Això era que en deudolandia

‘Espanya no ha sigut rescatada perquè no ho necessita', diu-se que deia El senyor Cristóbal Montoro, ministre del Regne de la lobotomía, el passat 20 de juny en l'esperpèntic exercici de les seues funcions, per a ‘transmetre confiança' a la plebs.

Què graciós el ministre bufó. O quin panoli, o mentider, o traïdor, o pocavergonya, o lladre. Ens queda el dubte. Llàstima que el deute de la banca ‘espanyola' fóra valorada, fa ja més de dos anys, en quelcom menys de 500.000 milions d'euros.

Això sí: després, pocs dies després de celebrar el ‘no-rescat', ens van dir que era ‘nociu'. És que són imbècils o la seua intenció és marejar a l'audiència per a hipnotitzar-la? Ací no hi ha dubte: ambdós opcions són certes.

Crideu-lo rescat, préstec, Sant Antón o la Purísima: el Regne futbolero ja ha sigut invadit, ocupat, sotmés, saquejat i buidatge. I la veritat és que la immensa majoria dels seus habitants desitgen que algú o quelcom ens rescat de veritat. Però d'esta, amiguets, eixim nosaltres mateixos o no ens trau ni l'arcàngel Sant Gabriel.

Adolf Merkel, ama i senyora de la nova Alemanya imperial, aconsellava a Marianico el Breu perquè ‘siga més clar quan torne a demanar un altre rescat'… i Marianico va i ho demana. Més prompte li ordenen que ho demane i, així i tot, el seu ministre El senyor Luis de Windows saca pit perquè les condicions de l'enèsim ‘préstec' no seran tan roïnes com esperava. ‘Ja està tot arreglat', diuen. Ja se sap: entre pal i pal cau una carlota. I ens la mengem sempre. I tots venen la mentida que la banca està saciada. I una merda.

Això era que el Regne del deute, amb La Seua Cort de lladres i el seu Poble pla.

Tot succeïx, més o menys, de la següent manera.

La piràmide del feudalisme neoliberal en el segle XXI no es diferencia molt d'eixa que, set segles arrere, va organitzar la societat medieval en tres o quatre estaments:

La corona en el més alt.

Per la cort del deute pul·lulen la noblesa bancària, l'empresarial, el clero i les dos dinasties de governadors del Regne: els vassalls de la gavina i els del capoll.

Davall, el poble pla.

En la base, distingir als necessitats del poble pla és cada vegada més difícil.

Ara les funcions de control de la plebs van a càrrec de la televisió i les forces de seguretat del Regne. En la pantalla, uns tots els esportistes professionals que anestesien a la plebs a canvi d'una milionada lliure d'impostos. En el carrer, la policia repartix hòsties a discreció per un sou fix. Encara que tots ells procedixen del poble pla, no dubten a trair-lo per a defendre a la noblesa. La trapa que sempre ha defés les habitacions dels nobles és cada vegada més ample, tan ample que ja quasi ningú els crega. Tots, en especial la classe política, estan prop de ser els verdaders empestats de la societat. I això els fa més perillosos que mai.

Els vassalls de la gavina, que sempre van ser més cruels però més sincers que els del capoll, porten els últims 6 mesos proferint mentides com a palaus per a continuar robant, protegir les fortunes de banquers i altres paràsits acomodats, negar la salut i l'educació al poble i tancar, desterrar o executar als necessitats. Però conserven l'honestedat de qui declara la guerra als seus súbdits tractant-nos com a ‘enemics' quan el patriotisme de garrafa no els funciona.

Mentres preparen els gasos lacrimògens, calfen les porres i suspenen Schengen per a protegir a la noblesa criminal, un ban anuncia:

“Per Déu, per la Mare de Déu del Pilar i pel ReI Elefanticida, Osicida i Planer, celebrareu la vostra mort i la dels vostres fills sempre que ‘la roja' torne a eixir campiona. I, si guanya, li regalareu 7 milions d'euros”.

Però el diví pla d'acumular riquesa sense control es va tòrcer i els comptes del Regne postfranquista es van escalabrar just en el moment en què l'Emperadriu Merkel llançava les seues tropes a conquistar el front del Sud. O és la noblesa bancària mundial la que cavalca cap al Sud sobre un robust rossí cridat Merkel?

Deixem-nos de contes i crideu la veritat: Traïdors! Lladres! Assassins!

Siga com siga, la qüestió és que l'atac avança i el Regne de la rajola es disposa a entrar en fallida. Quan semblant desgràcia ocorre, els salaris dels seus funcionaris o qualsevol altre gasto del Regne són els primers sacrificats, però al mateix temps s'abaratixen les cotitzacions de les empreses, l'evasió fiscal es legalitza i les taxes públiques creixen. Sempre per la gràcia del déu Euro. Si els salaris es desplomen és ‘pel be de tots', però si els preus no abaixen és ‘pel be de tots'. En resum: els serfs tenim menys (o res) i paguem més, la noblesa es continua enriquint i el nombre de famolencs creix. Una llei sagrada diu que ‘si no es pot devaluar la moneda, es devalua als pobres'.

