Tots contra Merkel

Martin Niemöller

“Quan els nazis van vindre a emportar-se als comunistes vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista; quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig callar, perquè jo no era socialdemòcrata; quan van vindre a buscar els sindicalistes, no em vaig rebel·lar, perquè jo no era sindicalista; quan van vindre a emportar-se als jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu; quan van vindre a buscar-me, ja no hi havia ningú més que poguera sublevar-se”.

Estes paraules de Martin Niemöller, falsament atribuïdes a Bertolt Brecht, poden ser un resum fidel del que està ocorrent hui a Europa. Portugal i Irlanda no volen que se'ls compare amb Grècia, Espanya intenta marcar diferències amb els tres països anteriors, Itàlia, al seu torn, pretendre's distanciar-se d'Espanya, i França, almenys fins ara, per por a què se la poguera englobar entre els PIGS ha acceptat el paper de comparsa d'Alemanya. En general, tots els Estats han aspirat a ser els alumnes aplicats d'eixe sistema dictatorial imposat per Merkel que ha danyat greument l'economia i el benestar de tots els països europeus i que només està beneficiant a Alemanya.

Les regles de joc estaven trucades des de Maastricht i els governs, en un procés totalment asimètric, han cedit sobirania sense reparar a qui, per a quedar, al final, impotents i en mans dels mercats, d'Alemanya i d'institucions europees antidemocràtiques que, com en el cas del Banc Central Europeu, no se sap molt bé a qui servixen (potser a Golden Sachs). És significatiu el crit de desànim del Govern de Rajoy. El PP, en un excés d'ingenuïtat dogmàtica, tal vegada pensara que resoldria la crisi en quant arribara al govern o que sincerament creguera que la solució es trobava en els retalls i en les reformes, per això ara se sent defraudat. Espanya, entre les mesures connexions pel PSOE i les instrumentades pel PP, ha seguit fidelment i obedientment les directrius de Merkel i del BCE, però com més avança per eixe camí pitjor és la situació en què es troba.

Els líders europeus, incloent als dels Estats del sud, s'han precipitat a marcar distàncies amb el país hel·lé (jo no sóc grec) i a considerar-ho un empestat. Inclús el llenguatge així ho indica al parlar de contagi. Però la veritat és que de moment Grècia està fent d'esculleres i els governs farien bé a preguntar-se qui ocuparà el seu lloc si finalment els grecs es veuen obligats a abandonar l'euro, la qual cosa pareix altament probable en el cas que Europa no canvie d'estratègia.

Alemanya amb la complicitat -almenys amb el silenci- de la resta dels països europeus ha arrossegat a Grècia a un punt sense eixida. És evident que el cost d'abandonar ara l'euro pot ser molt alt, però quina és l'alternativa? El camí que li tracen la Unió Monetària i Alemanya conduïx al precipici. És possible que Grècia i els seus governs hagen pogut cometre errors, que els van conduir a un endeutament excessiu, però en qualsevol cas este només ha sigut possible precisament per pertànyer a la Unió Monetària i de tals desequilibris són tan culpables els països deutors com els creditors.

El plantejament és tant o més clar en el cas d'Espanya o d'Irlanda. Ambdós van ser exemple d'estabilitat pressupostària i d'aplicació dels dogmes neoliberals, sense que l'ortodòxia els haja servit per a res i ara es troben en una situació crítica. El seu pecat, igual que el de molts altres, és haver entrat en una Unió Monetària mal concebuda. Els seus bancs s'endeutaven en excés alhora que es generava una forta bambolla immobiliària. Però en una economia de mercat on s'ha renunciat a quasi tots els mecanismes de control, amb lliure circulació de capitals, sense política monetària pròpia, amb un banc central que no actua com a tal de quina manera evitar que el capital estranger unfle l'economia com un globus i que l'abandone més tard creant una brutal crisi de finançament?

L'única estratègia que els queda als mandataris europeus si volen pal·liar la situació crítica en què es troba l'Eurozona és la unió de tots els països, des de Grècia fins a França, enfront de Merkel. No hi ha cap raó perquè Alemanya mantinga el paper hegemònic que ostenta en l'actualitat. La seua aportació és idèntica en termes proporcionals a la de qualsevol altre país, i a més és la màxima beneficiària de la Unió Monetària. Resulta intolerable que el Banc Central Europeu es moga exclusivament als seus dictats i conveniències. Davant de l'atropell a què s'està sotmetent a Grècia, el major error que poden cometre els governs europeus és guardar silenci com si no fóra amb ells.

Potser el país que sobre en l'Eurozona no siga Grècia sinó Alemanya. Sense Alemanya tal vegada tot aniria millor. El Banc Central Europeu podria actuar com un verdader banc central abonant als països i a les entitats financeres; l'euro es devaluaria enfront del marc, dòlar, ien, yuan i altres monedes, amb la qual cosa els països recuperarien la competitivitat perduda; s'incrementarien les exportacions i es reduirien les importacions, i les bretxes en la balança de pagaments d'alguns països es reduirien, inclús desapareixerien; els tipus d'interés serien majors (potser no majors que els que s'estan pagant ara), però no els tipus reals que, al compensar-se amb majors taxes d'inflació i amb l'evolució dels tipus de canvi, farien que el deute exterior nominada en euros es devaluara al mateix ritme de la moneda, l'economia es reactivaria i inclús els dèficits públics a mitjà termini serien més reduïts. El llast és Alemanya i no Grècia.