Som majoria

Quart Estat

 
  Complint el seu compromís, ací tens desenvolupada la proposta De Julio.
 (Et demanem paciència si els comentaris tarden quelcom a pujar-se.La pàgina es manté amb treball militant, condicionat per la disponibilitat personal.Gràcies)


colectivo Prometeo/blogspot

 Julio Anguita 

  L'experiència diària ens demostra que, independentment de l'adscripció ideològica, política, sindical o professional de cada un i de cada una, som majoria els que coincidim a assenyalar i comentar una sèrie d'evidències que el sentit comú més arran de terra no té per menys que reconéixer com verdaderes i indiscutibles. A títol d'estret resum vegem algunes d'elles: 
   
 1. Som majoria els que comencem a albirar que esta situació no té remei amb les mesures que -amb l'excusa de la UE i els mercats- el poder economicofinancer està imposant. El deute de les famílies, la banca, les empreses i l'Estat (amb les seues tres administracions) és la següent:

 Deute de l'Estat ……………………….… 600.000 milions d'euros
 Deute de les famílies als bancs……………. 1 bilió d'euros
 Deute de les empreses als bancs………….. 1´3 bilions d'euros
 Deute de la banca al BCE i altres…………… 200.000 milions aproximadament
   
 Esta quantitat és impagable i ho és perquè a causa de la política de retalls i reformes del mercat laboral afegides a la crisi, han produït una depressió que no dóna senyals d'acabar; molt al contrari, pareix que continuarà sense saber fins quan. I a pesar d'això cada dia hi ha una subhasta de títols, bons i pagarés a creixent interés i amb una cosina de risc disparada, l'Estat intervé i nacionalitza les pèrdues dels bancs trencats amb la confessada intenció de tornar-los al sector privat una vegada sanejats.
 
  L'ajuda de la UE als bancs està avalada per l'Estat i en conseqüència este assumix, com a garant últim, la devolució del préstec. Els retalls a les condicions de vida de la ciutadania continuen en una clara transgressió, no sols de la solemne Declaració de DDHH de l'ONU sinó -inclús- dels Títols Preliminar i VII de la vigent Constitució Espanyola. No fa un any encara la Constitució ha sigut modificada en l'article 135 a fi que el deute tinga preferència de pagament sobre qualsevol altre gasto públic. El cridat Estat de Dret ja no és tal. Paral·lel a l'Estat i les seues administracions, hi ha un altre que informa l'impuls de l'acció política; un doble Estat format per màfies, xarxes clientelares, interessos espuris, grups de pressió i alguna que un altre albelló. La situació és encara susceptible d'empitjorar si no s'atalla esta política.
   
 2. Som majoria els que patim en la nostra pròpia situació, en la de l'entorn familiar, en la del veïnal o en el de les nostres amistats, el problema agut de la desocupació, la precarietat, o les mil i una formes de degradar l'exercici del treball. I si a la xifra milionària de parats i mal contractats li afegim l'evidència que els poders públics només plantegen escapistas fórmules consistents a esperar una - cada vegada més hipotètica- recuperació que porte “el creixement i la creació d'ocupació”, tindrem el quadro d'una situació sense esperança, sense projecte i sense cap calendari. Així el discurs oficial (que és el del Govern però també el d'altres) lloa la flexibilitat en els acomiadaments, la ruptura dels convenis o la tracta de quasi esclaus com una mesura necessària per a crear ocupació. De la mateixa manera s'afirma que els retalls en sanitat ajuden a una millor assistència sanitària i els retalls en educació produïxen una major qualitat de la mateixa. I en resum, el discurs de l'absurd, del cinisme i de l'aventurerismo conceptual i lingüístic que ha raptat a la raó, la lògica i fins al mes pla sentit comú. Però el que constituïx el major greuge per als que en estes circumstàncies encara tenen un lloc de treball, és sentir com el mateix no és un dret constitucional sinó un privilegi.

