Un mal rescat que ens espentarà a l'abisme

Juan Torres López

Catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Sevilla

Per fi es va produir el que Rajoy, com altres tantes coses que ha negat, va assegurar que mai es produiria. En una carta, per cert, infestada de faltes i amb redacció deplorable, Espanya s'entrega  una vegada més als poders financers i se sotmet a un designi que immola els interessos nacionals a fi dels mateixos grans banquers que han provocat el dany que patim.

El que Rajoy i els seus ministres negaven que s'anara a donar, ho havíem anticipat amb precisió Vicenç Navarro, Alberto Garzón i jo en el nostre llibre El que Espanya necessita. Una rèplica amb propostes alternatives a la política de retalls del PP que ja està en llibreries publicat per Deusto Edicions. En la seua pàgina 96 escrivim: “En esta situació als bancs creditors, principalment alemanys, l'única cosa que els interessa és salvar els seus mobles, és a dir, que es garantisca que els bancs espanyols pagaran el seu deute amb ells. Per això, amb el suport dels seus governs, pressionen a l'espanyol perquè prenga mesures que garantisquen el sanejament dels seus balanços  i el pagament del deute. I no els importa que donant-li prioritat a açò es deteriore cada dia més l'economia perquè eixa és l'excusa perfecta que tindrien per a intervindre i ‘rescatar' a Espanya, és a dir, per a obligar-la a subscriure préstecs quantiosos que es dedicaria directament a refinançar als bancs espanyols perquè estos tornaren al seu torn el deute als seus creditors.”

Dóna fins a vergonya escriure novament per a avançar –com venim fent molts economistes crítics des de fa anys– el que ocorrerà en els pròxims mesos, però és que no resulta difícil preveure-ho i és necessari combatre com siga la mentida contínua dels nostres governants. Ja s'han “rescatat” d'esta manera a altres països i en altres llocs, així que sabem quasi a ciència certa el que ens va a ocórrer a nosaltres quan se'ns aplic el mateix protocol.

La primera cosa que sabem és que no ens entreguem a ànimes beatífiques, que sàpien quin és la capellà que precisen els nostres mals i que tinguen els mitjans per a evitar-los, com ens fan creure. Les autoritats a qui recorrem perquè ens salven són les que han pres les decisions que ens han portat a la situació en què estem i les que es mostren totalment incompetents i incapaços de traure als països europeus de la crisi. Són les que van mirar a un altre costat quan els bancs alemanys i europeus en general finançaven la bambolla i quan carregaven els seus balanços de fem financer, provocant així que s'afonaren les economies. I són les que porten ja dedicats diversos bilions d'euros a salvar-los sense aconseguir, no obstant, que tornen a finançar l'activitat i l'ocupació, que és el que haurien d'haver aconseguit perquè l'economia torne a posar-se en marxa. Ens posem, perquè, en mans d'incompetents que prenen decisions en virtut d'un fonamentalisme ideològic que en compte de salvar a altres països els ha afonat encara més després de rescatar-los. Així que és massa ingenu, o una verdadera bogeria, creure que quan ho facen amb nosaltres tindran un sobtat atac de saviesa i lucidesa que els porte a prendre les decisions correctes que no han sabut adoptar fins ara amb cap altre país.

Sabem que este rescat és, en tot cas, un rescat dels bancs i que ni tan sols això funcionarà bé. El rescat que es prepara no resoldrà els problemes del sector bancari perquè s'adopta sense haver-se atrevit a posar en negre sobre blanc la verdadera situació patrimonial de cada un d'ells, per a evitar així l'escàndol de mostrar les barbaritats que han comés els banquers espanyols (i alemanys, no ho oblidem) a costa d'afonar a l'economia. No funcionarà i no servirà per a tranquil·litzar als mercats, per utilitzar l'expressió amb què es referixen als inversors especulatius que fan l'agost per anticipat amb la incertesa, i la cosina de risc seguirà desbocada perquè ningú es crega els resultats de les auditories privades que s'han realitzat per a justificar la petició de rescat. Les seues estimacions es basen en el disseny sense fonament científic algun d'escenaris que mai han encertat a preveure i es referixen al sistema en la seua totalitat i no en concret a les entitats que necessiten més o menys capital, que haguera sigut el que és necessari. El rescat de la banca que es prepara tampoc salva al sector financer espanyol com a tal, perquè este tipus d'operacions no es fa per a aconseguir que torne a fluir el crèdit, que és el que fa un sistema sa, sinó per a recapitalitzar discrecionalment a les entitats i ajudar-los que milloren els seus comptes de resultats, que és una altra cosa. Així que el rescat no restaurarà la solidesa del sector, ni salvarà la banca en general o a totes les entitats que ho conformen, sinó que només aconseguirà posar en safata de les grans la resta del mercat.

