 |
| Veneranda Manzano, con un grupo de alumnas y la bandera republicana al fondo. |
El paper de les mestres i els mestres.
El projecte que l'educació i la cultura arribaren als racons més remots d'Espanya era per al govern republicà la via per a construir una verdadera democràcia. “Espanya no serà una autèntica democràcia mentres la majoria dels seus fills, per falta d'escoles, es vegen condemnats a perpètua ignorància” resava el Decret que disposava la creació de 7.000 places de mestres i de mestres en 1931. Educació i democràcia anaven de la mà i el cor de la formació en valors cívics dels xiquets i de les xiquetes i de l'eradicació de l'analfabetisme en les zones urbanes i rurals era l'ensenyança primària.
La política educativa de la República, si bé va comprendre el conjunt del sistema educatiu, es va centrar en la reforma i la millora del magisteri. Els estudis de magisteri van adquirir categoria universitària. Els futurs mestres i mestres, que havien de tindre estudis de batxillerat, es formaven conjuntament en la universitat en què aprenien la pedagogia moderna. La millora de les retribucions va contribuir així mateix a dignificar la professió.
En este projecte d'educació de la ciutadania les mestres republicanes ocupaven un lloc destacat. Eren les encarregades d'educar en els valors de llibertat, igualtat i solidaritat als xiquets i a les xiquetes que estudiaven en les escoles mixtes acabades d'implantar, o en les escoles de xiquetes. A més, la seua mateixa presència era un exemple instructiu, especialment per a les xiquetes, ja que encarnaven un model de dona moderna i independent.
La professió de mestra era un dels pocs àmbits laborals i culturals en el que les dones havien anat conquistant, des del segle XIX, un terreny d'afirmació, reconeixement i legitimació en l'espai públic.
En l'Espanya de les primeres dècades del segle XX moltes mestres es van sentir atretes pels corrents de renovació pedagògica, van participar en organitzacions femenines i feministes que lluitaven per la reforma social i la igualtat de drets de la dona, i van formar part de partits polítics i de sindicats.
A principis dels anys 30, la II República va comptar amb nombroses mestres (i mestres) identificades amb les idees de laïcisme, llibertat de pensament i de càtedra, promoció de la llibertat individual, que, en les aules, utilitzaven l'experimentació i els mètodes participatius d'aprenentatge, treballaven a l'aire lliure, feien excursions i fomentaven l'educació física, d'alumnes i d'alumnes.
Un camp d'actuació propi de les mestres republicanes va ser reivindicar pràctiques educatives renovadores i la seua aplicació en els centres docents, alhora que, es van ocupar, com a anelles d'una llarga cadena, de proporcionar una mirada no androcéntrica sobre els principis pedagògics innovadors.
Van participar així mateix en l'àmplia varietat d'activitats educatives i culturals desplegades per la República: les escoles nocturnes per a treballadores adultes, les Missions Pedagògiques, les biblioteques populars, les colònies i les cantines escolars. Eren dones compromeses políticament, que, gràcies a la seua experiència en el domini del llenguatge y de l'oratòria, s'atrevíana ocupar l'espai públic, per la qual cosa van exercir paper important en les campanyes polítiques.
Elles van defendre i van practicar la coeducació, encara que fora en dates tan tardanes com 1937; van iniciar l'ensenyança de temes d'educació sexual, acompanyades,a vegades, de l'explicació de mètodes anticonceptius, en un intent de formar les alumnes en la llibertat i la responsabilitat; i van introduir el laïcisme en la seua vessant de tolerància i respecte a totes les creences. Pràctiques educatives que serien, en definitiva,motiu de sanció i de condemna a partir del triomf del nacional catolicisme.
La situació de l'escola rural en les primeres dècades del segle XX
En les primeres dècades del segle XX l'escola rural patia un abandó molt important. Al mig d'este panorama tan desolador, les Missions Pedagògiques van representar un mitjà important de dinamització i desenvolupament de les escoles dels pobles i aldees. A les dificultats materials s'unien l'absentisme escolar, conseqüència de la mà d'obra infantil en les faenes agrícoles o manufacturació de productes, per a augmentar la quota pecuniària de les famílies més necessitades.
