Democràcia disminuïda

5 febrer 2012 | Categories: Nacional | |

Xavier Canella Tamayo – ATTAC Acordem

Implacables, set magistrats del Tribunal Suprem d'Espanya jutgen el jutge Baltasar Garzón per investigar crims de guerra i de lesa humanitat perpetrats per la dictadura franquista. La defensa de Garzón i la Fiscalia sol·liciten l'anul·lació del juí. Però el juí continua.
És el segon assalt contra eixe jutge. El primer va ser quan uns (presumptes) corruptes que han robat a cabassades diners de tots, han aconseguit assentar en la banqueta per a inhabilitar-lo, per a tirar-ho de la carrera judicial, a qui els processava. És el cas Gürtel d'Espanya; una increïble trama de corrupció multimilionària lligada a alguns dirigents del Partit Popular. Pretext per a jutjar Garzón? Unes escoltes de conversacions entre processats i els seus advocats autoritzades pel jutge instructor, sol·licitades per la policia, avalades pel fiscal i prorrogades pel jutge que va continuar la instrucció a l'arribar el cas a un tribunal superior. Però Garzón només és acusat de prevaricació i jutjat. Sorprenent. A banda que abans s'han autoritzat escoltes semblants i mai cap jutge ha sigut acusat. Si és el cas, es declaren nul·les com proves les conversacions i es va acabar.
El segon juí és per investigar crims de guerra i de lesa humanitat del franquisme. El Tribunal Suprem va acceptar l'acusació de prevaricació contra Garzón, presentada per dos associacions franquistes: Mans Netes (que feroç burla!) i Llibertat i Identitat. La defensa ha demanat l'anul·lació de la causa, perquè l'instructor de la mateixa, un cert Varela, va corregir i va arreglar l'escrit d'acusació perquè poguera ser admés. Increïble.
El pretés fonament de tal querella és la llei espanyola d'Amnistia de 1977 que -diuen- prohibix investigar crims de la dictadura franquista. Hugo Relva, conseller jurídic d'Amnistia Internacional, ha declarat que eixa llei no impedix la investigació de crims de guerra, però, encara que ho prohibira, Espanya ha firmat i ratificat tractats internacionals que l'obliguen a investigar eixos greus delictes per damunt de les seues lleis nacionals.
El Fiscal no recolza l'acusació i demana l'absolució de Garzón perquè no prevaricó. Ha declarat que en tres dècades de carrera no ha vist res com la insòlita i insostenible actuació del jutge instructor Varela.
Human Rights Watch, la Comissió Internacional de Juristes i Amnistia Internacional s'han pronunciat contra eixe juí i a favor del jutge Garzón. Amnistia Internacional ha recordat que els crims de guerra i de lesa humanitat (com a tortura i desaparició forçada) no prescriuen mai ni poden ser mai objecte d'amnistia.
A Espanya, segons Amnistia Internacional i altres, que han investigat els crims perpetrats durant la guerra civil espanyola i els primers anys de la dictadura franquista, cal comptabilitzar més de 143.000 desapareguts. En Argentina i Xile, que van horroritzar pels seus desapareguts durant les seues dictadures militars, va haver-hi uns 3.500 executats i desapareguts a Xile, i 30.000 a Argentina. La quantitat de desapareguts a Espanya convertix la investigació dels crims del franquisme en una qüestió essencial per a la democràcia espanyola.
A més de les lúcides exigències plantejades pel moviment 15 M en les seues denúncies de la perversió i descomposició de la democràcia, sotmesos els governs al poder financer, a Espanya cal afegir com a reivindicació imprescindible eradicar les últimes restes de franquisme. O no hi haurà democràcia de veritat.
Com escriu Vicenç Navarro, “no hi ha millor indicador de l'escassa qualitat de la democràcia espanyola que els juís a Garzón”. Democràcia disminuïda per ser fruit d'una Transició amb plom en l'ala. Com insistix Navarro, “la Transició espanyola va ser un procés dominat per les forces conservadores i els aparells del franquisme, enquistats en l'Estat espanyol”.
Es va passar de la dictadura a una monarquia democràtica en un marc de lleis franquistes sense la menor ruptura, mentres magistrats, molts polítics, comandaments policials i caps militars durant la dictadura conservaven llocs i prebendes i prosseguien les seues carreres transmutats a demòcrates de tota la vida.
De modèlica la transició espanyola, res.
Potser l'aspiració a un canvi de veritat despertat pels indignats del 15M siga l'esperó necessari per a la ruptura amb el franquisme que mai es va fer del tot. Perquè no perdem de vista que la Transició va ser sobretot mantindre per tots els mitjans l'orde social dominat per la minoria rica i privilegiada; és a dir, el capitalisme de sempre.
Article publicat en Centre de Col·laboracions Solidàries.

http://www.attac.es/2012/02/05/democracia-disminuida/