3. Som majoria els que patim en les nostres carns -o en les d'infinitat de famílies- la pèrdua d'horitzó, de futur i d'expectatives per a la joventut espanyola. Fa anys el Consell Superior d'Investigacions Científiques li va encarregar a James Petras, sociòleg nord-americà i catedràtic de diverses universitats nord-americanes, l'elaboració d'un estudi sobre les perspectives de treball per als jóvens d'Espanya. Petras va entregar el treball en 1996, li van pagar i van arxivar els estudis encarregats. En aquells documents, que hui estan a l'abast de qualsevol que vullga entrar en la xarxa, el professor Petras llançava l'avís que ja estàvem davant de les primeres generacions que viurien pitjor que els seus pares. Què es va fer per a evitar este drama? Han reparat alguns “patriotes” que quan la joventut d'un país només té com a horitzó l'emigració (per a titulats) o la prolongació sine die de la tutela familiar, eixe país deixa d'existir? Quin pare o mare no estarien disposats, junt amb els seus fills, a fer quelcom efectiu per a evitar este holocaust generacional?

4. Som majoria els que presenciem amb sorpresa i escàndol que la corrupció s'ha transformat en l'hàbitat quotidià de la nostra existència. Una corrupció que travessa els tres Poders de l'Estat i arriba fins les més altes magistratures del mateix. Finançaments irregulars, negocis més que térbols, suborns, tràfic d'influències, balafiament dels diners públics en obres faraòniques i inservibles, compra de material bèl·lic, impagable i també inservible per als fins que se li atribuïxen, sous d'escàndol, tracte de favor des dels poders públics a delinqüents convictes, desviació o paralització de l'acció de la Justícia sobre presumptes delinqüents, ús torticero dels cabals públics en benefici d'operacions clientelares, etc. etc. etc. Però la major de les corrupcions consistix en la concepció que s'ha anat obrint pas com a conseqüència d'estos excessos: per a una part de la població els diners públics no és de ningú sinó de qui s'atrevix a dilapidar-ho, robar-ho o malversar-ho. L'escàndol major no són només els delictes econòmics en si mateixos sinó també la indiferència generalitzada, la tolerància social, la complicitat anímica amb què són rebuts. Al màxim, un acudit, una broma o un comentari jocós.
     
5. Som majoria els que vivim en una autèntica inversió de valors socials. L'economia basada en la creació de mercaderies, béns i servicis, la laboriositat, l'ètica cívica, el rigor en els conceptes i paraules, l'ús productiu de l'estalvi ciutadà, el respecte a l'àmbit legal en la contractació, remuneració i previsió de futur dels assalariats, ha sigut substituït per l'economia de la pilotada, el negoci fàcil, el tin-te mentres cobrament, els contractes fem, la segregació laboral segons el sexe i la situació d'embaràs en el cas de les dones, l'amenaça d'acomiadament com a ferramenta omnipresent en les relacions laborals, les promeses d'inversions fàcils i lucratives que han desembocat en estafes fetes als estalvis de capes populars i mitges; i en general tota una àmplia gamma de contravalors basats en l'individualisme, el consumisme i un hedonisme avar.
   
 La filosofia basada en el negoci fàcil, ràpid i d'alta rendibilitat s'ha constituït en la medul·la d'informes i programes econòmics de la “modernitat i les altes finances”. Ha arribat a la Universitat i presidit les seues reformes i adaptacions al mercat i el seu banya de l'abundància; ha subvertit els valors d'estudi, esforç, tenacitat i dedicació inherents a l'activitat educativa; una activitat en què l'important són els gràfics, les estadístiques i el panell sobre el qual es desenvolupen les mentides que obvien situacions familiars, professionals dels docents i del sistema educatiu en general. En la mentalitat mitjana d'alumnes i famílies s'ha instal·lat el conformisme evidenciat en la pregunta estudiar per a què?
   