Este rescat, per descomptat, no salva a l'economia espanyola sinó que l'afonarà més per diverses raons. Perquè anirà de la mà de condicions que aguditzaran la paràlisi de l'activitat, alhora que no trenquen amb la tònica d'austeritat i descapitalització pública que provoquen. Perquè no contempla els mals de fons que han produït el deteriorament estructural de la nostra economia: l'especialització perversa; la desigualtat; la venda a mal preu d'actius vinculats al nostre mercat intern i la pèrdua de fonts d'ingressos endògens; la disminució de capacitat adquisitiva d'assalariats, de treballadors autònoms i de xicotets i mitjans empresaris; el mal funcionament de la nostra administració pública i el gasto innecessari i la corrupció de molts dels nostres administradors i grans empresaris; el frau i la inequidad fiscal i la carència de polítiques redistributives potents que ajuden, com en els països més avançats, que l'activitat siga més sostenible econòmica, ecològica i socialment i més competitiva… I, perquè, en compte de reforçar les necessàries fonts de valor que es necessiten perquè una economia progresse amb benestar (coneixement, innovació, esperit empresarial, sinergies i creació de xarxes…) les destruirà per a molts anys.

I el rescat no va a permetre'ns eixir avant perquè tampoc aborda el dany que fa a la nostra economia la pertinença a una unió monetària mal dissenyada, sense ressorts de reequilibri i sense les institucions que la teoria econòmica més elemental ens ha ensenyat que ha de posseir per a no ser un mecanisme endiablat de generació d'inestabilitat, de desigualtat i de problemes d'eficiència de qualsevol tipus.

Sense abordar estos assumptes, i incidint en els que, al contrari, aprofundixen en les nostres carències, podem predir que l'economia espanyola anirà a pitjor immediatament després que es pose en marxa este rescat. Un rescat a costa de tots els ciutadans que pot donar un respir a alguns grans banquers, que tindran més prop quedar-se amb tot el mercat, però que ens posarà directament en l'antesala d'un altre nou, ja de tota l'economia i que igualment podem anticipar que tampoc servirà per a res, perquè és impossible que Espanya pague el deute acumulat i la que se'n va a anar afegint cada vegada més vertiginosament, com tampoc la podran pagar els altres països europeus.

Els nostres governants s'encaboten inútilment a quadrar el cercle i així ens han introduït en una espiral trampa de què ja només es pot eixir tallant de soca-rel. És materialment impossible fer front al deute del mode en què volen fer-ho les autoritats europeus i el govern espanyol, suposant que este sàpia el que vol. Les polítiques europees contra el dèficit no alleugen el deute sinó que són la seua font de creixement inesgotable. I oculten que el deute no sols té causes sinó també propòsits: l'esclavitud dels pobles i el major negoci dels banquers. Les polítiques i rescats, com el d'ara a Espanya, que diuen que s'adopten per a disminuir-la simplement l'augmenten i ens situen en l'antesala de mesures encara més dràstiques per a avançar cap al que de veritat van buscant: imposar un nou model que els proporcione beneficis a base d'empobrir a la població per a competir a la baixa amb la resta del món, eliminant per a això tot resta d'estat de benestar i de justícia fiscal o econòmica.

El temps s'encarregarà, més prompte que vesprada, d'assenyalar novament qui té raó i qui no.