“El meu iaio va lluitar en el 34, mon pare en el 62 i ara em toca a mi”

“Estem farts que ens tracten com delinqüents. Som treballadors que lluitem contra un gran abús: tracten d'eliminar la nostra forma de vida”. Així de contundent és José Luis. Amb veu molt ronca i un fort accent asturià diu que les barricades són l'única forma de lluita que coneix. “El meu iaio va lluitar en el 34, mon pare en el 62 i ara em toca a mi”. En la solapa de la jaqueta porta un pin amb una foto de Lenin i la falç i el martell. Els companys bromegen amb ell. “Tu el que volgueres és destronar el Rei i instaurar el comunisme”, comenta un company entre carcallades. Al que ell, molt seriós contesta: “Perquè clar”.

José Luis, d'uns 40 anys i amb dos fills, assegura que en 80 anys la situació no ha canviat. “Els mètodes són distints, però l'objectiu és el mateix: esclafar els treballadors, que som els que mantenim a la classe política”. Diu estar fart que als miners se'ls tracte d'esclafar. Se sent enganyat pel Govern. Perquè no complix allò que s'ha pactat, un pla de reconversió industrial per a les conques mineres que garantisca un futur digne. “Primer arriben a un acord i als pocs anys decidixen no complir-ho. Açò és massa, portem molt de temps així. Nosaltres, no és que estiguem indignats, estem fins als collons”.

Són les set i mitja del matí i esta conversació té lloc en un polígon pròxim a l'autovia a Santander, prop de Lugones de Llanera, a Astúries. Allí es reunixen uns 30 miners per a planificar un tall de carreteres. “No podem vindre junts perquè ens tenen molt vigilats”, comenta Pelai (nom fictici), el líder d'este grup de miners. “Així que esta xicoteta assemblea no pot durar molt”.

Passen diversos cotxes i des d'un d'ells un home els mira fixament. Pelai decidix dissoldre al grup per por a què es tracte d'un policia i que en pocs minuts arribe la Guàrdia Civil. Decidixen tornar al mateix lloc dos hores després per a tornar a organitzar-se. Finalment, tallen l'autovia en ambdós sentits cremant una filera de pneumàtics, encara que no paren el tràfic durant molt de temps. Prompte arriben diverses patrulles i no són un grup el prou gran com per a fer-los resistència.

Kafixiu és un líder sindical d'un altre pou miner del centre d'Astúries. Tots els dies dedica 12 o 14 hores a planificar les seues “accions reivindicatives”. En principi, podria paréixer que no complix el perfil de la mina. No és corpulent ni tampoc alt. Però parlant amb ell es descobrix que no cal més cos per a imprimir respecte. Amb la seua veu amenacen-te, bromeja contínuament, i es recorda de Déu cada tres frases. Per a mal. Diu que al lluitar pels seus drets s'arma de valor; i assegura que la resta de miners estan fets de la mateixa pasta. “Tinc ací a 40 paisans que donarien la cara per mi en qualsevol situació”.

En un bar pròxim al pou mostra fotos preses des d'un mòbil. “Mira, esta és la corba de l'autovia que tallem ahir”. “En estos arbustos vam amagar les llançadores” (nom amb què es referixen als tubs que utilitzen per a llançar coets pirotècnics contra la policia). “A pocs metres teníem aparcada la furgoneta amb pneumàtics per a agarrar-los foc”. Hui duran a terme un altre tall. “Ja està tot llest, ahir vaig estar fins a les dos del matí planejant-ho. Hem de tindre molt atenció. La policia vol detindre'ns i delmar el grup. Per això una via de fuga és fonamental”.

Mentres empalustra les tovalles de paper, Kafixiu es considera obligat a defendre el seu futur i el del seu fill de cinc anys. Admet que la mineria ja no és tan rendible, però això no justifica la seua destrucció. “El sector cal salvar-ho en el seu conjunt. Que no em parlen de la cosina de risc. Hi ha fons per a crear ocupació, hi havia una planificació ordenada i se la volen carregar expeditivament. Es tracta d'un atemptat contra el moviment obrer”.

Quan se li pregunta fins quan pensen seguir amb esta lluita esbufega i alça la vista. “Mira… Mentres no hi haja una proposta ordenada i coherent mantindrem la pressió. Els miners seguiran tancats en les mines i nosaltres seguirem amb vas pacífic, amb les barricades i els talls de tràfic”. “Espere que la situació canvie, perquè si no, algú es pot fer mal de veritat”, conclou.