6 gener 2012 | Categories: La tardor europea, Unió Europea | |
Xavier Canella Tamayo – ATTAC Acordem
Ronald Reagan i Margaret Thatcher van iniciar fa tres dècades una sistemàtica rebaixa d'impostos als més rics, persones i empreses. Des de llavors no ha cessat eixa política de menys impostos a què més guanyen i tenen. I de menys impostos es va passar a més endeutament dels estats. Per això un polític espanyol va poder dir carregat de raó que “ als governs els costa menys demanar prestat que pujar els impostos”. Encara que, per a ser exacte, hauria d'haver dit que els governs preferixen endeutar-se abans que recuperar el sistema d'impostos més just que hi havia fa trenta anys. No cal molestar els rics.
La crisi del deute a Europa i les seues feroços conseqüències socials tenen tot que veure amb l'aprimament progressiu de la fiscalitat (els impostos) i amb el frau fiscal. Molt més que amb excessos o irresponsabilitat en el gasto públic.
Com recorda Sam Pizzigati, segons l'IRS (l'agència tributària nord-americana), en 2008, els que van guanyar als Estats Units més de 200.000 dòlars anuals van pagar al govern federal un tipus fiscal del 22% pels seus ingressos. Prou menys del que pagaven els nord-americans més rics fa 50 anys. En 1961, els que guanyaven més de 27.000 dòlars anuals (equivalents a 200.000 dòlars de hui) van pagar un tipus d'una miqueta més del 31% dels seus ingressos. I els ingressos anuals per damunt de 400.000 dòlars a l'any (3 milions de hui) pagaven un tipus fiscal del 91%. Hui les rendes de més de 3 milions de dòlars paguen un tipus del 35%.
A Espanya, per exemple, les empreses a penes paguen un 10% d'imposat pels seus beneficis. Un percentatge molt allunyat del tipus d'imposat per beneficis establit que és 30% per a grans empreses i 25% per a xicotetes i mitjanes. Les xifres de l'Agència Tributària espanyola mostren que les empreses eludixen legalment fins a dos terços dels impostos que els corresponen. I ho poden fer perquè hi ha complaença i complicitat governamentals amb els que més guanyen i més tenen. Els més rics deduïxen i reduïxen el que han de pagar amb martingales legals diverses. De fet, les empreses paguen per beneficis menys que les famílies, que aporten un 11,5% de la seua renda.
El resultat final és menys ingressos de l'Estat. I això sense comptar amb el frau fiscal pur i dur.
Continuant amb Espanya, segons un informe de Gestha (sindicat de tècnics d'Hisenda) en 2005, últim any amb dades de frau, este va ser de 88.617 milions d'euros: 58.676 milions defraudats a l'Agència Tributària i 29.941 ala Seguretat Social. Les grans empreses defrauden quasi el 75% del total mentres el 97% d'empreses restant defrauden un 17%. I a això caldria sumar altres evasions fiscals de rics i molt rics (frau en plusvàlues, arrendaments, rendes del capital…). Si només s'evitara la mitat de frau fiscal i es cobraren els impostos corresponents, Espanya tindria un PIB com el de Regne Unit i superior a Itàlia. I no tindria dèficit públic.
Rajoy, nou president de govern d'Espanya, pretén estalviar l'any que ve 16.500 milions d'euros amb retalls socials, acomiadaments, sang, suor i llàgrimes. Gestha assegura que, si es reduïra l'economia submergida espanyola en 10 punts, es recaptarien 38.500 milions d'euros anuals. L'economia submergida a Espanya suposa 245.000 milions d'euros: 23,3% del PIB espanyol. Són molts impostos evadits.
Però és que els que més guanyen i posseïxen són els mimats pels governs que combreguen amb rodes de molí neoliberals. Com recorda Ana Flores, “en compte de posar-se d'acord els governs per a domesticar al capital, el món més desenvolupat decidix deixar-ho circular amb absoluta llibertat. Atraure diners és l'obsessió dels governs i competixen entre si baixant impostos”.
Com a denúncia Paul Krugman, el pitjor d'esta servitud dels governs amb els que més tenen, és que “l'exigència d'austeritat cada vegada més radical (per a poder pagar el deute) ha fracassat com a política econòmica, a l'agreujar el problema de la desocupació sense restaurar la confiança. I una recessió europea pareix més probable cada dia”.
Cal exigir i fer auditories del deute per a posar fi a l'hemorràgia social que el seu pagament genera. I barallar per a recuperar un sistema impositiu just i redistributiu, contra les falses tesis de l'austeritat com a camí i la limitació del dèficit de deutes sobirans com a objectiu per damunt de tot. Per damunt de tot només han d'estar la ciutadania i els seus drets.
Article publicat en L'Avantguarda
http://www.attac.es/2012/01/06/deudocracia-no-habria-deuda-si-hubiera-impuestos-justos/
No hay comentarios:
Publicar un comentario