PostPosted on maig 4, 2012 by Alberto Garzón Espinosa
La meua intenció ací no és una altra que mostrar i difondre els resultats del recent i únic estudi que ha avaluat la xarxa global que conformen les transnacionals (també crides multinacionals o grans empreses a seques). Segons este complexíssim estudi que ha analitzat les xarxes de 43.060 transnacionals, a penes un 737 d'elles controlen el valor accionarial del 80% total. Esta distribució de poder és molt més desigual que la distribució de riquesa i renda. A més, el 40% del valor de totes les transnacionals del món està controlat per un xicotet nucli -core- de 147 transnacionals. I, més interessant si és possible, d'eixe nucli de trasnacionales tres quartes parts són entitats financeres.
L'evolució de la xarxa empresarial
Els economistes clàssics distingien entre capitalistes i treballadors per a distingir els dos espais que podien ocupar-se en l'activitat productiva. Correspon eixa classificació a un anàlisi analítica abstracta de com opera el sistema econòmic capitalista, però també a com era la configuració concreta del capitalisme més incipient. Un capitalisme caracteritzat per empreses on la propietat i la gestió coincidien i existia per tant un capitalista actiu preocupat pel control de la seua empresa i per tant pels beneficis que els pogueren donar. La resta de l'empresa eren, simplificant, treballadors que llogaven la seua força de treball a canvi d'un salari. Imaginen en esta visió al capitalista industrial del segle XIX espanyol, caracteritzat per estar enfront de l'empresa vigilant l'activitat productiva. Per exemple, a Miguel Agustín Heredia, empresari industrial riojano que va muntar importants negocis a Màlaga.
Segons evoluciona el capitalisme, no obstant, esta realitat va canviant i fent-se més complexa. Les empreses es fan més grans i sorgixen les primeres societats anònimes. Es dissocia la propietat de l'empresa -que queda en mans dels accionistes- de la gestió de la mateixa -que queda en la direcció- i de l'activitat purament productiva -els treballadors-. Els accionistes solen ser grans fortunes que ajuntant les seues riqueses permeten escometre projectes empresarials més complexos i que rendixen més beneficis. Un exemple espanyol va ser la companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (M.Z.A.), que va nàixer de la unió dels capitals de grans fortunes com les del marqués de Salamanca, el duc de Morny i els Rotchschild (família vinculada a les finances), si bé també -com sempre- amb el suport de capital públic. O el més obvi, el de la Va riure Negre Company Limited, empresa de capital danés i anglés que cotitzava en la bossa de Londres i explotava les mines de RioTinto (Huelva). En definitiva, les finances i la nova organització empresarial permet al capitalisme desplegar projectes més ambiciosos que en cap cas una sola gran fortuna individual podria dur a terme, però eixa nova organització empresarial modifica al seu torn la relació entre els subjectes econòmics (finances, propietaris, gestors, treballadors) i per tant les relacions de poder.
Amb l'evolució dels mercats financers, entre els que s'inclou el mercat d'accions -la bossa, és a dir, l'espai on es compren i venen drets de propietat de les empreses-, el sistema es fa encara més complex. La globalització econòmica i financera va espentant a les empreses a una major internacionalització. Fins al punt que gràcies a l'anomenada enginyeria financera les grans empreses poden comprar amb enorme facilitat parts d'altres grans empreses o finançar nous projectes d'inversió. L'aplicació de les polítiques neoliberals, que retiren la cotilla keynesiano -les prohibicions i regulacions que existien en el marc econòmic- no fan sinó disparar eixes tendències subjacents. Les grans empreses poden, des de llavors, internacionalitzar-se inclús a partir de l'emissió del que alguns autors han denominat capital financer (veja el treball d'Oscar Fuster).
En este punt de l'evolució capitalista, les empreses estan formades per propietaris, gestors i treballadors però que mantenen relacions molt diferents de les anteriorment descrites. Els propietaris són els accionistes, però que ja no tenen una preocupació directa per l'estat de l'activitat productiva -a diferència del propietari tipus s. XIX- sinó que únicament es preocupen per rendibilitzar el seu capital. L'extraordinària liquiditat dels mercats els permet a estos accionistes passar d'una empresa a una altra en qüestió de segons, per la qual cosa es dissocien els interessos i vencen les estratègies cortoplacistas. Els gestors, d'altra banda, són els consells d'administració de les empreses i els directius, açò és, aquelles persones que prenen les decisions que afecten l'activitat productiva. Estos consells d'administració obeïxen ordes dels accionistes, perquè a ells els reten comptes -no en va els accionistes poden exigir la destitució d'estos si consideren que no ho estan fent bé, és a dir, d'acord amb els seus interessos-. Esta relació, pròpia de l'etapa neoliberal, està definida com “shareholder vaig valorar” i estudiada en la literatura econòmica en el marc de la crida “corporate governance” i de la “teoria de l'agència”. Els treballadors, d'altra banda, també estan fragmentats en funció del segment productiu a què estan associats -des de gerents fins a treballadors de coll blau-.
