L'educació va constituir un dels compromisos socials de la II República el fi del qual era aconseguir la democràcia, garantir els drets de tots els ciutadans i ciutadanes i modernitzar el país. Es tractava de configurar l'estat docent, la defensa d'una República capaç d'educar a ciutadans i ciutadanes compromeses amb la construcció d'una nova societat, que deixara arrere l'obscurantisme i les desigualtats d'altres èpoques.
Una educació pública, obligatòria, gratuïta, activa, laica, bilingüe i solidària que intentava acabar amb segles de discriminació per raó de sexe o de classe social.
Desgraciadament, els plantejaments de la II República van tindre una plasmació incompleta i efímera. La sublevació feixista va retallar les il·lusions de canvi social i l'activitat reformadora en tots els terrenys, entre ells, el de l'educació.
Dins d'este projecte d'educació de la ciutadania ocupaven un lloc privilegiat les mestres republicanes, que encarnaven el model de dones modernes i independents. Elles serien les responsables, en gran manera, de la construcció i difusió de la nova identitat ciutadana, a l'educar al seu alumnat en els valors d'igualtat, llibertat i solidaritat, tant a través de la transmissió de continguts en les aules com, sobretot, amb les seues vivències personals.
No obstant, molt poc sabem d'estes dones compromesos i valents que van treballar per portar l'educació a tots els racons d'Espanya, per molt perduts i aïllats que estigueren, o per moltes dificultats que trobaren davant d'una societat que, en massa ocasions, les observava amb recel, davant de la seua posició lliure i independent i unes pràctiques educatives que introduïen la coeducació en l'aula, i l'aprenentatge pràctic i experimental, enfront dels mètodes memorístics i mecànics.
Els seus noms, vides i obra, han de ser restituïts en la memòria, formant part del llegat de la nostra història educativa.
El canvi de la situació de la dona en la II República.
Per a les dones espanyoles, la proclamació de la II República el 14 d'abril de 1931 significaria un canvi profund en tots els àmbits: en l'esfera pública i en la vida privada, en la política, l'economia, la cultura i l'educació.
Estos canvis van ser molt més lluny del que molts dels mateixos hòmens de la República havien planejat i inclús més lluny del que moltes de les dones de la República podien haver somiat. Les reformes de la II República que, directament o indirectament impactaven en les dones, suposaven una transformació cultural de la societat espanyola tan profunda que pot ser qualificada de transcendent.
Amb la Constitució de 1931 les dones van obtindre la ciutadania civil i la ciutadania política. La Constitució establia la igualtat jurídica d'hòmens i dones (article 25) i els mateixos drets electorals per a hòmens i dones (article 36). Per primera vegada en la història d'Espanya, les dones van poder gaudir dels drets que possibilitaven l'exercici d'una llibertat personal bàsica, la qual cosa, al seu torn, les capacitava per a participar en l'àmbit públic, inclòs l'exercici dels drets polítics i en concret del dret al vot. Més de cent anys després de la Constitució de Cadis de 1812, l'ordenament jurídic espanyol reconeixia que les dones formaven part d'una “comunitat d'iguals”, amb plens drets i deures de ciutadania.
La II República acabava així amb l'exclusió de les dones de la ciutadania civil i política consagrada en les constitucions anteriors (de 1812 a 1876) i en la legislació, especialment en els codis civil, mercantil i penal. En estos codis del segle XIX, en vigor fins a les reformes republicanes i represos posteriorment pel franquisme, es fonamentava la falta de drets i llibertats individuals i la dependència respecte a pares i esposos (la “necessitat protecció”) de les dones, considerades legalment menors d'edat.
Totes les dones es trobaven en una posició de desigualtat civil i política respecte als hòmens, però sobretot les casades, que eren representades legalment pels seus marits, no tenien la pàtria potestat sobre els seus fills, necessitaven autorització del marit per a treballar, per a comprar i vendre, per a anar a juí en defensa dels seus interessos, entre altres disposicions que contemplaven inclús que els pares i marits pogueren “netejar la seua honra amb sang” en cas d'adulteri de la dona.
El triomf de la plena incorporació de les dones a la ciutadania va accelerar el procés de transformació de la societat espanyola i va ser un dels principals trets distintius de la II República.
Les reformes que donaven significat a la condició de ciutadanes de les dones van impulsar la igualtat efectiva d'hòmens i dones en l'àmbit privat i en la família, així com en la vida pública i professional. La pròpia constitució estipulava l'accés de tots els espanyols, sense distinció de sexes, a les ocupacions i càrrecs públics segons el seu mèrit i capacitat (article 40), en tant els vells codis civil, mercantil i penal es van veure profundament modificats per la nova legislació sobre el matrimoni civil, el divorci, la igualtat entre els fills legítims i il·legítims, la protecció de menors i la investigació de la paternitat.
