El problema de l'Eurozona no està en la perifèria sinó en el centre: Alemanya

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital SISTEMA, 9 de març del 2012

Este article assenyala els arrels del problema de l'Eurozona, que és la gran reducció dels rendes del treball a Alemanya (i en els altres països de l'Eurozona), que ha creat un problema de demanda en aquell país i en tota l'Eurozona, i una excessiva acumulació a Alemanya de capitals (resultat de l'anterior) inclòs capitals financers, que a l'exportar-se van contribuir a crear els bombolles immobiliàries en els països de la perifèria, aconseguint enormes beneficis, com a conseqüència.


Alemanya és molt reeixida en l'exportació de productes. I com exporta molt més que importa, la balança de pagaments és positiva. El creixement de la diferència entre exportació i importació va variar, passant de representar el 2,8% del producte interior domèstic l'any 2000, al 7% en el 2008. En realitat, el valor total de les exportacions a Alemanya va ser en este últim any de 983.000 milions d'euros, superior al valor total en Xina, 971.000 milions. El seu saldo de pagaments era de 177.000 milions d'Euros a Alemanya, comparat amb 191.000 milions en Xina. Este enorme èxit es deu primordialment a la moderació salarial, mantenint els sous molt per davall del nivell de la seua productivitat. Això explica que el valor afegit no vaja a la massa salarial i al consum domèstic, sinó als beneficis empresarials i a les exportacions de capital, incloent capital financer. No cal ni dir-ho que el món del treball alemany no està molt satisfet amb esta situació. Però el món empresarial alemany té un gran instrument en les seues mans, el Banc Central Alemany (el Bundesbank) i el Banc Central Europeu. Estos dos instruments tenen com a objectiu controlar la inflació, a través del control salarial. Quan els sindicats del metall estaven renegociant la seua conversió, el BCE va pujar els interessos dels diners, reduint el creixement econòmic i augmentant la desocupació, i això a pesar que l'Eurozona estava ja a punt d'entrar en recessió.

D'altra banda, l'exportació del capital, incloent el financer, ha sigut un component importantíssim per a crear la bambolla immobiliària a Espanya i Irlanda (i als EUA). S'oblida en els cercles financers i empresarials alemanys i en els seus establishment polítics que, encara quan acusen als països perifèrics d'haver malgastat el seu diners (a invertir en activitats especulatives, com el sector immobiliari), la banca alemanya va afavorir i es va beneficiar de tal malbaratament. En realitat, la majoria dels diners era alemany (a més de francés i espanyol). És difícil acceptar la crítica quan la banca alemanya va estar ficada fins a la medul·la en tal malbaratament, beneficiant-se enormement. És interessant notar que, com va dir el sindicat del metall alemany, la bambolla immobiliària alemanya va passar a Espanya. Mentres que hi havia una escassetat de construcció a Alemanya (Alemanya té el menor percentatge de propietaris de vivendes en la UE), a Espanya, amb l'ajuda del capital financer alemany, es van construir tres vegades més cases de què es necessitaven. Era austeritat en casa (Alemanya) i balafiament en la resta de la UE i, molt en particular, en els països perifèrics (Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda). En realitat, la moderació salarial es va escriure en pedra en la constitució alemanya, presentant-la com una esmena, exigint equilibri pressupostari. Darrere de tal esmena constitucional estava el desig de reduir la protecció social.

Tals mesures no es van traduir en un creixement de la desocupació, i això com resultat del poder sindical dins de les empreses (el sistema cridat cogestió), que va fer que en compte de destruir ocupació, l'empresari tenia i ha de pactar la reducció del temps de treball. La desocupació no va pujar, però la moderació salarial es va mantindre, encara que amb notable deteriorament de la qualitat dels llocs de treball alemanys. Existia a Alemanya un por a la desocupació, inclús entre l'establishment, perquè no va ser la inflació –com sempre es diu- sinó la desocupació el que va ser responsable del nazisme (veure el meu article “El profund error del Govern alemany: els orígens del nazisme. El Plural. 19.12.11). És important assenyalar que és el Bundesbank el que encara sosté la interpretació històrica dels orígens del nazisme com basats en la inflació elevada en aquell període. El Bundesbank intenta crear esta imatge, perquè la inflació és sempre el major enemic de la banca. Però la inflació va existir molt abans (1918-1924) que Hitler isquera triat.

El que estem veient és l'intent d'exportació del model alemany (en realitat, del model establit per l'establishment financer-empresarial alemany) a la resta de la Unió Europea, amb una enorme determinació i contundència. Les polítiques del Govern Rajoy estan seguint amb els ulls tancats tal model, amb l'agreujant que Espanya no té el sistema de protecció social i el sistema de cogestió que té Alemanya. I tot això es fa davall el mandat del Consell Europeu, de la Comissió Europea i del Banc Central Europeu, en els que l'establishment alemany té ple domini, transformant els països perifèrics en mers peons d'una estratègia continental, havent aconseguit el seu màxim desenvolupament a Grècia, convertida hui en mera colònia alemanya.

L'estructura ideològica que sosté tal allau ideològica és el monetarisme i el mercantilisme (que comunament s'anomena neoliberalisme), que s'ha resistit per tots els mitjans a l'increment de la demanda domèstica a Alemanya i en els altres països, i per tant a l'increment dels salaris i gasto públic, com a mesura estimuladora de l'economia.

El gran problema d'esta estratègia és que la reducció dels salaris i de les rendes del treball estan creant un problema gravíssim, no sols en la perifèria, sinó també en el centre (Alemanya i Àustria), amb una demanda estancada. Esta situació crega una enorme acumulació de capital en els països centrals i un enorme endeutament i grans dèficits en els països perifèrics, disminuint les importacions fins a tal nivell que afecten les exportacions alemanyes, perquè gran part d'estes van als països de la UE. Amb això s'estan creant unes balances de pagaments excessivament positives en el centre i excessivament negatives en la perifèria, que estan afectant la salut del sistema. D'ací que fóra EUA el país que va confiar més en les polítiques keynesianas d'estímul, que proposara Al Novembre del 2010 a Seül, Corea, que no es permetera que un país tinguera un balanç de saldos positiu major del 4% del seu PIB. Alemanya i Xina ho van vetar, i amb això les possibilitats que la UE es recuperara es van veure enormement afectades.

Les solucions són fàcils de veure i van en sentit oposat a les dutes a terme hui en dia per la troica que mana en la UE. Es necessiten urgentment mesures d'estímul de la demanda domèstica, començant per Alemanya. El conflicte no és, perquè, Alemanya versus la resta de la UE, sinó el de l'establishment alemany enfront de les classes populars alemanyes i dels altres països. L'internacionalisme de les elits dominants hauria de substituir-se per l'internacionalisme de les classes populars.