Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 13 de gener del 2012
Este article explica com Argentina va poder sortir de la crisi financera mitjançant el trencament de la paritat de la moneda argentina amb el dòlar, trencant alhora amb el FMI que estava imposant unixes polítiques d'austeritat a l'Argentina, tal com ho està fent ara amb Espanya.
Una teoria que ha sigut promoguda per cercles financers importants, com per exemple el Fons Monetari Internacional (FMI), és la desenvolupada per dos dels seus economistes, Ken Rogoff i Carmen Reinhart, definits sorprenentment en un article recent com “nous gurus de l'economia”, que sostenen que les recessions causades per les crisis financeres han de resoldre's lentament després de molts anys de recuperació lenta i penosa. En els seus escrits, tals autors subratllen els termes lenta i penosa. La promoció d'esta teoria per part del FMI i la seua acceptació en els mitjans financers i econòmics neoliberals s'explica perquè, en realitat, disculpa les polítiques públiques responsables de l'escassa recuperació de les economies europees i, molt en especial, les dels països referits desdenyosament com PIIGS (Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya), porcs en anglés.
El problema amb esta teoria és que és fàcilment demostrable que és errònia. És a dir, hi ha evidència que invalida la seua tesi. Vegem, per exemple, allò que s'ha ocorregut a Argentina. Este país tenia una enorme crisi financera, resultat en part a què el valor de la seua moneda estava fixat a l'euro (perdó, volia dir al dòlar nord-americà). Esta paritat l'havia portat a tindre un deute externa de 95.000 milions de dòlars. Era el deixeble predilecte del FMI, duent a terme les receptes de tal institució, arribant a un nivell d'endeutament impossible de sostindre.
D'ací que, en contra dels desitjos del FMI i amb gran hostilitat per part d'esta institució, a finals del 2001, el govern argentí va decidir abandonar la paritat amb el dòlar i no pagar el deute públic al preu establit pel FMI. El sistema financer argentí es va col·lapsar i tots els vaticinis pronosticaven que Argentina entraria en recessió –a nivells de depressió- per molts, molts anys. Fins ací la teoria de Rogoff i Reinhart.
Les dades, no obstant, mostren l'error de tals autors. És cert que l'economia argentina va baixar durant la primera part de l'any. Però es va recuperar prompte, i en tres anys el nivell d'activitat i creixement econòmic era ja idèntic a l'existent en el període de prerecessió. Part de la solució va ser recuperar la seua pròpia moneda i la seua pròpia autonomia fiscal, garantida pel seu propi Banc Central. A més, no va pagar el deute públic als nivells exigits, devaluant-la considerablement. Tot això li va permetre recuperar-se ràpidament, aconseguint un dels nivells de creixement econòmic més accentuats a Amèrica Llatina, el doble de Brasil, per exemple.
Este creixement ha repercutit, a través de les polítiques públiques redistributives, en el millorament del benestar de les classes populars. La pobresa i la pobresa extrema s'han reduït en dos terços des de 2002. El gasto públic social s'ha triplicat durant este període 2002-2010. I en 2009, va desenvolupar un programa de transferències públiques a la infància, que va repercutir en 3.5 milions de xiquets, sent el programa de reducció de la pobresa infantil més ambiciós d'Amèrica Llatina. Les desigualtats han disminuït. En 2001 els súper rics (el 5% de renda superior) tenien 32 vegades més renda que els pobres (el 5% de renda inferior). En 2010, era 17 vegades.
És cert que la inflació és també elevada, inclús per als estàndards d'Amèrica Llatina. Un 20-25% per any. Ara bé, si els salaris pugen més que la inflació (com està ocorrent) i també la protecció social, i es continuen reduint les desigualtats, l'impacte de tal inflació és menys perjudicial del que aparença. És més, eixa inflació pot i ha d'abaixar-se, però no pot utilitzar-se per a negar els grans èxits aconseguits per Argentina, que explica el gran suport popular pel seu govern, reelegit àmpliament en l'última convocatòria electoral (The Argentina Success Story and its implication. Center for Economic and Policy Research. 2011)
Per a avaluar l'experiència argentina cal comparar-la amb la que hi haguera va existir de no canviar les seues polítiques. Tal com predeien Rogoff i Reinhart, hagueren estat durant molt de temps (deu o quinze anys) en una recuperació lenta i penosa. En compte d'això, es van recuperar i van créixer ràpidament, distribuint més equitativament el producte produït durant estos anys.
Espanya no és Argentina. Però és important estudiar la possible rellevància d'aquella experiència per a Espanya. Eixir de l'euro no seria la meua primera proposta per a eixir de la crisi. Crec que és millor eixida transformar l'arquitectura de la Unió Europea i de l'Eurozona amb establiment d'un Banc Central (el Banc Central Europeu no és un Banc Central per paradoxal que això parega: en realitat és un lobby de la banca), un Departament del Tresor i una altra mesures, incloent la democratització de les institucions de la Unió Europea encaminades a la construcció dels Estats Units d'Europa. Però molt em tem que el domini neoliberal de les estructura de govern de l'Eurozona i de la Unió Europea impossibilitarà este desenvolupament, i en este cas la situació insostenible actual es perpetuarà (que és el que desitja el capital financer). D'ací que hagueren de considerar-se totes les alternatives, incloent l'eixida d'Espanya (i de Grècia, Portugal, Irlanda i inclús Itàlia, si així també ho desitgen) de l'euro. La seua permanència en l'euro, en cas de no fer les reformes apuntades, significarà la Gran Depressió per a milions de ciutadans de tals països. És més, la discussió d'esta possibilitat –eixir-se de l'euro- facilitaria la mà d'Espanya en la negociació amb els governs Merkel i Sarkozy, perquè esta eixida és l'últim que desitgen tals governs, ja que suposaria el col·lapse dels seus bancs. De tot això es deriva la urgència que s'inicie el debat sobre l'eixida d'Espanya de l'euro, perquè l'absència d'este debat està empobrint el nostre país.
http://www.vnavarro.org/?p=6812&lang=CA
No hay comentarios:
Publicar un comentario