Terra de saqueig

Al juliol del 2007, València era una festa. A l'ombra de l'edifici Vetles e Vents, dissenyat per l'arquitecte britànic David Chipperfield, i davall una pluja de confeti, banderes al vent i fanfàrries musicals, el president de la Generalitat, Francisco Camps, i l'alcaldessa de València, Rita Barberá, eufòrics, donaven la benvinguda a Ernesto Bertarelli, patró de l'Alinghi, i flamant vencedor de la 32a Copa de l'Amèrica. Temps de vi i roses, d'entusiasme desbordat. València en el mapa dels grans esdeveniments esportius mundials i dos polítics en estat de gràcia, envejats pels seus adversaris i reverenciats pels seus companys. Mariano Rajoy, mesos abans de les eleccions generals de 2008, posava com a exemple de bona gestió econòmica al Consell de Francisco Camps i rematava: "Eixe és el model que jo vull aplicar per al Govern d'Espanya". Més recentment, al gener de l'any passat, quan ja havia esclatat el cas dels trages, Javier Arenes, candidat del PP a la presidència de la Junta d'Andalusia, encara assegurava: "Governar no és gastar més, sinó gastar millor. Governar és imitar a Camps". El polític valencià era tingut pels dirigents del seu partit com a espill en què mirar-se i model a seguir.

Quatre anys i mig després de tocar el cel amb la Copa de l'Amèrica, Camps ja no és president de la Generalitat i s'assenta en la banqueta dels acusats per un presumpte delicte de suborn impropi. I ja ningú vol imitar-li. La Comunitat Valenciana, abans enveja de les autonomies, fa la sensació de ser la Grècia espanyola, endeutada fins a les celles, incapaç de complir els seus compromisos financers, empobrida i sumida en una crisi institucional, financera i econòmica. "Si fórem una caixa d'estalvis ja ens hauria intervingut el Banc d'Espanya", assegura un dirigent del PP valencià, "però per fortuna no ho som".

Les arques buides no són l'únic problema. Els escàndols per corrupció se succeïxen ininterrompudament des de fa anys infectant tot el territori. El cas Fabra, a Castelló; Emarsa, a València; el cas Brugal, a Alacant, i, sobrevolant-ho tot, el cas Gürtel, en el que s'investiga el suposat finançament irregular del PP, més la seua derivada del cas dels trages de Camps. Faltava Iñaki Urdangarin perquè el deteriorament fora encara major. I encara hi ha escàndols que no han eixit a la llum. Un empresari local es lamenta: "És el pitjor del pitjor; la imatge que tenim en la resta d'Espanya. No ens beneficia res".

La Comunitat s'ha convertit en una zona empestada per a Mariano Rajoy, que no ha col·locat cap valencià ni en el seu Govern ni en cap de les 32 secretaries d'Estat. Un veterà militant del PP està convençut que el nou president "hi ha establit un cordó sanitari per a evitar que li esclate en les mans alguna bomba de rellotgeria que encara no s'ha detectat".

La trama Gürtel, a través d'Álvaro Pérez, El Bigots, va entrar a va traure en les arques de la Generalitat i la televisió valenciana per a enriquir-se sense que Camps fera res per evitar-ho. No va ser l'únic mètode utilitzat per a obtindre importants guanys a l'ombra del poder. Pràctiques destinades a convertir els beneficis en privats i els deutes en públiques. Tot va començar en Terra Mítica, el parc d'atraccions que va alçar Eduardo Zaplana a Benidorm amb els diners de Bancaixa, la CAM, alguns empresaris privats i la Generalitat. El complex, que va costar 377 milions, ha sigut un autèntic fracàs. De fet, ara és propietat del grup Aqualandia, que se l'ha quedat a canvi d'assumir deutes valorats en 65 milions. Per a construir el parc, El Govern valencià va expropiar 10 milions de metres quadrats. Sobre eixe immens solar es van edificar Terra Mítica, un hotel de quatre estreles, cinc de dos i dos camps de golf. Res va ser com estava previst i el parc va entrar en suspensió de pagaments, que l'empresa va alçar canviant l'ús de 217.000 metres quadrats, venuts per 85 milions al promotor Enrique Ortiz -imputat en els casos Gürtel i Brugal. La pilotada urbanística que es buscava va fracassar a l'esclatar la bambolla immobiliària.

