Grècia: crisi humanitària sense precedents

Sonia Mitralia

[Intervenció davant de la Comissió Social de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa d'Estrasburg entorn de "Mesures d'austeritat: Un perill per a la democràcia i els drets socials".]

Quan es van a complir dos anys de la teràpia de xoc imposada a Grècia pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, el balanç és catastròfic, indignant i inhumà.
D'entrada, cal assenyalar que inclús els impulsors d'estes polítiques reconeixen el seu fracàs. Més encara, reconeixen que els seus plantejaments van ser erronis, irrealistas, ineficaços i, inclús, contraproduents. Prenguem com a exemple un tema que concernix no a un problema secundari, sinó al moll del problema: el del deute públic grec.
Segons els responsables del desastre grec, si les seues polítiques d'austeritat draconiana hagueren resultat eficaços al 100%, la qual cosa no deixa de ser una il·lusió, el deute públic grec se situaria en el 120% del PIB en el 2020; és a dir… al mateix nivell que en 2009, quan van començar amb este joc macabre!
Així, ara reconeixen que han delmat una societat sencera… absolutament per a res!
I com si allò que s'ha fet fins ací no fóra prou, continuen imposant als grecs i gregues –i en realitat a tot el món– les mateixes polítiques que consideren fracassades. És el que està ocorrent amb el sèptim “Memoràndum” d'austeritat i destrucció de servicis públics després que els sis precedents hagen donat mostra d'una ineficàcia total. Igual que a Portugal, Espanya, Irlanda, Itàlia… i en tot Europa, on l'aplicació d'estos plans d'austeritat draconians conduïxen al mateix resultat: afonament de les economies i de la població en una recessió i un marasme cada vegada més gran.
De fet, expressions com “austeritat draconiana” resulten totalment insuficients per a descriure el que està ocorrent a Grècia. No sols es tracta que els salaris i les pensions del sector públic hagen sigut reduïdes entre el 50 i el 70%, i un poc menys en el sector privat. La malnutrició fa estralls entre els xiquets de l'escola primària i la fam comença a manifestar-se en les grans ciutats del país, els punts neuràlgics de les quals es troben ocupats per desenes de milers de persones sense sostre, famolenques i en parracs. Es tracta que la desocupació aconseguix al 20% de la població i al 45% de la joventut (49,5% per a les dones jóvens).
Els servicis públics han sigut liquidats o privatitzats i esta decisió governamental ha comportat la reducció del 40% dels llits hospitalaris, que calga pagar prou diners per a parir i que en els hospitals públics no hi haja benes o medicaments bàsics com l'aspirina.
Al gener del 2012, l'Estat grec encara no ha aconseguit entregar als alumnes de les escoles els llibres que havien d'estar distribuït al setembre del 2011.
Desenes de milers de ciutadans invàlids, malalts o amb malalties rares es veuen condemnats a una mort segura i a curt termini a causa de la supressió dels subsidis als medicaments.
Les temptatives de suïcidi (aconseguides o no) creixen a una velocitat impressionant, igual que la gent seropositiva i toxicòmana, abandonades a la seua sort per les autoritats.
Actualment, a causa de la supressió o privatització dels servicis públics, milions de dones gregues han de carregar amb tasques que anteriorment estaven cobertes per tals servicis. Una situació que s'ha convertit en un verdader calvari per a les dones: són les primeres a ser acomiadades i estan obligades a realitzar de forma gratuïta tasques que corresponen als servicis públics; a més, són víctimes de l'increment de l'opressió patriarcal que servix com a coartada ideològica per a fer tornar a les dones a la llar familiar.
Podríem continuar amb la descripció d'este horror fins a l'infinit; però el que acabem de descriure és més que suficient per a constatar que ens trobem davant d'una situació social que es correspon perfectament amb la definició d'estat de necessitat o de risc, reconegut des de fa temps pel dret internacional. Un dret que permet i inclús obliga expressament als Estats a prioritzar la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població enfront del reembossament del deute.
Com indica la Comissió del Dret Internacional de Nacions Unides a propòsit de l'estat de necessitat: “No és admissible que un Estat tancament les escoles, les universitats ni els tribunals, que desmantelle els servicis públics fins al punt d'abandonar la població al caos i a l'anarquia, per la simple raó de disposar de fons per a reembosses als creditors estrangers o nacionals. L'Estat, igual que els individus, no pot sobrepassar determinats límits.”
Per això, la nostra posició, compartida per milions de grecs, és clara i neta i està arreplegada en el dret internacional: el poble grec no ha de pagar un deute que, a més, no és seua. Per diverses raons.
La primera, que l'ONU i les convencions internacionals firmades per Grècia i, també, pels països creditors, deixen clar que l'Estat grec ha d'atendre prioritàriament les necessitats de la seua població (nacionals i estrangers davall la seua jurisdicció) abans que als creditors.
La segona, que este deute o, almenys, una part molt important d'ella pareix reunir tots els atributs d'un deute odiós (en tot cas il·legítima) que el dret internacional dóna per assentat que no cal reembossar. Esta és una raó de més perquè l'estat grec facilite, en compte d'impedir, el desenvolupament de la Campanya per l'Auditoria Ciutadana d'este deute a fi d'identificar la seua part il·legítima, d'anul·lar-la i no pagar-la.
La nostra conclusió és clara: la tragèdia grega no és ni fatal ni irresoluble. Hi ha una solució: el repudi, l'anul·lació i el no pagament del deute constituïxen el primer pas en la bona direcció, cap a la salvació d'un poble europeu amenaçat per una catàstrofe humanitària en els temps de pau.