Ha descendit la pobresa en el món?

Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLIC, 22 de març del 2012

Este article critica el recent informe del Banc Mundial que concloïa erròniament que la pobresa extrema s'ha reduït a nivell mundial durant estos anys de recessió. l'article mostra els errors metodològics i conceptuals de tal informe.






Fa unes setmanes el Banc Mundial va publicar una breu nota de premsa de sis pàgines, que va causar gran impacte. La notícia no era per a menys. El Banc Mundial assenyalava que, a pesar de la recessió mundial, la pobresa extrema havia baixat en el món. El títol de la nota de premsa ho deia tot “Noves Estimacions Revelen una Disminució de la Pobresa Extrema durant el període 2005-2010” (“New Estimates Veu Drops in Extreme Poverty 2005-2010. World Bank). No cal ni dir-ho que els majors mitjans d'informació del món occidental, de sensibilitat liberal, ansiosos de bones notícies, van tirar campanes al vol. Els majors diaris i setmanaris del món van publicar notícies i articles en lloc prominent, amb titulars molt cridaners, anunciant la notícia. El del The New York Times era representatiu: “La pobresa mundial descendix a pesar de la recessió econòmica mundial”. Titulars semblants van aparéixer en els majors mitjans. Un tant de semblant va ocórrer en la premsa liberal econòmica, des del Financial Times al The Economist. Este últim, amb l'exageració que li caracteritza, assenyalava que “per primera vegada, el nombre de pobres descendix en tot el món”. No cal ni dir-ho que, prediciblement, els grans rotatius d'Espanya reproduïen les notícies amb la mateixa alegria.

El problema amb tota esta mobilització mediàtica és que les dades, incloent els propis dades de l'informe del Banc Mundial, no reflectixen esta realitat. Vegem. La primera cosa que apareix és que els que l'informe presenta van de l'any 1981 al 2008. L'estudi del Banc Mundial és l'evolució de la pobresa extrema durant este període. L'últim any analitzat és, repetisc, 2008, el primer de la recessió. És a dir, la recessió a penes havia començat. No pot, per tant, derivar-se que “a pesar de la recessió, la pobresa ha baixat” tal com la gran majoria dels mitjans van indicar. En realitat, la crisi i la recessió es van iniciar aquell any, i a nivell mundial encara continua en moltes parts del món. Per a arribar a la conclusió a què van arribar els mitjans, l'estudi hauria d'haver analitzat l'evolució de la pobresa durant el període 2008-2012, i veure si la pobresa va baixar durant eixos anys. El Banc Mundial no va fer tal estudi. Els seus dades reals van acabar en 2008, quan la recessió va començar. El que sí que va fer el Banc Mundial, és unaestimación de la baixada de la pobresa durant el període 2008-2010, estimació basada, no en dades reals sinó en dades calculats segons diversos supòsits, alguns altament qüestionables. Les estimacions del Banc Mundial són conegudes per la seua “creativitat”, conduents a estimacions i projeccions d'escassa credibilitat en la comunitat científica. Les úniques dades reals, i no supòsits, de l'estudi del Banc Mundial acaben en 2008, quan la recessió a penes començava.

Però l'informe del Banc Mundial comet un altre error que, com l'anterior, li permet arribar a una conclusió equivocada. Analitza quanta gent viu en el món amb menys de 1.25 dòlars al dia i quantifica com esta xifra ha anat evolucionant durant el període 1981-2008. I atés que el total, segons els seus càlculs, és  que en 2008 hi havia 662 milions menys que estaven en esta condició que en 1981, conclou que la pobresa ha disminuït a nivell mundial. Ja que este període ha sigut el període liberal, és a dir, el període que la majoria de països del món, pressionats pel Fons monetari Internacional i pel Banc Mundial, han dut a terme polítiques neoliberals, este descens es presenta com la prova del gran èxit de tals polítiques. Han aparegut ja diversos articles de coneguts economistes liberals (en realitat, neoliberals) cantant les alabances del neoliberalisme.

Però tal eufòria ignora alguns fets elementals. Un d'ells és que la majoria d'este descens del percentatge de la població que viu amb menys d'1,25 dòlars al dia es concentra en Xina (i en segon lloc a l'Índia), i Xina no ha seguit les polítiques neoliberals en el seu desenvolupament. En contra de la saviesa convencional neoliberal coneguda com a Consens de Washington als EUA, i Consens de Brussel·les en la UE, l'Estat de Xina és altament intervencionista, amb ple control públic de la banca i del crèdit, entre altres exemples. Un tant de semblant ocorre a l'Índia. Excloent estos dos països, el percentatge de la població en pobresa extrema va augmentar, no va disminuir, i molt en particular en els països que van seguir amb major docilitat les receptes neoliberals. En altres països on la pobresa va disminuir a principis d'este segle, com ara Veneçuela, Brasil, Argentina i altres països d'Amèrica Llatina, este descens es va deure precisament a la revolta en contra de les polítiques neoliberals, trencant amb elles, per mitjà de polítiques intervencionistes d'orientació redistribuïdora, amb activa participació de l'Estat en la seua activitat econòmica. Tal com els informes publicats pel Center for Economic and Policy Research de Washington han mostrat, les conseqüències del neoliberalisme en el món en via de desenvolupament han sigut negatives. Les taxes de creixement econòmic i producció d'ocupació van ser majors en els països que van ignorar les postures neoliberals que en els que les van seguir. Per cert, un dels països amb major reducció de la pobresa extrema ha sigut, precisament, Veneçuela, davall el govern de Hugo Chávez, demonitzat en els rotatius de major difusió espanyols.

Però el major problema de l'informe del Banc Mundial és la manera com definix pobresa extrema, utilitzant l'indicador del consum d'1,25 dòlars nord-americans com el llindar de la pobresa. Per cert, utilitzar 1,25 dòlars no vol dir que en el món siguen pobres els que consumixen menys d'1,25 dòlars per habitant. Tal quantitat, en dòlars nord-americans, podria ser una quantitat respectable per a un país pobre. No és 1,25 dòlars nord-americans el llindar de la pobresa extrema en els països subdesenrotllats, sinó el valor de la moneda local la capacitat adquisitiva del qual siga comparable a la d'1,25 dòlars als Estats Units.

Este indicador, tal com han mostrat Robin Broad i John Cavanagh en el seu libroDevelopment Redefined. How the Market MET its Matx és simplista en extrem, perquè no té en compte altres consums que no siguen comercialitzats. Per exemple, dos països poden estar consumint 1,25 dòlars per capita per dia i, no obstant, el que tinga abundants servicis públics, tindrà menys pobresa que un altre país que no tinga tals servicis. Però el Banc Mundial no valora el consum públic, només el privat. D'ací que tal indicador subestime deliberadament l'efecte positiu que tenen els servicis públics a reduir la pobresa d'un país.

Comptat i debatut, el neoliberalisme ha sigut un fracàs, per molt que el Banc Mundial i el FMI intenten rescatar-lo. El seu impacte en la pobresa ha sigut devastador i la crisi està accentuant encara més esta situació. Espanya és un clar exemple d'això. La pobresa s'està disparant, no reduint. Escriure el contrari és mera propaganda neoliberal, per molt que s'intente ocultar eixa realitat amb estudis aparentment científics.