Molts dels grans projectes finançats amb diners públics van seguir el mateix patró de Terra Mítica. Es van presentar com d'interés social, però en el seu entorn s'han produït moviments especulatius vinculats a l'urbanisme. La Ciutat de la Llum, els estudis cinematogràfics situats a Alacant, un altre fiasco econòmic amb un cost de 300 milions i un deute d'altres 190, ha vist com al seu voltant s'han realitzat dos operacions importants: la compra de 700.000 metres quadrats per una firma participada per Bancaixa i Enrique Ortiz, i una altra adquisició de 200.000 metres quadrats per part d'este promotor. Ambdós operacions estan sent investigades per la policia.

L'aeroport de Castelló no és només una instal·lació sense avions, fruit de la quimera i de la megalomania del cacic provincial Carlos Fabra. Des del principi va ser una operació especulativa de gran calat en què l'aeroport justificava un gran projecte urbanístic amb garantia institucional que cobria les possibles pèrdues de la concessionària. El Govern de Camps sempre va vetlar pels interessos dels empresaris. Al concessionari de la línia 2 del tramvia d'Alacant també se li garantia el 10% dels beneficis sobre la inversió realitzada, amb independència dels passatgers que la utilitzaren. L'actual Govern d'Alberto Fabra ha trencat el contracte amb l'empresa de l'aeroport i retirat el concurs del tramvia, per considerar-los lesius per als interessos del Consell.

El saqueig de les arques públiques, en la pràctica, estava institucionalitzat. Els empresaris no corrien amb cap risc. Encara que en alguns casos, com el d'Emarsa, l'empresa encarregada de depurar les aigües residuals de la ciutat de València i altres 16 municipis, més que un saqueig ha sigut un autèntic lladronici. Hi ha 28 persones imputades, entre elles tots els exresponsables de la firma, militants del PP i nombrosos proveïdors. Un d'ells, Juan Carlos Gimeno, exregidor de l'Ajuntament de la ciutat, va explicar que el forat de 17 milions d'Emarsa -que algunes fonts eleven a 40-, es va produir perquè "algú deia que es fera així". Gimeno va evitar donar noms, però va deixar pistes. "Hi ha bosses de mà i carteres que tots sabien que rebia un càrrec públic". En una conversació interceptada al Bigots, este afirma: "Estic en Louis Vuitton, perquè hi ha una cosa que no hem pensat, que és que portem quatre anys regalant una cosa a l'alcaldessa [de València] tots els anys no deixaré de regalar-li quelcom (...) Li vaig a comprar un bossa de mà de la col·lecció nova".

La Comunitat Valenciana és vista des de l'exterior com un territori en què sovintegen els escàndols polítics i la corrupció. I on el balafiament dels diners públics ha sigut la norma en els últims anys. Al novembre del 2009, en una situació de greu crisi econòmica i amb un deute autonòmic que ja era la primera d'Espanya en relació al PIB regional, la Conselleria de Cultura i Esport es gastó 52.800 euros en l'organització d'uns actes previs de la Ferrari World Finals en el circuit de Cheste. Camps i Barberá van aprofitar l'esdeveniment per a muntar-se en un Ferrari blau i donar un retorn al circuit acompanyats per Fernando Alonso, Felipe Massa i Lucca doní Montemezolo, patró de l'escuderia italiana.

