Per què el rescat no és bo per a Espanya

Vicenç Navarro 
Catedràtic de Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra,
 i Professor de Public Policy. The Johns Hopkins University

Este article assenyala que el rescat financer no resoldrà el problema bancari d'Espanya, que es basa en la no resolució de la crisi immobiliària conseqüència de l'especulació de la banca. L'article afig que tal rescat afectarà negativament el deute públic i incrementarà la intervenció per part de la troica (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) en les decisions fiscals i macroeconòmiques espanyoles.

L'ajuda dels 100.000 milions d'euros al sistema bancari espanyol, realitzada a través de l'Estat espanyol, està encaminada a ajudar als Bancs (sense que es resolga el problema financer que té Espanya) a costa de l'Estat espanyol (tant de central, com autonòmic). Fins hui, i a pesar de l'elevat dèficit públic, l'Estat espanyol no tenia un problema d'impossible solució. En contra de l'opinió neoliberal que atribuïa erròniament la crisi a un excessiu gasto públic, les dades mostraven clarament que ni el dèficit ni el deute públic van tindre res a veure amb la crisi financera. En realitat, quan la crisi va començar en 2007, l'Estat espanyol tenia superàvit i el deute públic era de les més baixes de l'Eurozona. L'explosió de la bambolla immobiliària –la causa real de la crisi econòmica i financera- va determinar un parada del creixement econòmic i un ràpid ascens de la desocupació, la qual cosa (resultat de l'excessiva dependència dels ingressos a l'Estat espanyol del gravamen de les rendes del treball) va originar el creixement tan ràpid del dèficit públic. A major desocupació, menys ingressos a l'Estat. No va ser el dèficit públic, perquè, el que va crear la recessió, sinó al revés, va ser la recessió la que va crear l'elevat dèficit públic. Però, a pesar d'això, i encara que el deute públic va augmentar, esta era encara menor que l'existent en la mitjana dels països de l'Eurozona. Ara bé, esta “suposada” ajuda de 100.000 milions d'euros incrementa el deute públic ni més ni menys que un 10% del PIB, posant-la ja per damunt del tolerable. És l'Estat el que deurà este deute, i és l'Estat el que haurà de pagar els interessos (un 3%) als creditors públics, incrementant també el dèficit públic de l'Estat espanyol. D'ací que tal “ajuda” ha empitjorat la situació i els mercats financers ho saben i demanen interessos més i més alts per a comprar bons de l'Estat.

PER QUÈ ESTA AJUDA?

Esta càrrega innecessària i perjudicial a l'Estat (i que explica l'increment de la cosina de risc que el deute públic espanyol ha tingut des que es va anunciar tal ajuda) és única i exclusivament per a ajudar els creditors de la Banca privada. El problema a Espanya no és el deute públic, sinó la deute privada, i són els Bancs els que, primordialment a través del seu comportament irresponsable i especulatiu, van crear l'enorme problema del deute privat i ara són els beneficiaris d'estes “ajudes” pagades per l'erari públic, sent els mateixos que van crear el major problema financer conegut en els últims quaranta anys.

El ciutadà normal i corrent, que no ha tingut cap responsabilitat en la creació de la bambolla immobiliària, és el que haurà de pagar els plats trencats i el deute. És una situació profundament injusta, perquè és ara l'Estat el que garantirà que el deute de tals Bancs es pague als seus creditors. És difícil dissenyar un sistema més injust. El més just haguera sigut que foren els Bancs els que pagaren pels seus errors i absorbiren les pèrdues. O almenys que es pactara entre el creditor i el deutor l'absorció de les pèrdues. En canvi, a partir d'ara, és el creditor –nacional o estranger- el que ix sempre guanyant, i mai perdent. I si no se li pot pagar privadament, que siga el ciutadà mig el que li pague a través de l'Estat. Açò és el que s'anomena rescat al sistema financer. I com que part d'este deute privat la té la Banca estrangera (i d'una manera molt marcada la Banca alemanya) tal rescat financer és, com ha ocorregut a Grècia, Portugal i Irlanda, un rescat a la Banca alemanya (i en menor grau a la francesa). I, de nou, si la Banca no paga el deute privat que té, la pagarà l'Estat espanyol. És la socialització de les pèrdues, fent a l'Estat responsable del deute bancari.

EL PROBLEMA FINANCER I DE PRODUCCIÓ DE CRÈDIT NO ES RESOLDRÀ

És també clar que la falta de crèdit tampoc es resoldrà, i això se deu al fet que les causes del cridat problema bancari ni tan sols es tocaran. El problema de la Banca es basa en què l'afonament de la bambolla immobiliària –l'arrel del problema bancari- no s'està resolent. La Banca és la primera propietària de vivendes buides (hi ha 3 milions d'elles segons el Ministeri de Foment). I el fet que estiguen buides és perquè la població no pot comprar-les o llogar-les. I això se deu al fet que els preus continuen sent artificialment elevats. Es calcula que els preus de la vivenda estan quasi un 40% per damunt del preu a què haurien d'estar (segons la capacitat adquisitiva de la població), i això com resultat de l'excessiu poder monopolístic de la Banca que no vol baixar-los. Només han abaixat el preu un 15% en els últims dos anys.

I no ho abaixaran fins que l'Estat els obligue a això. A Dinamarca, una casa no pot estar buida més de 6 setmanes. Ací estan anys. Quan es va fer la proposta en el Parlament de Catalunya de no permetre o afavorir pisos buits, la gran majoria del Parlament es va oposar, amb la qual cosa van dificultar la resolució del tema immobiliari, que està darrere del problema bancari. I ací està l'origen del problema bancari. Els Bancs tenen massa poder. Els Bancs haurien d'abaixar el preu de les vivendes absorbint les pèrdues, i quan no pogueren, haurien de deixar-los col·lapsar (el sector bancari és massa gran a Espanya) o nacionalitzar-los (no per a privatitzar-los més tard), a fi de garantir el crèdit. La solució és fàcil de veure des del punt de vista tècnic. La dificultat és la resistència dels governs per a resoldre-ho.