domingo, 10 de junio de 2012

Després del rescat a la banca, Espanya s'entrega al control supranacional de la Comissió Europea





A deu dies que el govern de Mariano Rajoy assenyalara enfaticamente que Espanya no requeriria un rescat, i a dos anys que l'anterior governant diguera al planeta que Espanya tènia la banca mes sòlida del màs, per fi s'ha arribat a la versió correcta: Espanya està igual que Grècia. I després que és va tractar els grecs de fluixos, borratxos i corruptes, no sé el que diran dels espanyols ara que els hòmens de negre preparen el seu arribe per a intervindre a la banca i al propi govern.

Per això que el que va ser mil vegades negat ara s'ha fet present en tota la seua dimensió. I només m'agradaria veure la cara d'aquells que negaven que la crisi que va esclatar en 2008 adquiriria els dramàtiques dimensions de què venge parlant dónes de llavors. Açò és part de la ceguera de la qual molts van participar pensant que els finances eren el mur mes sòlid del planeta, oblidant que en veritat tot el sòlid s'esvaïx en l'aire. Els rescats a la banca simplement han continuat, per a evitar el col·lapse del sistema financer.

Dónes de l'esclat de la crisi financera i l'esvaïment d'eixe gran castell de naips en què és va convertir l'economia mundial, és que venge advertint dels falencias del sistema financer ponzi que és va fer dominant després de la desregulació total dels mercats financers (Llei Glass-Steagal inclosa). Tot el que ha ocorregut no ha sigut producte de l'atzar sinó de la fe cega d'aquells que van optar per deixar tot al lliure arbitri del mercat, sense pensar que el mercat és governat pels interessos dels grans corporacions que dominen el màs. Interessos crematístics que beneficien a menys de l'1% de la gent. d'ací la revolució deslligada pel 99%. (veure Els orígens de la desigualtat entre els hòmens, o Els estralls regressius del Neoliberalisme)

A estigues altures, ningú hauria de dubtar que sotàs els grans corporacions els que governeu i que els suposats governs democràtics no sotàs mes que simples titelles estos interessos que l'individu de a pié ignora totalment. Per això que el romanticisme d'aquells que creuen que deixar tot en mans del mercat, com si tots els interactuants del mercat tinguérem el mateix nivell de participació i interessos (veure l'equilibri general walrasiano), no deixa de ser una ingenuïtat. Una cosa és el mercat en els temps de Jean Baptiste Say o Adam Smith, però una altra en els mercats actuals. I de fet, Adam Smith (el pare del liberalisme econòmic) mai va ser partícip del laissez-faire que àfona als països. d'ací que és requerix governs forts que exercisquen un control eficaç contra els malapteses de què s'anomena mercat; i no governs dèbils que deixen tota la pista oberta a la via dels fraus i la corrupció que potència el “mercat”. Per això arriben els hòmens de negre a Espanya.

Els “hòmens de negre”

La interva véncer dels “hòmens de negre” que començarà a partir este dilluns a Espanya (subratlle això dels hòmens de negre perquè el ministre Montoro va assenyalar que a Espanya no entrarien mai els home de negre) no és mes que el primer pas a què Angela Merkel flama la verdadera integració bancària europea, pas iniciàtic per a la va unir política que requerix Europa que consolide la Va unir Fiscal. Però açò, que quede constància, significa la submissió d'Espanya al control supranacional que demandarà la Va unir Europea per a la supervivència de l'euro.

A estigues altures no te objecte recordar (a menys que seguisca algú que de major vullga ser especulador) que el motiu del rescat no és mes que la fraudulenta banca privada del país, justament et manejada pels especuladors que en este blog han sigut tan defesos. Ara que la batalla entre els especuladors i la Comunitat Europea és farà mes aferrissada, caldrà veure en coet punt és trenca la corda: si guanyen els especuladors, serà el fi de l'euro; si guanya la Comunitat Europea, hi haurà un govern central europeu per sobre el dels països… els recorda quelcom?

De moment, Angela Merkel ha donat el vist i plau a l'aplicació de la Taxa Tobin per al control dels fluxos financers i els capitals especulatius, una idea que dalt (per a variar) amb retard si prenem en compte que només en els tres primers mesos d'enguany ha significat la fuga de 100 mil milions d'euros de la banca espanyola, quasi la mateixa suma de l'anunciat “pla de rescat”. Rescat?

d'altra banda, i com he assenyalat en el post Quants diners necessita Espanya i Europa per a la supervivència de l'euro?, els requeriments per a una relativa tranquil·litat espanyola superen els 500 mil milions d'euros, una xifra que vaig fugir no existix per a la Comunitat Europea. I com no existix, la Comunitat Europea simplement dilata o posterga el problema per a mes avant i així justificar en els pròxims mesos una interva véncer mes radical del govern espanyol, tal com s'ha fet a Grècia (i que no ha resolt cap dels problemes grecs). d'ací que este cridat “pla de rescat” seguisca només el primer pas. Europa s'enfronta a un nou estiu del descontent, i esta vegada no hi ha marge de maniobra. La crisi hi ha calat profund i els camins és tanquen i no van a cap lloc segur.

No hay comentarios:

Publicar un comentario