6. Som majoria els que comprovem cada dia com la Constitució, els textos legals i la resta de documents internacionals d'obligat compliment són vulnerats, incomplits, marginats i falsificats en la seua aplicació. La Política, instrument i exercici de servir a la majoria social ha esdevingut (amb comptades excepcions) en una eterna campanya electoral en què promeses, propostes i projectes són oblidats amb la mateixa lleugeresa, frivolitat i desvergonyiment amb què van ser fets en els temps anteriors a la cita amb les urnes. De ser un camp on hi ha una confrontació de programes, idees, valors i exercici conseqüent de l'exemple, la Política ha esdevingut en la pugna per ser protagonista en l'escenari de les institucions però sense canviar l'obra que es representa; és un relleu en el quadro d'actors sense que mai canvie el llibret. I quan se'ls interpel·la per este combat manegat, la resposta és decepcionant: són els mercats, les finances, la UE, la comunitat internacional, etc. Les preguntes sorgixen espontànies Per què hi ha eleccions llavors? Triem a un poder democràtic o només a un tarambana portanoves?
   
 La Democràcia és traïda en nom d'ella mateixa. El que encara conste en l'article 1.2 de la Constitució que la sobirania nacional residix en el poble espanyol és un feridor sarcasme. Si prenem com a referència el text constitucional vigent, ens adonarem que vivim un Estat d'Excepció econòmic, social, polític i ètic. Davant de nosaltres s'està desenvolupant un Colp d'Estat incruent i amb alentiment.
 
  Esta situació que acabe de descriure succintament és desagradable, però per descomptat és real i com a tal la sent la majoria. Una altra cosa és com reacciona eixa majoria. A ella em dirigisc per a manifestar-li algunes de les conclusions a què he arribat després d'haver meditat sobre estos moments concrets:
 
   1. No hi ha cap força política que en solitari i en l'àmbit específic i únic de la seua activitat, siga capaç d'assumir la tasca de posar fi a esta situació i a més propose una proposta alternativa en el marc del dret i la Constitució. L'experiència dels últims anys ens ho mostra. I no n'hi ha perquè algunes ja han governat debades i altres no tenen el respatler necessari per a això.
 
  2. No hi ha força sindical que siga capaç de representar a este immens col·lectiu que constituïx la majoria.
   
 3. No hi ha cap economista o col·lectiu d'ells que a seques i amb les seues equacions, estadístiques i teories, siga capaç, des de la pissarra, de plantejar una eixida viable i en positiu a este desconcert.
 
 4. Estes afirmacions les faig des de la meua convicció que les forces polítiques i sindicals són necessàries, complixen un rol, aglutinen ideologies (jo mateix milite en el PCE i IU) però en este moment i en virtut d'un procés històric que va començar en la Transició, estan davant d'una tasca que els desborda.

  5. Les conseqüències són òbvies: només un Front Cívic, una majoria ciutadana organitzada entorn de solucions concretes és capaç de crear la força necessària per a col·locar-la en la balança del poder en contraposició a altres poders econòmics, i socials que sent molt minoritaris, detenen en exclusiva l'exercici del Poder.
 

que situació està la majoria social?

   
 La tremenda paradoxa, la inquietant contradicció consistix a comparar la gravetat de la situació i l'absència de subjecte social capaç d'abordar-la i superar-la. Es necessita un suport cívic democràtic, de valors alternatius, ferm, amb voluntat d'escometre el procés de sanejament econòmic, polític i ètic que la realitat demanda; i no obstant eixa força no existix per ara; existix en potència però no en acte.
   
 La majoria no té més homogeneïtat que la seua condició de dominada ahir, hui i si no ho remeiem, demà també. Però a penes hi ha una miqueta més que la faça conscient que és majoria i pot exercir-la. En ella hi ha col·lectius i persones que lluiten com poden contra esta situació; i ho fan des de distints supòsits, compromisos i projectes de futur. En esta majoria viuen multitud de persones que limiten la seua participació cívica a cada esdeveniment electoral i poc més enllà. Però a més hi ha un número ampli d'indiferents a qualsevol projecte d'acció cívica i que amb resignació conscient o tàcita assumixen com inevitable els que els ocorre; No falten tampoc els que assumixen amb consciència de culpa el discurs del poder econòmic i polític que generalitzant planteja que “hem viscut per damunt de les nostres possibilitats”. És l'acceptació del discurs del dominant per part del dominat. És la repressió perfecta: la víctima fa seus el discurs i els valors del victimari.
   