En el cas de les xiquetes la situació s'agreujava. No es creia necessari que la dona obtinguera major instrucció i formació que la relacionada amb les tasques de la llar. D'esta manera moltes xiquetes no van aconseguir continuïtat en els seus estudis, per la qual cosa no van obtindre una educació total. Es convertien en analfabetes completes o analfabetes funcionals.
Al costat de la lluita contra l'analfabetisme i l'increment de l'escolarització, l'evolució de l'escola rural durant el període republicà no pot obviar el debat sobre el model escolar i la pròpia identitat de l'escola rural. Era necessari omplir els nous edificis amb una activitat educativa adequada a les necessitats de la població rural: classes nocturnes, activitats culturals, biblioteca i museu pedagògics, etc. Davant del dilema escola rural-escola urbana, pedagogues i pedagogs republicans van proposar una escola “més” rural en el sentit d'una escola arrelada en l'entorn i adequada a les necessitats del medi rural. Es tractava de dur a terme un projecte pedagògic de gran amplitud: millorar l'escola amb la finalitat de millorar el poble o l'aldea.
La labor de les mestres rurals es desenvolupava normalment baix condicions penoses. Les mestres que havien sigut formades en les Escoles Normals de les ciutats es trobaven amb una total falta de mitjans i es veien forçades a buscar recursos amb imaginació i creativitat. Xicotes pertanyents en la seua majoria a les classes mitjanes, acostumades a disposar de llum elèctrica i bany en els seus llars, i a llegir periòdics o anar al cine, es trobaven sense tot açò a l'arribar al seu destí de treball.
D'altra banda, els locals de les escoles es trobaven, en la seua majoria, en condicions lamentables; alguns, donades les circumstàncies, consistien a coves obertes en les muntanyes.
A més, el material didàctic era deplorable i damunt de la mestra, a vegades, eixia a rebre-la una comissió de veïns per a exposar al seu nouvinguda que les lliçons impartides a les xiquetes havien de limitar-se a la lectura, l'escriptura i la costura.
És important assenyalar que encara que es tractara de dones instruïdes i amb un alt nivell de formació, no sempre podien ascendir a llocs més prestigiosos per mèrits propis. Així moltes vegades havien d'acceptar el lloc de treball a centenars de quilòmetres del seu llar.
Les jóvens s'afonaven durant anys en localitats molt apartades que solien estar molt mal comunicades. Algunes estaven tan lluny del seu llar que només podien tornar a este en vacacions estivals. Les mestres rurals patien les pitjors condicions. Els seus sous eren exigus en comparació amb altres professionals de l'Estat, encara que van experimentar un augment al llarg de la República; a més, des de l'1 de juliol de 1931, la jornada laboral s'havia establit en huit hores.
En 1931 la retribució mitjana d'una mestra era de tres mil cent seixanta-dos pessetes anuals, encara que el 76% del total cobrava tres mil o menys. Per a 1935 el sou mitjà era ja de tres mil sis-centes huitanta-dos pessetes i tan sols el 53% cobrava tres mil o menys.
La repressió de les mestres republicanes.
L'1 d'abril de 1939 es decreta el final de la Guerra i a partir d'estos moments comença una brutal persecució als desafectes i desafectes al règim que des de llavors s'imposaria a una població cansada, abatuda i tremendament ferida. La depuració de "rojos i roges" no va ser fruit de la victòria, ja en la mateixa declaració de guerra, el 15 d'agost de 1936 el General Mola va anunciar: "tot açò s'ha de pagar i es pagarà molt car. La vida dels reus serà poc. Els avise amb temps i amb noblesa: no vull que es criden a engany". I despedix el ban de la manera següent: "En resum: ni rendició, ni abraços de Vergara, ni pactes del Llit, ni res que no siga victòria indiscutible i definitiva.”
Estes declaracions d'intencions es van a veure plasmades en successives normatives que diu, tenen l'objectiu de “castigar el desafecte, intimidar a l'indecís i premiar el partidari”. Així el punt de partida serà la “Orde de 10 de novembre de 1936, una circular de 7 de desembre de 1936 i una altra orde de 17 de febrer de 1937”.
Respecte al Magisteri Espanyol, la normativa depurativa es resumix en l'orde de 18 de març de 1939, en línies generals el procediment seguit ens ho descriu Pura Sánchez de la manera següent: Primer, se separava del servici a la totalitat del professorat; els que volgueren reingressar havien de presentar una instància manifestant la seua voluntat de continuar en l'exercici de la docència i una declaració jurada en la que es contestava a una sèrie de qüestions relacionades amb les actituds professionals i polítiques tingudes; rebuda la instància, la comissió depuradora obria expedient i demanava informe de cada professor i de cada professora a la Guàrdia Civil, a l'alcalde, al capellà i a un representant dels pares de la localitat; amb tota la informació rebuda, la comissió podia sobreseure el cas o, si trobava elements sancionables, formular per escrit els càrrecs que creguera convenients. La persona interessada disposava de deu dies per a contestar per escrit els càrrecs, presentant la documentació que poguera desvirtuar-los. La comissió valorava novament l'expedient amb el plec de descàrrec rebut i proposava una resolució. L'expedient complet era remés a la comissió nacional, que tornava a examinar-ho i feia una proposta de resolució que era elevada a les altes esferes ministerials per a la decisió final que es comunicava a la Comissió Superior Dictaminadora, qui, al seu torn, remetia les resolucions als presidents de les comissions provincials per a la seua publicació en el butlletí oficial de la província. Només a partir de març de 1938, al crear-se l'Oficina tecnicoadministrativa, va ser possible recórrer demanant la revisió d'un expedient sancionador en un procediment que resultava prou lent i, ben sovint, ineficaç.
Els càrrecs considerats més greus eren la pertinença a partits d'esquerra o a la maçoneria, la irreligiositat o la conducta privada immoral i haver aplicat plantejaments pedagògics renovadors.
En esta repressió de conductes, les mestres republicanes van ser objecte d'un sever correctiu perquè havien donat prou prova de la seua adhesió al règim que els havia concedit la ciutadania com perquè el Nou Règim no es detinguera a examinar-les amb especial atenció. A elles se'ls van imputar càrrecs específicament femenins: veure una mestra “lliure i atrevida” era, sens dubte, causa de sanció. Per això, igual que els seus companys, van ser castigades per la seua militància política, sindical o cultural, però sobretot per les seues gosades conductes personals (casades civilment, divorciades, mares fadrines, “amistançades”…), per la seua escassa o nul·la religiositat i per haver introduït el laïcisme i la coeducació en les aules, pràctiques que, si és el cas tenien una connotació pejorativa especial ja que qüestionaven la tradicional religiositat femenina.
El resultat de tot això, ens ho seguix comptant Mª Carmen Agulló, quan ens referix que algunes van ser condemnades inclús durant mes temps pel que van ser empresonades, alguna va arribar a morir en la presó com Carmen Orozco. Les va haver afusellades o en termes de l'època “passejades”, inclús executades al poc d'iniciar-se la guerra. Moltes altres van haver d'exiliar-se normalment a Hispanoamèrica, on van exercir com a mestres contribuint a la modernització de l'educació en estos països, encara que normalment es van dedicar a altres treballs.
Es va derogar l'article 48 de la Constitució de 1931 que establia:
El servici de la cultura és atribució essencial de l'Estat, i ho prestarà per mitjà de les institucions educatives enllaçades pel sistema de l'escola unificada.
L'ensenyança primària serà gratuïta i obligatòria. Els mestres, professors i catedràtics de l'ensenyança oficial són funcionaris públics. La llibertat de càtedra queda reconeguda i garantida. La República legislarà en el sentit de facilitar als espanyols econòmicament aptitud i la vocació.
L'ensenyança serà laica, farà del treball l'eix de la seua activitat metodològica i s'inspirarà en ideals de solidaritat humana. Es reconeix a les Esglésies el dret, subjecte a inspecció de l'Estat, d'ensenyar les seues respectives doctrines en els seus propis establiments.
No hay comentarios:
Publicar un comentario