l'ocàs del neoliberalisme a Amèrica Llatina: El cas d'Argentina

Publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLIC, 26 d'abril del 2012

Este article mostra que hi ha hagut en la majoria de països d'Amèrica Llatina, una ruptura amb el neoliberalisme, que no s'ha donat encara a la Va unir Europea, ruptura que ha beneficiat el benestar i qualitat de vida dels classes populars. l'article analitza la situació a Argentina, incloent la ruptura de la paritat pes-dòlar i la nacionalització de la indústria petrolífera, com a mostra d'això.


El pensament neoliberal i l'aplicació de les seues polítiques han danyat durant molts anys el benestar i qualitat de vida de les classes populars dels països de la Unió Europea, incloent Espanya. La desregulació dels mercats laborals i dels mercats financers, la privatització dels sectors claus de l'economia, la reducció del gasto públic, incloent el gasto públic social, i la dilució de la protecció social han sigut les constants en les polítiques promogudes en la Unió Europea pel Banc Central Europeu, per la Comissió Europea, pel Consell Europeu, i a l'altre costat de l'Atlàntic pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial. Tal pensament també dòmino Amèrica Llatina durant molts anys quan, país després de país, es va veure la imposició de tals polítiques que van causar un gran malestar i agitació social entre les seues classes populars, la qual cosa explica les repressions que els governs d'aquell continent van haver de realitzar per a imposar-les. El cas de Xile davall el General Pinochet va ser el cas més extrem, però no va ser l'únic. Tota una retafila de governs, alguns dictatorials, altres escassament democràtics, de caire autoritari, van imposar tals polítiques a un cost humà i econòmic elevadíssim. El Center for Economic and Policy Research (CEPR) de Washington ha comparat indicadors econòmics i socials d'Amèrica Llatina abans i després d'aquella època i la comparació és clarament negativa per a l'època neoliberal (caracteritzada per un menor protagonisme de l'Estat), i no sols en relació al seu creixement econòmic, sinó també en el creixement de l'Estat del Benestar i de la protecció social. (veure Navarro, V. Els “roïns” governs populistes llatinoamericans, 20 de gener del 2012 en www.vnavarro.org).

Ahora bé, encara que estes polítiques neoliberals continuen sent les dominants en la Unió Europea, no és així a Amèrica Llatina on, amb l'excepció de Colòmbia (el país del món que té nombre més gran d'assassinats de sindicalistes) i algun altre país, pocs, tals polítiques han deixat de dominar les seues vides econòmiques i socials. Una de les primeres ruptures amb el neoliberalisme va ser el govern d'Argentina que, en 2001, va trencar la paritat que la moneda argentina tenia amb el dòlar. Encara que Argentina tenia moneda pròpia, el pes, en la pràctica la fixació de tal moneda amb el dòlar nord-americà implicava que no tenia potestat per a canviar el seu valor, perdent amb això un dels instruments més importants per a estimular l'economia, per mitjà de la devaluació de la moneda. Tal fixació pes-dòlar havia conduït Argentina (durant el període 1998-2001) a tindre la major recessió coneguda en la seua història. Va ser en aquell període, durant els governs del neoliberal i corrupte Menem i de Fernando de la Rúa, quan el Ministre d'Economia argentí va indicar amb tota franquesa que l'èxit de la seua política econòmica dependria més del Ministeri de l'Interior (encarregat de la Repressió) que del d'Economia. Però la ciutadania no va aguantar. El resultat va ser que el govern Argentí va trencar la paritat de la seua moneda amb el dòlar, desoint així la veu del Fons Monetari Internacional, que havia condicionat la seua “ajuda” a tal fixació del pes argentí al dòlar. El que Argentina va fer seria comparable que Espanya deixara l'euro.

Com era d'esperar, la reacció unànime del FMI, del Banc Mundial, dels establishments europeus i del govern federal d'EUA, va ser de condemna, assenyalant que tal mesura seria un desastre per a Argentina. La devaluació de la moneda significaria, segons tals establishments, que el valor del deute públic argentí seria menor, pagant-se als creditors menys del que estos esperaven. D'ací que conclogueren que a Argentina li seria impossible demanar diners prestats dels mercats financers, col·lapsant amb això la seua economia. Perquè bé, tots aquells establishments van errar en els seus pronòstics. A partir de llavors, Argentina va créixer enormement (va ser el país que va créixer més ràpidament a Llatinoamèrica), reduint la pobresa, incloent la pobresa extrema i augmentant tres vegades el seu gasto públic social durant el període 2001-2010. No sorprenentment la presidenta Cristina Fernández de Kirchner –odiada pels neoliberals- va ser reelegida en les últimes eleccions legislatives per un 54% de vots.