 En esta situació de resignació cultivada pel poder, de carència de futur i d'anomia generalitzada em dirigisc a la majoria, en el meu exclusiu nom, des de la meua llibertat i des de la convicció que, si ara no es lluita, els nostres fills i néts no tindran futur, ni país, ni tampoc es tindran a ells mateixos.

En conseqüència, faig una Convocatòria. 

 A qui? 
   
 A la ciutadania farta de corrupció, d'injustícies, de frivolitat política, d'una pràctica econòmica basada en la depredació del propi país, en la desertització de la indústria, en la volta a unes relacions laborals del segle XIX i sense un altre projecte que no siga espletar més encara si és possible a eixa majoria.
   
 Als militants de forces polítiques i sindicals perquè, a títol personal, s'incorporen al projecte que este document exposa.
   
 A plataformes, moviments, col·lectius i en general a tot grup organitzat que estiga disposat a canviar les coses en el sentit de la justícia, la democràcia profunda i el viure en harmonia amb l'entorn social, mediambiental i cívic.
 
 Als hòmens i dones de la Ciència, la Tècnica, l'Economia, la Investigació, el Dret, l'Educació, la Sanitat i la Cultura perquè, en paritat amb els altres, aporten els seus coneixements, les seues experiències i la seua capacitat d'analitzar, sistematitzar i exposar. Sense el saber no hi ha més projecte que la barbàrie institucionalitzada.

Per a què?

     
L'objectiu de la convocatòria és doble:
     
1. Que la majoria social, pel seu propi impuls, per la seua pròpia voluntat i per la seua creixent presa de consciència merita en un Front Cívic que tenint-se a si mateix com referent, òbriga pas a una situació de plens drets econòmics i polítics junt amb unes relacions personals i socials fonamentades en l'ètica cívica. Un Front Cívic que tinga com a protagonista al ciutadà i a la ciutadana; és a dir a les persones conscients de què els seus deures són els drets dels altres i viceversa.
     
2. Constituir un referent de poder ciutadà que induïsca de manera creixent als poders públics a legislar i governar en benefici exclusiu de la majoria. El procés que conduïx a estos dos objectius poguérem considerar-ho com un procés constituent de la majoria social constituïda com a tal.



 Com? 

   Permeten-me, encara a risc d'allargar-me, que els expose un símil. Imaginen que estem davant d'un gegantí mapa d'Espanya totalment en blanc. Si per cada persona amb voluntat de lluitar o per cada organització, col·lectiu o associació de qualsevol índole posem un agulla de cap en el mapa, estaríem davant d'un gegantí buirac, però res més. Seria com una juxtaposició de yos però sense cap estructura. Imaginen que amb paciència i un llapis, anem unint entre si a tots els agulles de cap clavat en el mapa. A l'acabar sorgirà davant de nosaltres una xarxa, un teixit, una estructura. Els yos han donat pas al nosaltres. 
   
 Quin tipus de ciment social, quin tipus de proposta quin tipus d'ideari és capaç de produir en els integrants, dispersos i aïllats de la majoria, l'assumpció del nosaltres, la majoria? La resposta és òbvia: un Programa, una proposta concreta, un objectiu, en principi pròxim i necessari. Especifique les característiques que li atribuïsc al mateix:
     
1. Concret, immediat, d'acord amb les necessitats més peremptòries i urgents dels més desfavorits de la majoria.
     
 2. Aplicable immediatament com a garantia, enamora i estímul de l'aliança que es pretén.
   
  3. Perfectament factible, desenrotllable i legal per inspirar-se en el text constitucional vigent. Prec als lectors que mediten un moment sobre els continguts dels Títols Preliminar i II de la vigent Constitució. L'inici d'un programa ha d'inserir-se en la legalitat vigent; el futur ja anirà produint les seues contradiccions. D'altra banda, el programa ha de ser capaç de generar la força social que democràticament ho faça complir.
   