L'estímul públic a l'educació i a la cultura i l'ambient de modernitat van afavorir la presència de dones en una àmplia gamma de carreres i professions, inclús en algunes que abans eren totalment masculines, com l'arquitectura.
Moltes dones van formar part d'associacions femenines i/o feministes i es van mobilitzar políticament, inclús van accedir al govern, com Federica Montseny ja durant la Guerra Civil, sent la primera dona ministra d'Europa, amb l'objectiu d'avançar en la consecució de la igualtat real, no sols la jurídica. Durant la guerra civil, en la zona republicana les dones van participar activament en múltiples tasques, principalment en la rereguarda, però també com a milicianes en el front de batalla.
La República dels mestres i les mestres.
 |
| Fotografía de uno de los maestros republicanos fusilados tras la Guerra Civil, Bernardo Pérez |
El 14 d'abril de 1931, la República va trobar una Espanya tan analfabeta, desnodrida i plena de polls com ansiosa per aprendre. I els més il·lustres escriptors, poetes, pedagogs, es van posar mà a l'obra. De poble en poble, amb a cultura ambulant.
Remeiar esta situació es convertix en denonado propòsit dels governants republicans: Marcelino Domingo, radical socialista i antic mestre en el període constituent, Fernando dels Rius en el govern Azaña, amb Rodolfo Llopis, socialista i mestre, com a director general. Azaña, exaltant l'interés mamprés, afirmava que “l'escola pública havia de ser l'escut de la República”
El projecte educatiu de la II República conjugava la renovació pedagògica procedent tant de l'ideari liberal de la Institució Lliure d'Ensenyança com del programa educatiu que propugnava l'escola única del partit socialista, i va configurar un model d'educació caracteritzat per ser públic, laic, obligatori i gratuït en l'ensenyança primària, en el que es facilitava l'accés a les persones econòmicament necessitades a l'ensenyança secundària i a la universitària, i en el que s'instituïa la coeducació en els tres graus de l'ensenyança. La coeducació i el caràcter actiu i creador eren concebuts com a principis pedagògics fonamentals.
La coeducació, i, en general, el projecte educatiu de la II República, va tindre un impacte diferenciat i específic en les xiquetes i en les jóvens pel fet que van poder accedir a la instrucció pública en les mateixes condicions que els xiquets, la qual cosa va potenciar la igualtat en matèria educativa i, amb això, va obrir expectatives fins llavors desconegudes d'accés de les dones a la instrucció, a la vida pública i al món professional.
A l'espera que s'aprovara la Constitució, al desembre, El Govern va prendre, per mitjà de decrets urgents, les primeres mesures: es va reconéixer l'Estat plural i les diferències lingüístiques (es respecta la llengua materna de l'alumnat) i al front del Consell d'Instrucció Pública que faria caminar les reformes es va anomenar Unamuno.
Els alumnes i les alumnes eixien al camp per a estudiar ciències naturals, es van tractar de substituir els monòtons cors infantils recitant lliçons de memòria pel debat participatiu i pedagògic; en molts casos els xiquets i les xiquetes es van mesclar en les mateixes aules, on s'educaven en igualtat, i es va afavorir un trànsit sense sobresalts des del parvulari a la universitat.
Va ser una escola en què es va educar els xiquets atenent a la seua capacitat, la seua actitud i la seua vocació, no a la seua situació econòmica. L'educació pública va rebre finançament per a això, i això era quelcom que l'escola privada va mirar amb recel.
Tot tenia l'aroma pedagògica de la Institució Lliure d'Ensenyança, que va ser el suport intel·lectual en què es va recolzar la República. Encara que va dissenyar una escola més laica.
Es va projectar la creació gradual de 27.000 escoles, però mentrestant, els ajuntaments van arreglar sales on educar els xiquets. I als majors. Va haver-hi inclús alguna escoleta en les sales d'autòpsia dels cementeris.On es podia. Llavors les mestres van exercir un paper primordial: ensenyaven en les seues cases amb la subvenció de l'Ajuntament.
Les Missions Pedagògiques van exercir un important paper de foment de la cultura en els pobles i aldees d'Espanya. L'objectiu de les Missions Pedagògiques era portar a totes les zones rurals i aldees allò que es desenvolupava en les ciutats, perquè disfrutaren d'això com a espanyols i espanyoles que formaven també part de la societat, per mitjà de biblioteques populars, organització de lectures, sessions cinematogràfiques per a conéixer altres pobles, sessions musicals de cors i orquestres, audicions per ràdio, exposicions d'art amb museus circulants.
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar