Reflexions sobre Bankia

Reflexions sobre Bankia: 

Alberto Garzón.

"Vol dir açò que tindrem per fi banca pública a Espanya?, significa que ja hem donat per fi un pas avant per a eixir de la crisi?".

Ahir demanem la nacionalització total de Bankia. Hui pareix que el govern ens farà cas parcialment, és a dir, nacionalitzarà una part de l'entitat. Vol dir açò que tindrem per fi banca pública a Espanya?, significa que ja hem donat per fi un pas avant per a eixir de la crisi? Estes són les qüestions que tractaré de resoldre en este post.
La banca pública
El sistema financer és, en teoria, el conjunt d'entitats que vetlen perquè l'estalvi dels subjectes econòmics (empreses, Estats i individus) puga ser utilitzat per aquells altres subjectes econòmics que desitgen consumir o invertir. D'ací que facen una labor d'intermediació, per la qual evidentment es cobra una comissió. El sistema financer pot ser molt simple o molt complex, depenent del grau de desenvolupament, però sempre es basa en la lògica de la rendibilitat. Això vol dir que els diners sempre es mou cap a on és més rendible invertir-ho.
Les entitats participants en el sistema financer (fons d'inversió, fons de pensions, bancs, caixes, cooperatives de crèdit, etc.) poden ser, com qualsevol entitat econòmica, tant de naturalesa pública com de naturalesa privada. En el cas de ser entitats privades significa que la gestió queda en mà de directius que al seu torn responen davant d'accionistes privats. En el cas de ser entitats públiques significa que la gestió queda en mà de directius que al seu torn responen davant d'accionistes públics -l'Estat-. Dir l'anterior pareix una favada, però és molt important.
Els propietaris de qualsevol empresa (els accionistes en el cas de les grans entitats) són els que manen. Són els que decidixen qui dirigix l'empresa (posen i lleven als directius) i són els que pressionen perquè la rendibilitat siga major o menor (de manera que condicionen les polítiques estratègiques de les entitats). En el cas d'entitats privades la designació de la junta directiva es pren per la via de la correlació de força en la junta d'accionistes. Si una gran fortuna té el 90% de les accions d'un banc privat, per exemple, és obvi que decidirà sense problemes qui és el president i la majoria de consellers. En el cas públic, no obstant, eixes decisions es prenen a partir de criteris polítics que cal definir.
I hi ha molts tipus de criteris diferents. Posaré tres exemples possibles. En el primer, un consell de direcció triat pel partit dominant en el poder. És obvi que estem davant d'un risc d'enchufismo i utilització partidista de les entitats públiques. En el segon, un consell de direcció triat a partir d'una ponderació definida d'actors socials (sindicats, partits, treballadors, etc.), que era el model dominant en les caixes d'estalvi. També hi ha espai per a la utilització partidista i en favor de les oligarquies provincials (com expliquem ací). En el tercer, un consell de direcció triat pel parlament però que estiga compost per tècnics o persones amb les mans lligades a partir d'uns criteris molt delimitats de gestió. Un funcionament semblant al del BCE, per exemple. En este cas el problema passa a ser el tipus de criteris per a la gestió. Com es pot observar, diferents opcions, combinables, que determinaran l'eficàcia i eficiència de l'entitat. Més enllà de la naturalesa de la seua propietat.
La diferència fonamental entre una entitat privada i una altra pública, més enllà del mencionat control de l'entitat, és la legitimitat de l'apropiació dels beneficis. En el cas privat els beneficis són repartits entre els accionistes (o almenys distribuïts d'acord amb les seues preferències) i en el cas públic és l'Estat qui els ingressa per a enfortir els seus pressupostos generals (o qualsevol altra opció que considere).
L'especulació financera
A nivell internacional la banca privada no ha realitzat les funcions que li corresponia com a intermediari financer perquè ha preferit especular en els mercats financers que prestar a les empreses de l'economia real. En el cas espanyol açò no ha sigut tant així, perquè la seua especulació es realitzava, precisament, en l'economia real. A la banca i les caixes d'estalvi els eixia més rendible prestar a empreses constructores i immobiliàries que a qualsevol xicoteta i mitjana empresa. I com vam dir anteriorment, la lògica financera és moure els diners cap a on és més rendible. També, per descomptat, la banca i les caixes especulaven en els mercats financers amb l'ús de derivats i altres productes financers que durant el boom financer van proporcionar ingents beneficis.
La clau està, per tant, no en la propietat de l'empresa sinó en el model de gestió.  Els bancs operen davall el criteri financer, la seua lògica, de manera que és normal que especularen en el mercat financer internacional i en la construcció. Les caixes, en canvi, no tenien eixa pressió del mercat i si van actuar així va ser a causa d'altres motius (ja descrits en este article).
Vol dir açò que si, per exemple, Bankia és completament nacionalitzada, no hi ha res a assegure que es comportarà de forma diferent de com s'ha comportat de forma privada. Els mecanismes que poden garantir un comportament diferent han de ser aprovats respecte a la forma de gestió.
El que necessita la nostra economia ara és finançar l'economia real -si bé no és ni de lluny el principal problema- i els diners del sistema financer no està fluint perquè el flux de crèdit que arriba del BCE s'està destinant a l'especulació amb mercats de deute públic o per a esperar una tempestat (l'acceptació de pèrdues).
El cas de Bankia i el banc roín
Durant el boom immobiliari i financer, caixes i bancs van fer extraordinaris beneficis. En el cas de les entitats privades es van repartir entre els accionistes i en el cas de les caixes es van destinar a l'Obra Social i a impressionants i aberrants remuneracions per als seus directius. Però eixos beneficis creixien gràcies a la bambolla, de manera que a l'esclatar esta tot va canviar.
