També havien abaixat els salaris de quasi tota la funció pública. Els únics que es van salvar van ser els policies, els militars, i, com no podia ser de cap altra manera, els diputats i altres alts funcionaris de l'estat.
Però no va ser prou. Van haver de llevar-nos les vacacions. Van deixar de prestar ajuda financera a totes les associacions de migrants, de lluita contra el maltractament, de reinserció d'expresos.
Durant un temps les persones associades havien cobert els gastos amb els seus estalvis personals, però esta font de diners s'havia esgotat ràpidament. També van haver de vendre tot el que tenia l'estat: les carreteres grans, alguns ponts, totes les platges. Fins als parcs naturals tenien ara patrocinadors, amb pancartes enormes a nom del Santander o del BBVA.
Però amb els pocs diners que havien tret d'esta liquidació del públic, els problemes de l'estat no s'havien solucionat. Portàvem ja mesos amb un govern paral·lel, en mans de banquers i institucions financeres diverses, que anaven preparant les lleis, i el govern les aplicava, botant-se la constitució quan feia falta… i va fer molt falta.
La desocupació s'havia disparat. Més d'un terç de la població activa, com la criden, es trobava sense ingressos segons deien les estadístiques, i portàvem temps sense creure en les estadístiques oficials. Les martingales ja no donaven de menjar, perquè poca gent podia pagar.
Les carreteres eren tranquil·les, amb molts cotxes aparcats definitivament per falta de combustible i de diners per a pagar-ho. De tant en tant passava en tromba el sec d'algun oficial, amb els seus guardaespatles i les seues llums. La població eixia poc, per por a les patrulles dels vigilants armada interlocutòria encarregats de vetlar a l'orde públic en el carrer, i en les cases quan feia falta.
Ja m'estava acostumant a la mirada trista de la meua filla major, quan s'alçava al matí, amb l'esperança d'un desdejuni. El xicotet plorava de tant en tant, però cada vegada de manera més dèbil. Quant al meu marit, havia tingut un accident, com diem ací, quan va decidir cobrar el segur per defunció de la nostra hipoteca…
Em vaig despertar plorant i cridant. La suor amerava tot el meu cos. Em vaig vestir corrent, vaig eixir al carrer, deserta. Els cotxes aparcats, com en el meu malson. Gir a l'esquerra, ningú. Comence a córrer. Arribe a la plaça gran. Ací esta tota la gent. Assentada en terra, en cadires improvisades amb materials recuperats. Hi haurà unes tres-centes persones assentades ací. Al mig, amb un megàfon, una dona, amb no més de vint anys. M'acoste, per a escoltar millor el que està dient.
“…portem ara diversos mesos ocupant les places i els carrers. Fa quatre mesos, decidim en assemblea dur a terme una auditoria del deute públic, per a identificar d'on provenia tot este deute, que no ha fet més que augmentar de manera exponencial en els últims anys.
Com ja sabem, no ha sigut fàcil. Hem estat acampant dos mesos davant dels edificis del Tresor Públic i d'Hisenda. Després d'un mes d'acampar, un funcionari va vindre a veure'ns d'amagat per a passar-nos una còpia del document que havia permés convertir el deute dels bancs en deute nostra. Al segon mes, ja eren diversos els funcionaris rebels i quasi teníem tot l'historial d'endeutament del nostre país.
Hem de donar les gràcies a les milers de persones acampades enfront d'estos edificis. Persones que van aguantar a pesar dels colps de la policia durant les primeres setmanes, fins que les forces de l'estat van abandonar la lluita, convençudes d'unir-se a la nostra a causa gràcies al valent sobra de sexe que van decidir les seues dones.
El treball amb la documentació ha sigut molt, tardem un mes a analitzar tots els documents, i dos setmanes més a qualificar als 83% del deute públic com il·legítima.
I este matí, després de dos setmanes de caceroladas davall les finestres de tot el govern, els nostres dirigents han comunicat la seua decisió, basada en la nostra anàlisi, de rebutjar esta part del deute i deixar de pagar-la…”
El clamor d'alegria em va ensordir. No vaig poder contindre les llàgrimes que em botaven dels ulls, però esta vegada, eren d'alegria.
No hay comentarios:
Publicar un comentario