La moderna xarxa empresarial
El problema macroeconòmic és que en el món no sols hi ha la distribució de riquesa i renda, sinó també la de poder. Les grans empreses determinen la configuració econòmica de qualsevol país o regió, i influïxen de forma directa i indirecta en la creació d'ocupació i la qualitat de vida. Per tant, la capacitat de prendre decisions o influir en elles per part de les grans empreses és especialment important i és una manifestació de poder. Però donada la immensa i complexa xarxa que s'ha teixit entre les pròpies empreses, és complicat saber qui es troba darrere d'eixes decisions.
L'estudi amb què he començat este escrit ens aporta dades aclaridores. Tenint present que les grans empreses internacionalitzades, és a dir, les transnacionals, formen una xarxa en què per damunt tenen els accionistes i per davall a les seues filials (per a les quals l'empresa matriu és el seu accionista), s'ha elaborat un mapa mundial de les 43.060 empreses més importants. Com es pot observar en el següent gràfic, açò no podria haver-se fet sense tractament informàtic a partir del programari adequat (de fet, la imatge només ens il·lustra la composició, perquè més enllà d'això no veiem un pijo).
Del que s'extrau en l'article és que hi ha un nucli d'empreses, o core (SCC en la imatge següent), que es troben dominant les relacions de la resta a partir del seu control accionarial. És a dir, de les ramificacions que naixen de les empreses centrals pot observar-se que controlen parcial o totalment gran part de la resta d'empreses. En conjunt, eixe nucli està format per 147 empreses que controlen el 40% del valor accionarial total. Eixint-nos del nucli trobem que 737 empreses controlen el 80% del valor total.
Un dels aspectes més interessants és que en eixe nucli de 147 empreses hi ha dos terços que són empreses financeres, és a dir, grans bancs comercials i d'inversió. I estos són, per tant, els subjectes econòmics amb més poder per a determinar l'economia mundial. La llista d'eixes entitats nucli, que pot veure's ací, és il·lustrativa també del poder nacional que abona eixos interessos econòmics. A continuació, un zoom sobre les entitats financeres més importants que componen eixe grup. Vos sonen?
Conclusions
No cap cap dubte que hi ha una relació directa entre les entitats que concentren el poder econòmic i polític, en la mesura que han aprofitat la debilitat autoimposada pels Estats per mitjà de les privatitzacions i desregulacions, la responsabilitat en la crisi financera i els beneficiaris de l'intent d'eixir de la crisi. Podem dir, amb les dades en la mà, que les entitats financeres són els que controlen l'economia mundial. Però ho fan sense necessitat recórrer a conspiracions fosques, perquè és la pròpia dinàmica del sistema econòmic capitalista la que explica que estos subjectes econòmics, les empreses transnacionals i la seua xarxa, operen d'acord amb una lògica que els porta a defendre els seus interessos. Interessos que són antagònics amb els dels ciutadans, de manera que la seua pròpia dinàmica porta a l'increment de l'explotació sobre els més desfavorits.
L'anàlisi política de per què un govern nacional ix en defensa d'una trasnacional (com a Repsol) queda per a una altra ocasió, com també deixarem per a més avant un anàlisi de les implicacions de classe que tot açò significa -per cert, magníficament estudiades per l'economista marxista Gerard Dumenil-. Encara que en ambdós casos hi ha elements en este propi article, en la mesura que podem saber que, per exemple, Repsol està participat per entitats financeres com CaixaBank i altres entitats que al seu torn estan participades per entitats financeres nacionals i internacionals. D'altra banda, els accionistes acaben sent, en última instància, persones de carn i os. Eixes persones són les classes altes, els segments més rics de la societat que participen en les xarxes financeres -per exemple, a Espanya el 40% de les llars té el 60% dels seus actius financers en comptes corrents, que rendixen poc o cap benefici, mentres que les llars més riques tenen gran part dels seus actius financers en la forma d'accions o de fons d'inversió i de pensions que en última instància quasi tots tenen a veure amb els drets de propietat de les empreses transnacionals.
No hay comentarios:
Publicar un comentario