Encara que la lògica més indiscutible aconselle omplir amb persones els 3,5 milions de cases buides en el pútrid Regne de la rajola, els nobles decidixen continuar omplint els carrers de gent sense sostre. D'eixa forma confien que la resta, temorós de córrer la mateixa sort, no s'atrevisca a protestar. No obstant, la dinastia del capoll ven per 1 euro la Caixa d'Estalvis del Mediterrani al Banc de Sabadell i de propina li regala 5.000 milions. I la de la gavina connecta 23.500 milions a Bankia… a fons perdut. Per exemple. I El senyor Rodrigo Estona, insigne comptable de la cort, es marxa a triomfar en el negoci de les asseguradores després de rebentar el dels bancs. I entre els uns i els altres, comprant armes que no usaran amb un diners que no existix, creguen altres 40.000 milions de deute inassumible.

En 2010, el deute total en el Regne sumava 4 bilions d'euros i equivalia al 400% del seu PIB. De major a menor desbarat: empreses, banca, famílies i estat. De fet, el deute públic rondava només el 66% del PIB. Encara hui, en 2012, no supera la mitjana europea, però prompte arribarà al 90%. Abans de començar este saqueig, el deute no superava el 40%.

Tot això significa que els comptes públics no tenen absolutament res a veure amb la ‘crisi' i que el buidament d'estes per a regalar-ho tot als lladres és precisament el que ha augmentat el dèficit: donant milers de milions a la banca, salvant a la màfia immobiliària, privatitzant l'educació i la salut, de reforma en reforma laboral… regalant a la noblesa el que es roba al poble. Com sempre però més.

Després l'estat ha de cobrir eixe dèficit endeutant-se amb la banca privada, eixe deute augmenta el dèficit i els invasors ja tenen excusa per a anunciar la seua ‘desconfiança'. I ens posen ‘males notes' perquè els tipus d'interés pugen. I això torna a augmentar el dèficit. I això torna a augmentar el deute. I es continuen regalant milions als lladres. I el Regne del saqueig es continua buidant. I els governants diuen que això és bo. I més súbdits es queden sense res. És el cicle virtuós de l'espolie.

El penúltim exemple, un préstec de 100.000 milions per a la banca, suposa augmentar el deute públic fins al 90% del PIB. L'últim, de 62.000 milions, arrissa el ris. Només els interessos d'eixos dos caramels sumaran 100.000 milions més. En Deudolandia, l'estat ha de pagar cada vegada més per cada euro que li presta la banca privada –sí, amics, els mateixos a què ja estàvem regalant centenars de milers de milions.

El teatret de la cosina de risc.

Així ha d'executar-se el robatori perquè així ho volen els amos dels diners i perquè a la noblesa bancària alemanya li convé. I a nosaltres ens compten un culebron per capítols.

La famosa ‘cosina de risc' és la diferència entre el cost de finançament de cada país i el de la metròpolis imperial alemanya, o siga, la diferència entre els tipus d'interés a 10 anys que cada país ha de pagar pel seu deute. La nostra balla entre els 470 i els 590 punts i el preu del bo espanyol es mou entre el 6 i el 7%. Per cada 1000 milions que ens presten arribem a pagar 1.700 a una màfia privada. Bon negoci, veritat? A ells sí els dóna diners el BCE, però regalat. O siga, que primer els regalem els nostres diners perquè després ens roben la resta. Així ha sigut fins ara. I que ningú es confie quan ens diguen que la cosa canvia: si el BCE decidix finançar directament (com pareix que s'anunciarà en breu), serà en pro del ‘saqueig sostenible' i la mort definitiva de la política econòmica dels estats.

Una vegada saquejat i buidatge, l'estat és intervingut i la seua cosina de risc es dispara: 2.500 punts a Grècia, 900 a Portugal, 700 a Irlanda, Espanya amb el seu drama, Itàlia a per 500… la de Finlàndia és només 38, però que es foten, que juguen molt malament al futbol.

En tot cas, eixe 7% d'interés (i molt menys també) fa impossible refinançar el deute. Per això el teatret del ‘rescat' i els vaivens de la cosina no cessen. Per això el saqueig marxa vent en popa. Prompte tornarem a emetre deute i, si la cosina es manté, les piranyes que controlen el negoci es riuran dels bons espanyols i els seus sicaris de la Troica (Comissió de la UE, FMI i BCE) ens donaran l'extremunció. Quan els que operen després del cartell de ‘els mercats' diuen desconfiar de la situació d'un país, la fuga de capitals accelera el procés. Però són ells mateixos, els amos dels diners, els que no deixen de guanyar en cap moment, de principi a fi. Com a Grècia, Portugal i Irlanda, porten a Espanya a la fallida perquè és el millor negoci que se'ls ocorre. Ho faran també amb Itàlia. Caiga qui caiga.

Com si planejaren, executaren i celebraren el segrest, la violació, l'assassinat i l'esquarterament d'una persona, però amb estats sencers.

