Espanya S.A.

Perquè ja tenim l'emblemàtica estació de metre en la Porta del Sol rebatejada amb una marca publicitària. Som molt moderns i li posem anuncis. Més encara, per a obtindre major benefici, els dirigents del suburbà madrileny proposaran als grans centres comercials col·locar-los una parada en la porta, amb el pagament previ naturalment. La nostra vida, la vida decretada pels neoliberals, gira entorn dels diners… i al consum.

Encara que cada vegada siga més difícil consumir i obligue malabars o frustracions. Inclús encendre la llum o usar un ordinador connectat al corrent per a comunicar-nos serà un luxe inaccessible: calculen que les tarifes elèctriques espanyoles –les més cares d'Europa- pujaran un 17% per cert, després de l'oportuna sentència del Suprem. Copago en sanitat, per pernoctar en un hotel, a Catalunya i prompte on toc perquè “total és un euro o dos i ho paguem entre tots”. Sí? Ni de broma, valents incauts, però per a això ja ens tenen entretinguts amb neons publicitaris, amb basta propaganda per les pantalles del metre, i distracció absoluta en les de casa a través d'això que ara es continua cridant televisió.

La immensa creativitat de twitter porta diversos dies elaborant una llista d'estacions patrocinades. Els mitjans ho compten i, amb el seu habitual desconeixement de les Xarxes socials, ho fan aparéixer com a acudits de frikis. Aprofundir pot produir infart cerebral. Veurem alguns exemples que han citat com possibles #estaciones patrocinades, no tan ingenus:

Rajoy Cudol. Tribunal Aurenja Market Retir als 67 Delícies Gürtel CruzCampo de les Nacions. SEAT Eivissa Barri Dell Pilar Llibertat Digital Durex Barri de la Concepció Port Aventura Rodríguez


De moment, no obstant, esta crítica popularitza la mesura d'Aguirre i opera l'efecte contrari al desitjat.

En L'energia alliberada cite el consumisme com una de les causes que ens fa tapar els nostres sorolls i romandre en el limbe d'una superfície que a pesar de tot ens cruix:

El consumisme va nàixer com a vocable en el segle XX —una de les seues grans aportacions— com a conseqüència del capitalisme i el naixement de la publicitat. Es lliga a l'acumulació de béns o servicis considerats innecessaris. Etimològicament, la paraula consumisme prové del llatí “consumere” que significa gastar o destruir. No ho veiem al revés, adquirir, construir?

Del matí a la nit, dia després de dia, el gran motor i col·laborador del sistema, la publicitat, ens bombardeja. Tots enormement contents —i en to més elevat que la resta de la programació— ens creguen necessitats que no tenim. Eixa successió estrident és nociva per a la salut. Especialment —però no sols— la mental. Calculada, premeditada.

En cada cantó, en cada carretera… cadenes de botigues, centres comercials. Hi ha carrers urbans que ja pareixen també centres comercials. Peatonalizadas, oferixen entreteniment i les mateixes marques dels espais tancats. Estacions de tren i aeroports; fora de casa, tot és un lloc especialitzat on comprar. Moren els cines —a més de pel canvi de model audiovisual— per més i més comerços, tots iguals, en totes les ciutats del món. Els integren en el mercat de l'oci i el gasto. Entrar i consumir, endormiscada la voluntat per la música ambient. Comprar, menjar, defecar, comprar, solaçar-se, oblidar, sense eixir del recinte. El món acaba sent un enorme centre de venda. Tots són iguals. Una vegada dins, un no distingix si es troba en Vallecas (Madrid) o Colònia (Alemanya) excepte per l'idioma. I ni això que ja hem aprés fins a suec en Ikea. I en els carrers es tomba un teatre i emergix una altra botiga més. O es conserva amb el nom d'un producte comercial perquè compense la seua falta de “utilitat” anunciant quelcom.

 I així és. Esta societat d'epsilones que lucra als llestos i manipuladors del sistema camina cap a un model de vida altament perillós sense advertir-se en absolut d'això. El meu amic Javier Valenzuela ens alerta també de l'altra gran estratègia programada: el joc. I val la pena llegir el seu anàlisi detallada de què és i què reprenta. Un bestreta:

Perquè no és encara que el model del capitalisme de casino haja triomfat en el món, és que el casino en si mateix, el negoci de la ludopatia universalment identificat amb Les Vegas, disfruta d'un creixement com no es coneixia des dels temps en què Meyer Lansky es dedicava a blanquejar els diners de la Màfia.

 Espanya es va a convertir, com comentàvem en casa, en la Florida del Museu Europeu (que cap a ací camina també Europa: un parc temàtic de monuments sense la major vitalitat social ni econòmica). Un lloc per a jubilats preferentment estrangers, per a mirar el que ells compren amb els ulls verds d'enveja o vidriosos de ceguera i submissió.

No oblidem que, posats a canviar-ho, hi ha un altre possible nom per a l'Estació de Sol.

http://rosamariaartal.com/2012/03/15/espana-s-a/