Francisco Camps mai va deixar de comportar-se com un nou ric. En 2007, un any abans que els primers senyals de la crisi es feren evidents, Bernie Ecclestone anunciava a València la celebració d'un gran premi de Fórmula 1, condicionant-ho a la victòria de Camps en les eleccions autonòmiques. El que no van comptar ni ell ni Camps va ser el cost de l'esdeveniment, ni les condicions lleonines del contracte. D'entrada El Govern valencià va mentir a l'opinió pública. Va assegurar que el circuit urbà no costaria ni un euro perquè ho anaven a pagar els promotors que construirien el pla urbanístic del Grau; però el Consell va haver de desembossar 80 milions. La celebració dels set grans premis programats li van a suposar a les arques públiques valencianes més de 244 milions, entre els pagaments a Ecclestone, les infraestructures per a la carrera i el cànon que paga la televisió valenciana per retransmetre els grans premis.

L'actual executiu d'Alberto Fabra ha intentat anul·lar els contractes amb el patró de la F1, però s'ha trobat que la penalització és quasi tan cara com pagar la celebració de la carrera. Ara negocien amb la Generalitat catalana perquè Barcelona i València s'alternen en la celebració de grans premis. Un suggeriment que se li va fer a Camps des de Catalunya, rebutjada per este en el seu dia.

Els escàndols, singularment el cas dels trages, van acabar per forçar la dimissió de Camps de la presidència de la Generalitat, a pesar dels esforços de l'alcaldessa de València perquè seguira en el seu lloc. Va ser a les 4 de la matinada quan Isabel Bas, esposa de l'expresident, va dir: "Paco, deixa-ho estar", posant així punt final a una maratoniana reunió en què també estaven presents Federico Trillo i Juan Cotino, este últim el president de les Corts Valencianes.

La crisi institucional es va solucionar amb el pas de l'alcalde de Castelló, Alberto Fabra, a la presidència de la Generalitat, qui va haver d'assumir una pesada herència que, a diferència d'altres col·legues autonòmics, no pot atribuir a un altre partit polític, encara que siga la pitjor de les pitjors herències rebudes. "Sabíem que les coses estaven malament; però mai vam suposar que estigueren tan malament", assenyalen des de l'entorn de l'actual president de la Generalitat.

Com de mal? Per a començar, els successius models de finançament autonòmic han sigut lesius per als interessos dels valencians. No es contempla la totalitat de la població de la Comunitat i els ingressos per habitant romanen per davall de la mitjana espanyola. Era pitjor amb José María Aznar en El Govern i va continuar sent roïna amb la reforma de Rodríguez Sabater. A més, el sistema financer valencià ha desaparegut: Bancaixa i Caixa Mediterrani (CAM), la tercera i quarta caixa espanyoles, han sigut fusionades o intervingudes pel Banc d'Espanya. El Banc de València es troba en idèntica situació. Com s'havia arribat fins ací?

Alguns fets ajuden a explicar el que ocorre. Els governs del PP van fiar el creixement econòmic a la rajola i a una política de grans esdeveniments i activitats d'oci. Dos decisions estratègiques per a les que no van dubtar a utilitzar a les caixes d'estalvi, autèntiques terminals de les decisions polítiques adoptades en el Palau de la Generalitat. Bancaixa i CAM van finançar projectes com Terra Mítica, el circuit de Fórmula 1 a València o l'aeroport de Castelló. L'alçament de les tres entitats financeres a projectes que es van afonar amb l'esclat de la bambolla immobiliària, les va deixar en la ruïna. La crisi global va ser la punta d'una política basada en l'especulació immobiliària i en el crèdit barat.

La pèssima gestió va arruïnar a tot el sistema financer valencià, amb les consegüents repercussions per al màs empresarial autonòmic; mentres que l'intervencionisme polític en les caixes es va tornar com un bumerang contra la pròpia Generalitat. Desaparegudes Bancaixa i CAM, El Govern valencià no troba qui li finance les seues pròpies emissions de crèdit. La posada en circulació de 1.800 milions d'euros en bons patriòtics va ser un autèntic fracàs, a penes si van aconseguir col·locar 1.055 i les agències de qualificació Moody's i Fitch els van classificar com "bo fem".