 4. Un programa en què cada mesura, per simple que parega, porte en la seua formulació l'exigència d'un pas següent, d'una proposta immediatament posterior, que permet la seua realització.
   
5. Un programa que per la seua lògica interna fa imprescindibles els suports majoritaris i la formació de consciència col·lectiva tant per a la seua defensa com per a la seua implantació.
 
 6. Elaborat col·lectivament. L'autor d'estes línies té una àmplia experiència de com açò és possible si els que més puguen aportar són conscients que la velocitat d'un comboi és la del seu últim element.
   
7. L'elaboració col·lectiva aconseguix, en un determinat nivell del seu desenvolupament, anar guanyant en complexitat, accessibilitat, interés i participació.
   
 8. Que amb el temps i/o la conjuntura, acabe sent una Alternativa fonamentada, puga superar el marc actual de relacions, equilibris i inclús forma d'Estat.
   
 9. Un programa que per la seua incidència en l'actualitat, atraga immediatament els suports necessaris no sols per a la seua elaboració sinó per a una mobilització ciutadana conseqüent, seriosa, decisiva i decisòria.
   
10. Si en cada localitat, persones, col·lectius i grups s'unixen als altres per a elaborar conjuntament, convocar a la ciutadania, mobilitzar, eixir a l'opinió pública i en general crear una estructura reticular, la majoria començarà el procés de la seua presa de consciència.
 
  11. En tot el procés cal previndre que ens assalte el mal dels nostres temps: la pressa. Este projecte -si vol construir-se amb musculatura i solidesa- ha de defugir la temptació de cotitzar permanentment en la bossa mediàtica. L'arrancada dels treballs serà en molts casos sobtat i irresistible; no obstant cal saber moderar el temps. La Política, la consolidació de projectes socials amb pes i influència, no poden ser flor de dos telenotícies; el silenci i la discreció programats ajuden a créixer. Temps, constància, voluntat i consciència del que es vol són, inclús en esta època de novetats permanents, l'única garantia de projectes seriosos.
   
Al final d'este document i com a ponència per a iniciar els treballs, incorporaré una proposta de de deu punts que ja en altres ocasions he presentat.

Qüestions d'estructura organitzativa.

     
En estos dies el meu telèfon personal i les entrades al blog del col·lectiu Prometeu han superat les cotes més impensables. Les persones es posen a la meua disposició esperant potser que se'ls ubique en una tasca, responsabilitat o missió. Per realisme (en mi eixa paraula mai ha significat claudicació) he d'informar de la situació.
 
  Jo hauria pogut dirigir-me al PCE o a IU demandant infraestructures, canals organitzatius i ajudes de qualsevol tipus; no ho he fet. La meua concepció d'este projecte es basa en la total independència de qualsevol tipus d'organització. El preu a pagar per això, com el de la Llibertat o el de la Dignitat, inclou la precarietat de mitjans, instruments i capacitats organitzatives. En els moments en què redacte, només tenim el blog (amb el permís dels companys de Prometeu), la promesa de determinats col·lectius de posar-se en marxa immediatament i la meua voluntat que açò avanç, es consolide i produïsca un gir total en la vida espanyola. No obstant, i com proposta, avance algunes idees organitzatives que la meua experiència en l'elaboració col·lectiva d'altres èpoques s'han constatat com correctes, pràctiques, flexibles i molt democràtiques:
     
1. Crec que l'organització per incipient que siga ha d'atindre's a una estructura geogràfica de comarques, províncies, comunitats i Estat espanyol
       
2. El que articula el funcionament és l'elaboració, discussió i explicació del programa.
     
 3. En cada lloc, en cada nivell o en cada àrea d'especialització temàtica el funcionament ha de ser obert però centrat en la concreció de la proposta que es tracte.
   
 4. Tot l'altres depén del treball voluntari i lliurement acceptat. No tenim més que una voluntat ferma perquè este horror acabe i els nostres i néts tinguen quelcom en el que arrelar-se i viure.
   