El que va canviar va ser el seu balanç comptable. El que estava comptabilitzat com a actius era sòl, vivendes i préstecs que després de la crisi mai tornarien a tindre eixe valor. Així, el sòl valorat en 1 milió d'euros probablement no valga ara ni 0'2 milions d'euros. La diferència és el que es considera una pèrdua a declarar o un actiu tòxic. No obstant els deutes, i passiu comptable en general, continuen valent el mateix. En realitat les entitats estan descapitalitzades, com es diu en l'argot dels economistes. Els bancs no reconeixen les seues pèrdues o els seus actius tòxics, perquè si ho fan hauran de reconéixer una fallida tècnica i el sistema es ve baix.
En este punt els governs ixen a rescatar al sistema financer. Injecten liquiditat i aproven formes d'ajuda per a facilitar que bancs i caixes superen els seus problemes (veure ací una explicació de tots els tipus d'ajuda). L'objectiu dels governs és donar temps als bancs perquè puguen fer beneficis suficients amb què compensar les pèrdues. Clar, casualitats de la vida eixos beneficis s'extrauen de l'anomenada explotació financera a les famílies (cobrament de comissions, etc.) o de l'arbitratge amb el deute públic (em prestes a l'1% i et preste al 5%, de manera que guanye un 4%).
Quan tot això ha fallat, per lent i ineficaç, vénen les nacionalitzacions. Que vol dir que l'Estat es fa càrrec directament i clarament. Però hi ha diverses formes. Està la nacionalització parcial, que és assumir només part de la propietat (i per tant la part proporcional d'actiu i passiu). Està també la nacionalització total, que és assumir la totalitat de l'empresa (tot l'actiu i el passiu). I finalment està el miserable banc roín (per a més detall veja este article), que singifica assumir única i exclusivament actiu seleccionat, és a dir, l'actiu més roín que existisca. Per exemple, el sòl d'1 milió d'euros de què parlàvem abans i del qual déiem que ja no vàlua ni 0'2 milions.
El truc està que l'Estat compra a l'entitat el sòl per 1 milió d'euros, i després és l'Estat qui intenta vendre-ho o reconeix la pèrdua de valor. De manera que es tracta de la forma més fascinant i terrible de socialitzar pèrdues.
Les caixes d'estalvi entollades amb el fem de la bambolla immobiliària van haver de fusionar-se per a intentar sobreviure. De set d'elles va nàixer Banc Financer i d'Estalvis (BFA), que va assumir tots els actius (bons -per exemple accions d'Ibèria- i roïns -per exemple sòl-). Després, l'empresa va separar els actius i passius més bons de la resta i amb ells va formar Bankia. Bankia va eixir a Bossa, de manera que molts inversors privats van poder convertir-se en propietaris (a més, comprant a preu de saldo). Per a veure tota la història recomane esta lectura.
Això significa que en BFA van quedar els actius i passius més roïns, inclosa l'ajuda de l'Estat a través del FROB. Açò vol dir que BFA té en el seu balanç una gran quantitat d'actius tòxics -actius que no valen quasi res respecte al que diuen comptablement que valen- i a més accions de Bankia. Si BFA reconeguera eixes pèrdues, tindríem una fallida immensa. Per això fa falta tapar el forat amb diners, i atés que el capital privat no està disposat… és obvi que només queda el capital públic, açò és, els diners de tots nosaltres.
La nacionalització de BFA, i a falta de conéixer el document complet, no implica controlar Bankia. Encara que BFA és accionista de Bankia, l'Estat pot comprar només una part de BFA perquè al final no arribe a controlar el 50% de Bankia. Això sí, els diners públics es va a utilitzar de totes maneres per a tapar forats.
El que necessitem
El sistema financer està de ressaca. Deixar trencar les entitats és una catàstrofe com es va comprovar amb Lehman Brothers als EUA. Així que cal posar diners públics. La pregunta és com i per a què?
El com ja ho vam respondre ahir: nacionalitzant la totalitat de les entitats afectades. Res de quedar-nos només amb el fem financera i deixar els actius bons als accionistes privats. Això és socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, és una política de classe social alta -pròpia del PP- i no és admissible. El que cal fer és assumir tota l'entitat; al complet.
Nacionalitzant la totalitat de BFA i Bankia, per exemple, l'Estat recupera instruments molt útils per a eixir de la crisi. Per exemple, recupera participació en empreses industrials -com Ibèria- i adquirix actius immobiliaris que pot utilitzar per a crear un estoc de vivendes públiques de lloguer barat (començant a resoldre així el problema de la vivenda a Espanya). A més, establix un pol fort de pressió pública sobre les entitats privades i pot ser utilitzada per a competir amb estes.
Òbviament això requerix establir i definir un model de gestió diferent del vist en les caixes d'estalvi. És a dir, necessitem establir uns criteris socials i de finançament de l'economia productiva que siguen eficaços per a posar en marxa un pla estratègic d'eixida social a la crisi.
El problema? Que inclús encara que el sistema financer siga públic, no podrà mantindre's viu si l'economia no creix. El sistema financer no creix en l'aire sinó que s'alimenta dels ingressos que genera l'activitat econòmica. Ni l'Estat, ni les empreses ni les famílies tornen els préstecs si no reben ingressos adequadament. De manera que el sistema financer està condemnat a ser un càncer mentres a) siga privat i b) no cresca l'economia.
Per això inclús la nacionalització de la banca és insuficient per a eixir de la crisi. Ha de ser una mesura imprescindible en un pack molt més important de reactivació econòmica que, entre altres mesures, comporte mesures de redistribució de la renda i de la riquesa.