La pitjor herència, de la que Fabra no es queixa mai en públic però a la que ha de fer front, és l'econòmica. Els compromisos de pagament per a les pròximes dècades de l'Administració Valenciana superen els 62.000 milions. D'esta xifra total, 47.933 milions corresponen, en part, al deute financer assumida pel Consell més les seues empreses públiques -que al setembre del 2011 aconseguia els 22.163 milions-; i la resta, al dèbit a proveïdors, pagament dels peatges en ombra o el cànon que s'abona anualment a les empreses que, com a Ribera Salut, gestionen amb criteris privats els hospitals que es regixen pel model de què funciona a Alzira. A més, durant el primer semestre de l'any passat, el deute financer va augmentar en 1.498 milions, les obligacions de pagament en 131 milions i els compromisos de gasto no reconeguts i a càrrec de futurs pressupostos van aconseguir els 2.043 milions.

En resum: la suma de deute financer i pagaments pendents de la Comunitat Valenciana -a llarg termini- aconseguix els 51.605 milions. Però això no és tot. A eixa quantitat cal afegir-li 10.489 milions d'euros que corresponen a deutes de les empreses públiques, entitats autònomes i fundacions dependents de la Generalitat, d'acord amb l'informe de la Sindicatura de Cuentas corresponent al 2010. Per això, el conjunt dels compromisos adquirits per la Comunitat i pel sector públic que esta controla s'eleva a 62.000 milions.

De moment, en enguany de 2012, la Generalitat ha de tornar crèdits valorats entre 4.000 i 5.000 milions, segons les fonts consultades. I no té amb què fer front a estos compromisos.

Durant anys, Camps va presumir d'abaixar els impostos i augmentar el gasto social. Fabra ha hagut de desfer eixe camí. Ha pujat impostos, retallat sous dels funcionaris, reestructurat servicis públics. I ha anunciat una reducció del nombre d'empreses i fundacions. Un esforç gegantí, amb notables costos socials, que és insuficient per a complir amb els venciments dels crèdits. Ni tan sols els hispanobonos, si algun dia es posen en circulació, bastarien per a salvar les arques valencianes.

A finals de l'any passat, El Govern d'Espanya va haver d'eixir al rescat de la Comunitat Valenciana perquè poguera fer front al pagament d'una pòlissa de crèdit del Deutsche Bank. A canvi, Rajoy va exigir a Fabra que prenguera serioses mesures d'austeritat. Però ser auster no basta. No aconseguix per a pagar als proveïdors que fan cua davant de les finestretes de la Generalitat perquè li'ls abone el que se'ls deu. Només a 450 col·legis concertats els deu 50 milions d'euros. Contractistes de l'Administració, grans i xicotets, tindran difícil recuperar el seu diners, per més que siguen una prioritat per a l'actual Consell.

L'esmena a la totalitat que, per la via dels fets, està fent Fabra a la política de Camps troba serioses resistències entre els seguidors de l'anterior president. Les relacions amb Rita Barberá, alcaldessa de València, no passen de la cortesia. En el grup parlamentari popular en les Corts Valencianes, amb sordina, han començat a escoltar-se les primeres crítiques a la gestió del neòfit president. Un dirigent popular afirma convençut que "Fabra té a tot el PP davant". Ningú hauria d'estranyar-se d'esta afirmació. Netejar el PP valencià no serà tasca fàcil i "el cordó sanitari" establit per Rajoy per a la Comunitat Valenciana tampoc ajuda massa. "Gènova ha d'intervindre", reclamen des de València. Però Gènova està en La Moncloa.

PS.- Tal vegada siga una casualitat. O tal vegada no. Però no deixa de ser una amarga ironia que Camps anomenara a Jaume Mates, expresident de les Balears i processat pel cas Palma Arena, "ambaixador de la Comunitat Valenciana".