La crisi econòmica i la crisi de l'ensenyança de l'economia

Editorial d'Economia Crítica i Crítica de l'Economia, Març 2009.

 Alberto Garzón Espinosa

La crisi econòmica per la que travessa el món desenvolupat no té de cap manera una naturalesa atzarosa. No ha sigut un succés impredicible i tampoc ha sorprés tots els economistes. L'actual crisi és, de fet, producte de decisions econòmiques concretes que són fàcilment identificables i que responen a ideologies molt ben definides.

No obstant, pocs economistes han sigut capaços d'alertar sobre els perills que es gestaven en les economies desenvolupades, mentres que sí que han sigut molts els que s'han passat anys repetint que en realitat tot anava vent en popa. No obstant, si atenem als desiguals efectes que en les distintes capes socials han provocat les polítiques dels últims anys, comencem a comprendre per què alguns van preferir mirar cap a un altre costat a posta del que podia ocórrer. Més encara, si analitzem la composició dels plans d'estudi que se seguixen en les facultats d'economia trobem la raó que explica la resta, és a dir, l'absoluta incapacitat de la majoria dels economistes a l'hora d'analitzar la realitat econòmica i de preveure que una crisi de la magnitud de què estem començant a patir puga tindre lloc.

En efecte, la immensa majoria dels acabats de llicenciar en economia són incapaç de comprendre la crisi actual i els mecanismes que la van originar perquè, senzillament, mai van tindre oportunitat d'aprendre com funciona realment una economia capitalista com en la que vivim. Les successives reformes en els plans d'estudi, que pròximament i a instàncies del procés de Bolonya tornaran a canviar, han anat deteriorant la qualitat de l'ensenyança fins al punt que algunes facultats manquen hui en dia d'assignatures que en un altre temps van ser considerades essencials.

Així, actualment els estudiants es troben en classe enfront de models matemàtics, alçats sobre uns supòsits absolutament irreals, que en res ajuden a comprendre la realitat en què s'ancora l'economia. I és precisament per a facilitar l'estudi de tals models pel que els estudiants reben també una gran quantitat de classes de matemàtiques, estadística i econometria. En este marc, les assignatures que analitzen les estructures econòmiques, les històries econòmiques i les històries del pensament econòmic han passat a segon pla si és que no han desaparegut directament.

D'esta manera, els nous economistes són capaços de desenvolupar models analítics, així com de portar la comptabilitat i de calcular costos i beneficis d'activitats econòmiques concretes, però són generalment incapaços de comprendre la dinàmica del sistema econòmic capitalista i els seus mecanismes fonamentals. I sense les ferramentes adequades, els nous economistes tenen molt difícil contrastar les distintes opcions en matèria de política econòmica, de la mateixa manera que no tenen els coneixements històrics suficients per a trobar fenòmens semblants en el passat que ajudarien a entendre molt bé el que està passant en l'actualitat.

I, en estes condicions, és molt probable arribar a la conclusió que les crisis són accidents temporals deguts a una mala regulació o gestió i no, com demostra la història, fenòmens cíclics que es produïxen en el marc d'un sistema econòmic subjecte a una determinada lògica i que ha de suportar les seues pròpies contradiccions i limitacions.

L'actual crisi està posant en relleu també la incompetència de molts dels professors, que durant anys han explicat ficticis models de competència perfecta amb mercats que en condicions de lliure competència s'ajusten automàticament, i que ara tenen que veurese-les amb la difícil realitat davant de les preguntes dels alumnes: Per què els diners no fluïx cap a l'economia real? Per què amb baixos tipus d'interés no millora el consum i la inversió? Per què els paradisos fiscals es perseguixen ara mentres que abans advocàvem per fer del món un gran paradís fiscal? Per què ningú ens ha parlat de models productius i ens ha avisat dels riscos de l'especialització en la construcció i el turisme? Per què per a salvar l'economia les autoritats han de recórrer a l'Estat, eixa mateixa institució que en les classes es diu no hauria de tindre a penes capacitat d'intervenció? Per què si la raó de ser de la rendibilitat de les inversions és el risc assumit en elles, quan eixe risc es materialitza l'Estat salva a protegir amb els diners de tots als que ho han corregut? Preguntes estes, com moltes altres, que els professors no saben respondre al formar-se molts d'ells també amb plans d'estudi semblants als vigents.

Vist ho vist molts d'estos professionals haurien de ser acusats de negligència greu, perquè la seua activitat està impedint que els nous economistes siguen capaços d'afrontar els durs reptes que imposa la realitat. I això té uns costos socials altíssims en moltes formes: desocupació, desigualtat, pobresa, marginació, conflictes socials… En suma, una gran destrucció econòmica i social.

És necessari, per tant, canviar esta situació d'arrel. Cal finalitzar la deriva pseudocientífica de la ciència econòmica i tornar a situar-la sobre la realitat de l'economia capitalista. Per a això és urgent reformar els plans d'estudi, pluralitzant les posicions ideològiques que implícitament es troben després dels models econòmics, rescatant la preferència per les assignatures estructurals i històriques i establint nous nexes amb altres branques de la ciència social. Esta és l'única manera d'aconseguir que els economistes de les generacions futures sàpien comprendre, explicar i denunciar els riscos que comporten determinades polítiques i sistemes econòmics, sense que açò siga únicament un exercici ideològic sense fonament. Que és, com es veu a la llum dels fets, la qual cosa succeïx hui en dia.