Una vegada més i per desgràcia la tan gastada frase pronunciada per l'exCabdill i dictador Francisco Franco Bahamonde…“Tot està lligat i ben lligat” abans de finir, és una realitat en el nostre teòric estat democràtic. Els últims esdeveniments succeïts en el nostre territori i fora d'ell (veja els casos des d'Argentina) en referència a la possibilitat que les víctimes del susdit sàtrapa Cap d'Estat foren o pogueren ser rescabalades i reconegudes a través de la justícia, queden en aigües de borratges tant per acció del Poder Judicial com dels poders, Executiu i Legislatiu.
Primer l'absolució del magistrat que investigava els casos de desapareguts del franquisme (curiosament l'únic a assentar-se en un banqueta per causa de tal règim), i el qual, abans de ser absolt, això sí, que va ser declarat incompetent prèviament a la fallada de la sentència i de ser expulsat de la carrera jurídica (la qual cosa demostra que no eren necessàries alforges per a tal viatge) fent que es complira metafòricament el dita de…”tens raó però vas a la presó”, i que provoca amb esta sentència el que es coarte i tancament qualsevol via que permeta iniciar novament els processos dels desapareguts i represaliats pel règim franquista fins abans de 1977 i posterior a esta data dóna cobertura quasi vitalícia a la Llei d'Amnistia del mateix any (que va beneficiar més als supòsits culpables que a les verdaderes víctimes).
Com a segona acció de l'esborrat de memòria col·lectiu que es du a terme a Espanya des de la mort del dictador genocida; i emparat fins a la data per la Constitució actual i els distints governs en democràcia, el Consell de Ministres va decidir ahir el tancament de l'Oficina de Víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura. Apuntalant així encara més al règim franquista previ el suport anterior rebut i concedit pel Tribunal Suprem amb la fallada de la descafeïnada sentència que teòricament és favorable a l'exjutge Baltasar Garzón. Això en contra de tots els consells emesos als diferents governs espanyols en democràcia pels estaments internacionals com la O.N.U, el Tribunal Internacional de Drets Humans, el Tribunal Internacional de Crims de Guerra, etc., com així també pels acords jurídics i de Drets Humans que Espanya no sols té firmats sinó també ratificats. Este tancament traspassant la labor que oferia l'actual oficina de víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura a la Divisió de Gràcia (l'encarregada de concedir títols o amnisties) no deixa de ser més que una altra nova trava, posar una altra pedra en el camí per a dificultar i evitar que es continuen les labors d'investigació i reparació dels familiars de les dites víctimes i de les distintes associacions memorialistes que lluiten per recuperar la memòria que no la dignitat (perquè sempre la van tindre) de totes les víctimes afectades i represaliats del franquisme.
Un país que ha sigut capaç d'iniciar els processos d'investigació, recuperació i dignificació de les víctimes de les dictadures argentina i xilena, amb el reconeixement internacional del mateix jutge que ha sigut apalissat i vilipendiat en el seu propi país (mai va ser més cert això de que ningú és profeta en la seua terra); i que ara, no és capaç de mirar-se en l'espill i iniciar el que poguera ser l'última oportunitat de tancar les pretèrites ferides d'una de les èpoques més convulses i negres de la nostra història, la Guerra Civil i la dictadura franquista, és molt difícil que puga avançar cap al futur amb la rèmora del seu passat lligada a la cadena d'una més que dubtosa democràcia i llibertat imposada pel passat…”Tot està lligat i ben lligat”.
Així que ara haurem d'esperar tots que la Divisió de Gràcia (el nom ja és un mal presagi) actue conforme al Dret Penal Internacional i no als drets de gràcia divins i del lligat i ben lligat; i que per eixa mateixa gràcia ens va portar la democràcia sense cafeïna en mans del teòric heroi constitucional i actual Cap d'Estat. El qual record que va jurar fidelitat en el seu dia la Moviment Nacional i va exalçar la figura d'aquell que li va donar poders plenipotenciaris per a instaurar abans que la llibertat, la institució monarquíca imposada amb calçador com era el seu desig (basta comprovar-ho en les hemeroteques). I que ell, molt hàbilment, es va encarregar de fer negociae seria el primer president de Govern de la nova era, D. Adolfo Suárez, la volta de la democràcia a canvi d'una monarquia parlamentària i de la renúncia dels partits republicans a reclamar la seua essència ideològica, La República.
http://lamemoriaviva.wordpress.com/2012/03/04/la-division-de-gracia-por-gracia-divina-del-atado-y-bien-atado/
No hay comentarios:
Publicar un comentario