Primeres impressions de la reforma laboral

PostPosted on January 25, 2012 by Alberto Garzón Espinosa

Com bé se sap, empresaris i sindicats han arribat a un principi d'acord sobre la futura reforma laboral que servirà de base perquè el govern legisle. Serà una reforma laboral que, segons ha comentat el propi ministre d'Economia, es convertirà en el centre de la política econòmica del govern del PP. El meu company Coscubiela, diputat d'ICV-EUiA i sindicalista de llarga trajectòria, ha escrit unes notes d'urgència molt interessants sobre la reforma. Jo voldria copiar la idea i plasmar les meues primeres impressions.


Hi ha diverses formes d'analitzar esta reforma laboral, i sens dubte en l'esquerra política i sindical veurem ambdós. En primer lloc pot analitzar-se des d'un punt de vista tècnic o des d'un punt de vista polític. En segon lloc, pot analitzar-se des d'un punt de vista de capacitat de gestió o des d'una perspectiva estratègica. Al fi i alcabo, la reforma laboral s'emmarca en un determinat moment històric i en una conjuntura econòmica molt concreta. I per tant hi ha diferents interpretacions possibles i totes elles legítimes.

Com bé se sap, la primera qüestió a resoldre és si és pertinent o no una reforma laboral. Qüestió que engloba unes preguntes encara més importants: quin objectiu ha de tindre una reforma laboral? i quin paper juga el mercat de treball en el sistema econòmic?

En la teoria econòmica el mercat de treball pot ser analitzat des de diferents enfocaments. Els economistes neoclàssics ho veuen com un espai on hi ha massa “interferències” que obstaculitzen l'adequada assignació de treballadors en els llocs de treball. Els sindicats són un d'eixos obstacles, i en conseqüència també determinades mesures que han aconseguit aplicar i que instauren “rigideses” en la lliure assignació de recursos. Esta perspectiva entén que desregulant el mercat de treball (és a dir, fer més fàcil en tots els sentits la contractació i acomiadament de treballadors) es pot combatre reeixidament la desocupació. I la variable d'ajust en esta visió és el salari. Com més flexible siga el salari, més fàcil serà ajustar oferta i demanda de treball. Els economistes que s'inspiren en esta teoria entenen, en definitiva, que cal reformar el mercat de treball per a alliberar els empresaris dels seus obstacles.

Al contrari, part dels economistes crítics veuen la desocupació no com resultat de desajustos en el mercat de treball, sinó com a desajustos en el mercat de béns i, concretament, per falta de demanda. Açò vol dir que el mercat de treball no té un paper primordial en la creació d'ocupació, però sí ho té l'activitat econòmica i el nivell de consum i inversió (privada i pública). En este sentit i en un context de falta de demanda les reformes laborals serien generalment innòcues. No aconseguirien reactivar l'economia i amenaçarien, si estan mal dissenyades, amb un empobriment de la població que aguditzaria el problema.

Fins ací són traços generals, òbviament. La meua opinió és que en un context com l'actual el problema de l'economia no està en el mercat de treball, encara que d'altra banda pot acceptar-se que té els seus propis problemes, sinó en altres causes que tenen a veure amb la desigualtat que conduïx a la falta de demanda.

Però a continuació hem de valorar el paper dels sindicats, i no sols des d'un punt de vista tècnic sinó també polític. Açò vol dir que no podem detindre'ns a saber el que és convenient o no davall la teoria, sinó que també hem d'estudiar les bases polítiques que permeten prendre una o altra decisió.

Els sindicats estan hui desprestigiats i davall permanent atac. Com he mencionat anteriorment, la dreta odia als sindicats perquè en el seu model teòric el paper dels mateixos hauria de ser reduït a la mínima expressió. Resultat d'eixe atac i de la nova configuració econòmica mundial dominant des dels anys huitanta, els sindicats han patit una derrota després d'una altra. Fins al punt que molts sectors han acabat acceptant inclús les tesis dels seus adversaris. En esta conjuntura els sindicats han passat a una estratègia defensiva, centrant la seua política a resistir els brutals atacs de la dreta. L'objectiu ha sigut, des de fa molt, mitigar els efectes de les polítiques impulsades pels governs i les quals sempre han atemptat contra les condicions de treball dels treballadors.

Així les coses, molts sindicalistes han optat per mantindre eixa estratègia de lluita davant de la reforma actual. Des d'un punt de vista tècnic eixa lluita ha aconseguit històricament importants beneficis, ja que eixa resistència ha permés mantindre o inclús augmentar drets en determinades àrees. Si bé perdent-los en altres. La reforma de les pensions, per exemple, va tindre també els seus avantatges perquè va permetre incrementar drets parcials com la cotització de determinats sectors fins llavors exclosos. És a dir, la resistència en la negociació ha permés mitigar els possibles efectes -encara més perversos- d'una reforma laboral imposada per una de les parts.

En este sentit cal recordar que el sindicat negocia tenint present que ha de fer pressió, per a la qual cosa és important la mobilització i la base social que li recolza. Desgraciadament tant el suport social com les mobilitzacions han anat en retrocés, deixant així al sindicat pitjor armat.

Si bé ho arriba descrit és perfectament cert, hi ha altres elements que no podem oblidar. El primer d'això, que la base social que enfortix un sindicat es nodrix de l'acció i la coherència. Amb estratègies defensives els sindicats perden a poc a poc a les seues pròpies bases, i de tant en tant acceptant -davall la lògica del mal menor- burrades com la jubiliación als 67 el suport decau en massa. Els sindicalistes es desanimen i la població no sindicada deixa de recolzar. De manera que al terme de cada negociació d'esta naturalesa els sindicats es troben encara pitjor armats que abans.

Per això jo veig dos opcions interessants per als sindicalistes. La primera, acceptar que no hi ha una relació de forces suficient com per a enfrontar el poder aclaparador de la dreta. Això comportaria negociar tot el possible i començar una estratègia de reorganització que permeta recuperar forces i plantejar una ofensiva en els pròxims anys. La segona opció, renunciar a negociar i acceptar que és millor que es governe per decret a participar en un procés que et ferix. La negociació et fa partícip, i és una guerra que mai es guanyarà en les actuals condicions. Així, un pla estratègic hauria de passar per reconstruir la base social reconciliant-te amb ella.

Jo no sóc partidari d'esta reforma laboral, que entre altres coses centra el paper en la moderació salarial. Sóc més prompte partidari d'enfortir als sindicats el màxim possible, perquè són indispensables per a l'eixida a la crisi i per a la superació del sistema polític i econòmic. Però per a enfortir cal prendre les decisions adequades, no sols les tècniques sinó també les polítiques.

http://www.agarzon.net/?p=1633