En realitat, tot que acabem de veure és resultat del càlcul previ i la ‘presa de posicions' dels que continuaran fent negoci amb el saqueig. Tot està calculat. Si la cosina puja, és que atacaran. Si baixa, és perquè convé esperar. Com més s'endeuta el Regne del Deute, més ha de pagar pel seu deute. I com més ha de pagar, més s'endeuta. I tot rima.

Per què, per què, per què volen matar-nos?

Perquè per la mateixa raó que fa segles s'enviava a la xusma a morir remant en galeres (perquè feia falta), però al revés –perquè ja no els fem falta. Almenys en aquell moment la xusma no votava als seus botxins. Però hui… sabeu qui ha inventat esta chaladura? Perquè nosaltres mateixos, o millor dit: els malnacidos no electes que donen ordes als malnacidos electes que ens representen i traïxen perquè els hem votat sense preguntar-nos quin carall serà el que se celebra en cada ‘festa de la democràcia'. Perquè apa, ja ho sabem, la qual cosa se celebra és un crim. Ara tots a votar-los una altra vegada. Si tolerem açò, serà perquè som caracollons. Que viva el ‘feudalisme electe'!

I el millor de tot és que no els ha sigut molt difícil arribar a este punt. Fins fa poc, la nostra estupidesa ens feia despreciar el patiment De l'Altre, però ara ja som l'Altre.

Que sí, que sí, que açò és una guerra!

No ens enganyem, no és veritat que ens estiguen tornant a un règim esclavista.  Als esclaus se'ls segrestava i explotava fins a la mort perquè feien falta braços i era molt més barat usar els braços de sers ‘mig humans'. Ara ja no els fem falta, o això pregona la nova bíblia (no tan nova) d'un capitalisme que mor matant.

Abans calia produir, però ara el 90% de la riquesa mundial és virtual: no ix de les nostres mans i els nostres ulls mai la veuran. La riquesa es multiplica per si mateixa i el poder s'exercix sobre les nostres vides convertint territoris sencers en camps de concentració. Per això Marianico el Breu, en el paper de miserable col·laboracionista, suplica la unió fiscal, la integració bancària i el que faça falta perquè siguen Adolf Merkel i el BCE els que dicten totes les decisions econòmiques sobre territori invadit. L'ocupat demanant que l'ocupant consumix la invasió… Que bonic.

Queda poc que explicar i molt que actuar. Açò és una crisi d'acumulació parcheada des dels anys setanta a base de privatitzacions, mercantilització i bambolles d'especulació financera, ara per ací i sempre per allà. Més ràpid i sagnant per allà, lentament i amb vaselina per ací. Este sistema podrit ha generat la major concentració de riquesa, el major nivell de desigualtat i la xifra més alta de morts de la història.

Fa poc més de dos anys, quan l'Imperi de la Mort invadia Grècia, una multitud mirava atònita els quatre caracollons que s'atreviren a passejar un cartell en solidaritat amb el poble grec. Estava millor vist eixir al carrer a cridar ‘jo sóc españó, españó, españó…'.

Fa a penes un any que la massa mirava atònita com la nostra escòria parlamentària executava un autocolp d'estat per a desfer-se de les seues últimes competències econòmiques.

No oblidem el que els insignes demòcrates porten anys repetint. ‘tolerància zero amb el terrorisme i l'extorsió'? Prenguem-los la paraula. Que caiga sobre ells ‘tot el pes de la llei'? Així siga. Però la llei és LA SEUA llei, la qual cosa demostra quant democràtic és el Regne postfranquista. Recordeu que, si no ens representen, està en les nostres mans posar els mitjans per a demostrar-ho. Recordeu que, ho vullguem o no, estem en guerra. Qui no vullga entendre açò pot donar per perduda la seua condició de ser humà. La revolució no és una opció. No hi ha alternativa a l'alternativa d'organitzar-se i resistir Perquè SE'N VAGEN TOTS, la gent prenga les decisions i hi haja, per fi, democràcia.

La solució és, en realitat, ben fàcil. Quatre de les seues condicions necessàries són:

1. El deute no es paga perquè és il·legítima i el seu augment resulta d'eixe xantatge que ha unflat els comptes d'una minoria de criminals financers.

2. El sistema financer es cancel·la per a recuperar la seua exclusiva funció financera. La banca privada s'ilegaliza i elimina perquè els diners per si sol no ha de fer més diners.

3. L'especulació amb el treball (que no és una altra cosa que tràfic de persones) s'ilegaliza igualment perquè el treball ha de tindre, com a únic fi, la contribució de cada persona a una vida digna per a si i per a la resta de la societat.

4. Les necessitats bàsiques dels sers humans han de correspondre's amb els seus respectius drets fonamentals i la societat ha de garantir la seua cobertura a tota bestiola vivent.

Això significa CANVIAR DE SISTEMA.

La mala notícia és que això no s'aconseguix xutant un penal.

La bona, que aconseguir-ho és tan possible com necessari.

És una qüestió de supervivència, dignitat i justícia.