Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLIC, 26 gener 2012
Este article assenyala l'escassa diversitat ideològica dels majors mitjans de comunicació a Espanya i la manca de mobilització dels esquerres per desenvolupar rotatius i altres mitjans alternatius.
Un dels majors problemes que té la democràcia espanyola és la molt limitada diversitat ideològica existent en els majors mitjans d'informació existents en el nostre país. Al llarg de la meua vida, he hagut de viure en diversos països: Suècia, Regne Unit i EUA, a més d'Espanya. A Suècia hi ha mitjans d'informació de tot signe. I no hi ha temes tabúes. A la monarquia i al monarca, per exemple, li'ls critica constantment en tals mitjans. Un tant de semblant ocorre en Regne Unit, on la família reial (liderada per la reina) és subjecte de crítica contínua. I als EUA, on la diversitat ideològica en els mitjans és més limitada que en Regne Unit o Suècia, existixen, no obstant, cadenes de televisió d'esquerres, com Democracy Now! o MSNBC, entre altres. I els mitjans, tant els de dretes com els d'esquerres, no tenen cap inconvenient a criticar durament el president d'EUA. Vaig estar treballant en la Casa Blanca (a proposta dels sindicats i del Rainbow Coalition –l'esquerra dins del Partit Demòcrata–) durant l'Administració Clinton, en el grup de treball responsable de realitzar la reforma sanitària, i vaig poder veure la quantitat de crítiques duríssimes que es van fer (amb raó) en els mitjans al president Clinton durant el famós cas Lewinsky.
A Espanya, no obstant, hi ha una llarga llista de tabúes, i la monarquia és un d'ells. Només fa un parell d'anys van començar tímidament a aparéixer crítiques de personatges de la família reial, encara que la monarquia com a institució continua sent un tabú. Els mitjans televisius encara hui veten les crítiques a la monarquia, havent-se donat recentment diversos casos de censures de programes televisius crítics amb el sistema monàrquic vetant veus a favor del sistema republicà.
Un altre exemple d'esta falta de diversitat en els mitjans de major difusió a Espanya és la cobertura de la crisi actual i les seues possibles solucions. Durant molt de temps, la resposta pràcticament unànime transmesa en els majors mitjans de difusió enfront de la crisi era que havien de fer-se retalls de gasto públic per a reduir el dèficit i eixir així de la crisi. Cap (repetisc, cap) dels mitjans de major difusió del país va recolzar editorialment alternatives com augmentar els ingressos a l'Estat, implementant una molt necessària reforma fiscal que permetera l'augment del gasto públic, estimulant el creixement econòmic. Només més tard es va començar a discutir esta possibilitat, quan (com era predicible i com indiquem diversos autors) es va veure que tals polítiques de “austeritat” portaven i continuen portant al desastre econòmic (sense excloure la possibilitat d'arribar a una Gran Depressió). I hui, cap mig de gran difusió ha facilitat o plantejat un debat sobre la permanència o eixida d'Espanya de l'euro com a possible eixida de la crisi (Suècia, sense euro, és el país que està creixent més en la UE-15). El silenci sobre estos temes és també ensordidor.
Naturalment que Espanya no és una dictadura. Veus d'esquerra apareixen i es permeten, però sempre en situació molt minoritària, quasi marginal. Dins d'este panorama hi ha poquíssimes excepcions. I una d'elles és Públic, a qui, maliciosa i erròniament se li ha presentat com “el diari del Govern de Sabater”, quan, en realitat, ha sigut el rotatiu que ha inclòs més veus crítiques a tal Govern des de l'esquerra, i quan el suport financer des d'instàncies governamentals ha sigut més davall del que inclús li correspon. Però Públic hui està en perill de desaparéixer. I, per desgràcia, no és la primera vegada que això ocorre. La premsa d'esquerres no arranca a Espanya, i això a pesar que totes les enquestes assenyalen que la majoria de la població s'ubica des del centre esquerra a l'esquerra. Per què no qualla?
I ací també cal parlar clar. Tenim un problema a Espanya amb les esquerres, ja que el seu comportament contribuïx que no sorgisquen rotatius de totes les esquerres. No cal ni dir-ho que les dretes tenen els mitjans financers que les esquerres no tenen. I els anuncis que aguanten un rotatiu escassegen en mitjans que, per definició, són crítics de les estructures de poder, incloent les econòmiques, financeres i comercials. Però, per molt poderosos que siguen estos factors (i ho són), el fet és que hi ha altres factors que també expliquen esta situació. I entre ells està la falta de mobilització de les pròpies esquerres, incloent partits polítics, sindicats i moviments socials que, llevat que siguen els seus propis mitjans (convertint-se en els seus portaveus), no es mobilitzen per a crear una cultura i una premsa de totes les esquerres. Com pot ser que de més de deu milions d'espanyols que voten a partits d'esquerra, o de quasi tres milions de sindicalistes, i de més de dos milions d'associacions socials progressistes, només 87.000 se subscriguen Públic? Com és que la majoria de persones que voten i/o se consideren d'esquerres lligen primordialment premsa que no és d'esquerres? Hi ha una falta de mobilització de les esquerres (i dels seus instruments) a promoure la subscripció a Públic, permetent un domini quasi absolut de les dretes i del que s'anomena centre (que és dreta moderada) en els mitjans de major difusió d'Espanya.
Si cada lector que troba Públic d'interés i simpatitza amb els seus continguts se subscriguera, tindríem Públic per a anys. Que açò no ocórrega és un símptoma d'un problema major que la possible pèrdua de tal rotatiu (que és en si una enorme pèrdua). És un indicador més d'esta falta de mobilització de les esquerres per a crear fòrums d'expressió de totes les esquerres, com és, i esperem que continue sent-ho, Públic per molts anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario