoria, la “solució” a la crisi passa per fer creure a la ciutadania que cal reduir les pensions públiques, retallar el gasto públic, incloent el social (amb retalls en la sanitat, en  l'educació, en els servicis d'atenció domiciliària, en les escoles d'infància, en els servicis socials i un llarg etcètera) a fi d'eixir de la crisi. La intensitat de tal allau ideològica és tal (ajudada per la falta de mitjans d'informació amb vocació crítica de la saviesa convencional) que inclús persones que s'autodefinixen d'esquerres s'ho creuen i quan governeu apliquen també tals polítiques neoliberals, recorrent a l'argument que no hi ha alternatives. Amb això, l'única diferència entre les esquerres i les dretes governants és la intensitat dels retalls i la dilució dels drets socials. La crisi de la socialdemocràcia a Europa, inclosa Espanya, es deu precisament a este fet.

És un indicador de l'enorme poder mediàtic i polític que tenen aquelles institucions (la troica i el Consell Europeu) i els interessos financers i empresarials que representen, que tals polítiques, l'aval dels quals científic és nul, s'hagen convertit en la saviesa convencional del pensament econòmic, mediàtic i polític. Les dades, no obstant, mostren les seues enormes falsedats.

Primera falsedat. “El major problema que hui existix és l'enorme grandària del deute públic”, frase utilitzada des del President del BCE, el Sr. Mario Draghi (ultraliberal) al Catedràtic d'Economia, Josep Oliver (socialdemòcrata, en una entrevista en TV3) que crega la desconfiança dels omnipotents mercats financers cap als estats dels PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya) i les seues dificultats per a poder finançar-se. Però mirem les dades i vegem la grandària del deute públic de tals països. Quan la crisi va començar, Espanya tenia, en realitat, una dels deutes públics més baixes de la Unió Europea (UE). Grècia, en canvi, la tenia elevada, 115% del PIB, però no més elevada que molts altres països de la UE. En realitat, podria haver-se reduït si la seua taxa de creixement econòmic haguera continuat elevada i haguera pogut accedir als diners a uns interessos baixos. Però açò no va ocórrer. Abans al contrari, les polítiques imposades per la troica van empitjorar la situació dramàticament, de manera que en quasi dos anys va pujar al 165% del PIB, amb un dramàtic descens del seu creixement econòmic. En realitat, el PIB va caure en picat (va perdre un 11% del seu PIB), i Grècia va entrar en recessió. Qualsevol macroeconomista que no pertanga a la secta dogmàtica neoliberal pot veure que les polítiques imposades a Grècia eren un desastre. El que havien d'haver fet és precisament el contrari del que van fer. El PIB de Grècia representa només un 3% del PIB agregat dels països de la UE-15 (el grup de països amb major desenvolupament econòmic de la UE). Aquelles institucions podrien haver ajudat a Grècia, facilitant el seu creixement econòmic al mateix temps que estimularen les seues reformes internes (incrementant els ingressos a l'Estat –en compte de retallar el seu gasto públic social-, o disminuint el seu gasto militar, el més elevat proporcionalment de la UE-15) i el BCE li comprara el seu deute públic. Estes intervencions a penes es van considerar. En el seu lloc es van seguir les polítiques d'austeritat (l'objectiu principal de les quals era que l'Estat grec pagara els seus deutes a la banca alemanya i francesa, i que este privatitzara el seu sector públic per al benefici dels interessos financers alemanys, francesos i grecs). Estes polítiques d'austeritat anaven embolicades d'un missatge que intentava ser movilizador de les classes populars d'Alemanya, presentant tals polítiques com necessàries per a penalitzar al poble grec que vivia per damunt de les seues possibilitats. Termes com “vagues” eren freqüents en els majors mitjans d'informació alemanys. En realitat, el treballador grec treballa més hores a l'any (2007) que l'alemany (1408), i es jubila més tard que l'alemany. Un objectiu d'aquelles institucions era, i és, dividir a les classes populars per a evitar la mobilització popular (que és inevitable que ocórrega) enfront  de tals polítiques.



L'austeritat va crear la recessió

Dites polítiques d'austeritat han creat la recessió, recessió que ha empitjorat l'anomenada confiança dels mercats, perquè els mercats financers temen que si el que ha passat a Grècia, resultat de les polítiques imposades per la troica, es reproduïra en altres països com Espanya i Itàlia, la Recessió es convertirà en Depressió. Quan la troica va exigir 74.000 milions d'euros de retalls a Itàlia (el deute de la qual és cinc vegades superior a la grega) els interessos dels bons italians es van disparar. Un tant de semblant ha ocorregut a Espanya. Les polítiques d'austeritat i la gran recessió que estan causant, expliquen que els interessos del deute públic d'estos països s'estiguen disparant. Tals interessos augmenten perquè cada vegada és més difícil vendre els bons de l'Estat, perquè els mercats temen que els Estats, a causa de l'escàs creixement econòmic, no tindran els recursos per a pagar-los.

Però esta desconfiança explica també un altre fet. I és que quan els mercats veuen que els Estats han d'oferir interessos tan alts per a poder vendre els seus bons, llavors els bancs (que consideren tals bons com poc segurs) els venen. I hi ha llavors una fugida general del capital cap a altres països amb bons més segurs (com l'alemany). Però no sols els Estats són vulnerables, sinó que tot el sistema bancari està en dificultats perquè els seus budells estan plens de deute públic (més d'un bilió d'euros públics espanyols). I així ens trobem en una situació paradoxal. Per un costat és bo per als bancs que els Estats hagen de pagar-los interessos altíssims. Ells reben diners del BCE a uns interessos baixos (1%) i compren bons de l'Estat a uns interessos del 6% o el 7%. Un negoci redó. Però, quan compren molt i especulen amb això, corren el risc que al final l'Estat no els puga pagar els interessos. La sort que tenen és que el BCE (el seu gran lobby) imprimix diners i els ajuda.

L'alternativa també és fàcil de veure. El BCE hauria d'imprimir diners i comprar bons públics dels Estats (en compte de donar-los diners als bancs perquè ells ho compren) i amb això disminuir els interessos. Cal entendre que els interessos dels bons no els decidixen els mercats sinó el BCE. El fet que els interessos del deute s'hagen disparat se deu al fet que el BCE ha deixat de comprar bons públics de l'Estat espanyol. I, per què han deixat de comprar-los? I la resposta que vosté, lector, no llegirà ni sentirà en els seus mitjans és que el BCE supedita la seua compra de bons que l'Estat privatitze l'Estat del Benestar. Així de clar. Utilitza l'enorme aclaparament que té l'Estat per a forçar-li que faça estos canvis. És un xantatge clar!

Esta és la realitat. No hi ha dubte que la troica és conscient que les seues polítiques estan creant la crisi. No és un problema d'incompetència (encara que esta és abundant entre els economistes, com els de Fedea, talibanes neoliberals, sinó d'arriscar-se a crear una gran depressió, utilitzant el pànic de la crisi per a aconseguir el que desitgen: la privatització de l'Estat del Benestar, la reducció de la protecció social, i el debilitament del món del treball.



Per què la recessió no podrà resoldre's a Espanya i en la UE?

La manera com es va construir l'Eurozona fa impossible que es resolga el problema. El poder del capital financer, i molt en especial de la banca, va construir una estructura que impossibilita l'eixida de la recessió. I els dos pilars d'esta construcció són el BCE, completament independent de qualsevol control públic, i el Pacte d'Estabilitat, reforçat inclús més, amb el Pacte Fiscal que solidifica l'austeritat. Vegem les dades.

La consolidació de l'euro com a moneda de la zona, fa que aquell país que acumule més euros està en una situació dominant. Este país és Alemanya, i la seua enorme acumulació d'euros se deu al fet que la seua economia es basa en exportacions, dos terceres parts de les quals van als països de l'Eurozona. Alemanya ven, i els altres països compren.

La banca alemanya com a problema

Esta política basada en les exportacions es fonamenta (com sempre ocorre quan un país basa la seua economia en exportacions) en una moderació de la demanda domèstica basada en una enorme moderació salarial. Les famoses reformes del canceller Schröder es basaven en este objectiu: reduir la protecció social i aconseguir una reducció de les rendes del treball a costa del creixement de les rendes del capital. Cal assenyalar que hi havia una altra alternativa: l'afavorida pel seu Ministre d'Economia, Oskar Lafontaine, que emfatitzava la necessitat basar el creixement econòmic en el creixement de la demanda domèstica, pujant els salaris i la protecció social. Lafontaine va perdre, i amb això no sols la classe treballadora alemanya, sinó totes les classes populars de l'Eurozona, perquè el creixement de la demanda domèstica alemanya haguera estimulat el creixement de l'economia europea, mostrant que els interessos del treballador  alemany objectivament coincidixen més amb els interessos dels treballadors dels països de l'Eurozona que amb els interessos de la burgesia financera i empresarial alemanya.

L'enorme acumulació d'euros va donar gran poder a la banca alemanya, que va invertir extensament en la banca espanyola, sent esta inversió un element clau a crear la bambolla especulativa immobiliària (de la qual va aconseguir grans beneficis). Es va crear així l'enorme problema del deute privat, que està en el centre de la crisi. Este endeutament estava facilitat, en part, per l'accessibilitat al crèdit, però també a la reducció de la capacitat adquisitiva de les rendes del treball, forçant les famílies a endeutar-se per a mantindre el seu nivell de vida. Ací està l'arrel del problema. Este està en el sector privat i no en el públic. D'ací que el problema major no siga el cridat problema del deute públic, sinó del deute privat. I d'ací també l'enorme vulnerabilitat del sistema bancari europeu. La manera com s'intenta resoldre és per mitjà de l'excessiva ajuda del BCE a la banca, que ha arribat a nivells absurds. En realitat, l'atenció al deute públic és una manera de distraure l'atenció pública. Ara bé, hi havia altres alternatives, i que incloïen que el BCE fora un banc central (com ho és el Federal Reserve Board d'EUA), que comprara deute públic i que ajudara a establir bancs públics que garantiren el crèdit, possibilitats mai considerades ni pel BCE, ni per la troica. Estes polítiques hagueren resolt el problema de la falta de crèdit.

Però el BCE no va fer ni una cosa ni l'altra. És cert que quan els Estats estaven a punt de col·lapsar-se (amb uns interessos dels bons prohibitius per als Estats), llavors el BCE va intervindre per a mantindre vius, deixant de comprar bons públics quan es reanimaven quelcom. Era l'intent de mantindre vius als Estats perquè els bancs pogueren continuar xuplant-los la sang com a sangoneres.

Però l'altra característica del BCE que impossibilita la resolució de la recessió és el seu objectiu de mantindre l'estabilitat de preus, que vol dir mantindre una inflació molt baixa. Com va dir Jean Claude Trichet, President del BCE fins al 2011, “la major labor del BCE ha sigut mantindre la inflació per davall d'un 2%. En realitat, la mitjana dels tretze anys ha sigut d'1,55%, que és molt millor que el rècord dels cinquanta anys anteriors”. Però per a aconseguir este objectiu s'ha creat una recessió que ha significat que un de cada dos jóvens a Espanya no troba treball. El BCE no té com a objectiu ni estimular el creixement econòmic ni la creació d'ocupació, objectiu que existix en altres bancs centrals com el FRB d'EE.UU. És cert que a instàncies del govern socialista Jospin, de França, es va afegir al títol del Pacte d'Estabilitat l'expressió “creixement”. Però no se li va permetre al BCE que desenvolupara les mesures per a estimular l'economia i crear ocupació. Una d'elles haguera sigut abaixar els interessos bancaris (que els definix el BCE). Inclús en els temps de recessió (2011) els interessos van créixer dos vegades més que durant el període previ a la recessió. Hui són de l'1,5%, quan als EUA els interessos són pràcticament zero. És més, les impressores de moneda que controla el BCE treballen molt menys del que ho fan altres bancs centrals. El FRB ha imprés 2.3 bilions de dòlars, molt més que el BCE (una quarta part d'esta quantitat), ajudant, també molt més que el BCE, als Estats d'EE.UU. i al govern federal. L'ajuda del BCE als Estats de l'Eurozona ha sigut molt més limitada que als EUA. D'ací que el creixement mitjana d'EE.UU. haja sigut un 2,5% del PIB anualment, i que en la UE haja sigut només un 0,5%.



La malignitat del Pacte Fiscal

Però la segona mesura que està impedint l'eixida de la crisi és el Pacte d'Estabilitat, citat anteriorment. El requisit que els Estat no tinguen un dèficit públic superior al 3% ha significat un cotilla que ha dificultat la recuperació. Durant la recessió del 2009, el dèficit pressupostari de l'Estat d'EE.UU. va ser d'un 9% del PIB, romanent a este nivell fins a l'any 2011. Si haguera sigut un 3%, el creixement econòmic i creació d'ocupació haguera sigut molt de menor. I la situació ha empitjorat encara més amb el nou Pacte Fiscal, que obliga als estats a no tindre pràcticament dèficit, la qual cosa és un desbarat. Condemna a l'Eurozona i a la UE a un creixement molt de menor i impossibilita l'eixida de la crisi.

Una vegada més, el govern socialista francés, ara presidit per Hollande, està pressionant perquè tal Pacte porte també el títol de creixement. Però el domini conservador de la troica no permetrà el desenvolupament dels instruments per a aconseguir-ho, com també va ocórrer quan es va aprovar el Pacte d'Estabilitat.