La nacionalització de la companyia petroliera argentina

Però este procés de ruptura amb el neoliberalisme a Argentina ha continuat amb la nacionalització de la companyia petroliera YPF, la qual havia sigut privatitzada durant el període neoliberal del govern Menem, quan Repsol, la companyia petrolífera espanyola, va passar a tindre el 57% de les seues accions. Amb tal nacionalització, el govern argentí passarà a tindre el 52%, controlant tal companyia. Com era d'esperar, el govern d'Espanya, les elits que dirigixen la Unió Europea i el FMI, els paladins del neoliberalisme, han condemnat tal mesura, augurant un desastre per a Argentina. Una veu histriònica en este sentit ha sigut prediciblement la del Sr. Xavier Sala i Martín, “Repsol és només el principi” (“Repsol és només el principi”), L'Avantguarda (23.04.12). L'argument que utilitzen és que Argentina no trobarà institucions que li presten diners ni experiència tècnica per a expandir la producció del petroli en aquell país. El mateix es va dir, per cert, quan el president Hugo Chávez va nacionalitzar una sèrie de companyies estrangeres (ciment, acer i altres sectors), incloent algunes d'EUA; i quan el president Mora-les de Bolívia va nacionalitzar les companyies del petroli i producció de gas, telecomunicacions i electricitat; i quan el president Rafael Corretja de l'Equador, va nacionalitzar les companyies de distribució del plàtan. Perquè bé, cap dels vaticinis de desastre s'ha complit. Un dels vaticinadors va ser Moisés Naím, col·laborador d'El País i que va ser en el seu dia membre de l'equip econòmic del president Carlos Andrés Pérez, de Veneçuela, que va promoure el neoliberalisme en aquell país, i que ara conclou que tals mesures a Argentina portaran a la ruïna del país (“Cristina, Petroli i Psicoanàlisi”, El País. 21.04.12). Segons Moisés Naím, que considera Colòmbia com el model a seguir per a Amèrica Llatina, la nacionalització caracteritza als països amb economies mediocres. Una postura quasi idèntica apareix en l'esmentat article de Sala i Martín. Moisés Naím i Sala i Martín, per a arribar a les seues conclusions, deliberadament ignoren alguns fets. La gran majoria de països productors de petroli tenen empreses públiques (no empreses privades) que controlen la producció de tal material, Rússia, Noruega, Veneçuela, Mèxic, Gran Bretanya i Aràbia Saudita, entre altres, tenen nacionalitzades les seues companyies energètiques. En realitat, Argentina era de les poques excepcions. Referent a la intrínseca ineficàcia que Sala i Martín atribuïx a les empreses nacionalitzades, baste veure l'èxit de Noruega, on l'empresa pública petrolífera ha garantit el nivell de vida i qualitat de vida d'aquell país.

Quant a la falta d'inversió estrangera, cal atenuar, tal com accentua Mark Weisbrot, codirector del CEPR-este fetitxisme sobre la inversió estrangera. Un dels països amb major creixement en el món del subdesenrotllament, Corea del Sud, ho va fer sense a penes tindre inversió estrangera. L'altre fet, ignorat pels economistes neoliberals, és que la producció de petroli a Argentina havia baixat, creant un greu problema del 2004 al 2011; la producció del petroli va descendir un 20% degut en part a l'escassa inversió per part de Repsol. Conseqüència d'això és que Argentina en 2011 va haver d'importar petroli per primera vegada en el seu passat recent. D'ací que el govern Kirchner decidira canviar la situació i prendre control de la companyia petrolífera.

Una última observació. El govern Rajoy està intentant mobilitzar els sentiments patriòtics acusant el govern argentí d'atacar a Espanya. L'error en este argument és que la majoria del capital de Repsol no és espanyol. En realitat, l'única vegada que va ser espanyol va ser quan estava nacionalitzat. Va ser quan el govern del PP ho va privatitzar quan va perdre la seua nacionalitat espanyola. Intentar mobilitzar-se per a defendre-la és ignorar qui és hui Repsol, una companyia (com Endesa, una altra empresa privatitzada pel PP) que es caracteritza per la seua insensibilitat cap a l'usuari espanyol. Com sempre fan els nacionalistes, el PP està manejant-se la bandera per a defendre, no els interessos generals, sinó els molt particulars En realitat, la nul·la sensibilitat patriòtica de Repsol s'expressa en una de les empreses de l'IBEX 35 que utilitza més els paradisos fiscals, a fi d'evitar pagar impostos a l'Estat espanyol, com bé ha assenyalat Juan Torres en l'article “Argentina és qui perjudica Espanya?” De patriota, Repsol, res!