  5. Ací no hi ha prebendes, càrrecs, honors o distincions, Ací només hi ha treball, il·lusió i desig de ser útils.
   
 6. Amb el pas dels dies, tal vegada un mes o dos, des de l'estructura de coordinació que tinguem, informarem de la marxa dels treballs.
   
 7. L'elaboració de programa no és un laboratori d'idees, propostes i projectes sinó també un centre de mobilització per a difondre, defendre i guanyar adeptes al treball. Per descomptat que en la mesura que açò qualle deurem, amb intel·ligència, usar del poder que tinguem per a influir en la marxa de les coses.

 El Referent

 Com és sabut, a Sabadell em vaig oferir com referent per a este projecte. Vull que les meues paraules queden nítides i en conseqüència eviten interpretacions esbiaixades i basades en hipòtesis filles de la falta de claredat. 
   
 Un referent és aquella persona que per la seua projecció social o mediàtica pot, en un determinat moment, simbolitzar el projecte tan sols en els seus inicis. En el meu cas eixa projecció ha sigut conseqüència d'una acció pública en el passat i el present. Ja no hi ha més.
     
Si este projecte arranca, es consolida i creix, el referent serà el projecte mateix, altres hòmens i altres dones. M'habré guanyat el descans.
   
 No seré càrrec públic o tindré presència en la vida institucional. Són tres les raons: la meua edat, la meua salut i la veritat que mai segones parts van ser bones.
   
 En esta etapa inicial seré la referència pública per a explicar el projecte, defendre-ho, impulsar-ho i treballar en ell i tot això a costa de les decisions que es prenguen pel propi projecte quan este es consolide i tinga òrgans de coordinació. Això em suposarà un esforç i una dedicació que en absolut pot consistir a anar de la seca a la meca com a espectacle mediàtic per a guanyar audiències o confortar egos.
   
 Actes públics els justos i ben dosificats. Estes són les condicions del meu contracte. A treballar, organitzar, lluitar i consolidar la majoria. Un abraç fraternal.

EL PODER ESTA EN LA CALLE

 Programa- ponència per a iniciar els debats i l'elaboració col·lectiva.

      Nota.- El present llistat de propostes no té un altre objectiu que servir de matèria concreta per a l'inici del debat i l'elaboració a portar als altres i en el seu moment a l'opinió pública. Quan es va redactar es van tindre presents les característiques que sobre el Programa he escrit abans. Insistisc que només és un material per a començar.




1. Salari Mínim Interprofessional (SMI) de 1.000 euros al mes. Esta quantitat és exactament el 72% de la mitjana dels sis països de la UE que ho tenen més alt: Luxemburg (1610 euros), Irlanda (1.462 euros), Holanda (1.357 euros), Bèlgica (1336 euros), França (1321 euros), Gran Bretanya (1.148 euros)
2. Cap pensió per davall del SMI.
 3. Extensió i ampliació de la prestació per desocupació. Tot l'anterior pot servir també per a abordar amb pressupostos concrets la possibilitat de la Renda Bàsica.
4. Reforma Fiscal: progressivitat, persecució del frau fiscal, l'economia submergida i els paradisos fiscals. Revisió de la legislació sobre les Societats d'Inversió de Capital Variable (SICAV). Dotar d'infraestructures de qualsevol tipus a la Inspecció de Fiscal de la Hisenda Pública.
 5. Banca pública com a corol·lari de la nacionalització de la banca privada i les caixes d'estalvis.
 6. Nacionalització dels sectors estratègics de l'economia. Llei sobre l'Obsolèscencia programada.
 7. Desenvolupament dels continguts dels Títols Preliminar i VII de la Constitució.
8. Control i democratització dels canals de distribució i comercialització del sector primari de l'economia a fi d'evitar situacions d'oligopoli que incidixen negativament sobre els preus pagats als productors i sobre els preus pagats pels consumidors.
 9. Efectiva separació entre les esglésies i l'Estat.
 10. Reforma del Sistema Electoral en el sentit d'implantar un altre proporcional, amb les CCAA com a circumscripció i un col·legi nacional de restes