Adoración Guamán
El 10 de febrer el govern de Mariano Rajoy va aprovar lamajor mutilació de drets laborals, individuals i col·lectius de la nostra història. Amb un vergonyant exercici de cinisme i fabulació en la justificació de la norma, que s'afirma com a garant de l'estabilitat en l'ocupació, el Partit Popular ha sotmés absolutament al nostre ordenament laboral al dictat de les exigències de la patronal i dels mercats desbocats.
Amb el Reial Decret Llei 3/2012 El Govern ha imposat una reforma que dinamita el principi d'estabilitat en l'ocupació i ataca als pilars fonamentals de la regulació de les relacions laborals, situant l'empresari en el centre del sistema i multiplicant les seues capacitats de decisió unilateral sobre les condicions de treball, prescindint de l'interés dels treballadors, precarizando als precaris i amputant gran part del contingut del dret al treball així com retallant espais de decisió propis de l'acció col·lectiva dels treballadors per a sotmetre'ls al poder empresarial.
Amb esta norma, i plenament conscients d'això, el govern vulnera preceptes constitucionals i normativa internacional (com el conveni 158 de l'OIT) ratificada per l'Estat espanyol, la qual cosa hauria de comportar la declaració de la nul·litat de la norma. En este sentit, val la pena recordar a més que una part fonamental d'este Reial Decret Llei, la relativa a l'eliminació dels salaris de tramitació, és semblant a la continguda en el RDL 5/2002 que va ser contestat amb la Sobra General del 20J i declarat parcialment inconstitucional per la STC 68/2007, donada la falta de justificació de la concurrència del pressupost habilitant per a utilitzar la figura del RDL.
Però la brutalitat de la reforma no ens resulta del tot desconeguda. De fet, la mateixa compartix amb les reformes anteriors, dutes a terme pel PSOE, tant les irregularitats de forma i justificació com les aberracions de fons, encara que el nivell de barbàrie siga més alt.
Quant a la via per a la realització de la reforma, i igual que les anteriors, el Reial Decret Llei constituïx un clar exercici de l'autoritarisme normatiu del Govern del PP, acollint la idea del Professor Baylos, que ha prescindit de l'opinió del Parlament i dels agents socials i que no té justificació suficient per a escometre per “urgència i necessitat” les profundes modificacions que conté. A més, seguint la ja pràctica habitual, la norma es justifica amb arguments falsos, clarament manipuladors de la realitat normativa europea i internacional. Així, no pot afirmar-se simplement que esta norma nos “acosta a la realitat europea” al rebaixar la quantia de la indemnització o a l'eliminar l'autorització de l'Administració en els processos d'acomiadament col·lectiu. Els sistemes de regulació de les relacions laborals són productes complexos que no resistixen la comparació per segments estancs. Allí on hi ha indemnitzacions més reduïdes solen haver-hi procediments més complexos o garantistas per a l'extinció del contracte, igualment, on no hi ha autorització solen existir majors garanties de recol·locació dels treballadors i de control de la decisió empresarial.
Igualment, i com ocorreguera en les dos reformes que l'han precedit, la del 2010 i la de 2011, el govern pretén diluir la seua responsabilitat afirmant que actua atenent a una contínua reclamació de “totes les institucions econòmiques mundials i europees que han analitzat la nostra situació, pels mercats internacionals que contemplen la situació del nostre mercat de treball amb enorme desassossec”, per a cedir absolutament a les pressions de la Patronal, que ha obtingut un text entregat als seus interessos.
El fons de la reforma també seguix amb una senda engiponada per les reformes connexions pel govern del PSOE. Així, inclús sent la reforma més agressiva de la història del dret del treball espanyol en democràcia, no es tracta d'una contrareforma sinó d'una aprofundiment en la senda d'involució dels drets laborals, compartint amb les reformes anteriors un punt fonamental de partida: utilitzar les normes laborals com un element d'amortiguación de les conseqüències de la crisi financera i del model de producció, vinculant la creació d'ocupació amb la desregulació normativa del mercat de treball, la baixada dels salaris i la pràctica eliminació del dret dels treballadors a l'estabilitat en l'ocupació.
Però, sobre estos vímens, el govern del PP ha traspassat les línies roges de l'ordenament laboral desestabilitzant el mateix i trencant els últims vestigis del seu potencial reequilibrador. Dos qüestions fonamentals, la devaluació del cost de la mà d'obra (abaratint acomiadament i sobretot salaris) i l'exaltació del poder empresarial individual sobre les decisions col·lectives convertixen a esta reforma en una mena de refundació del dret del treball, que passa a convertir-se en una mera regulació del mercat de treball, perdent el seu potencial equilibrador i tuïtiu.
En estos moments, més enllà dels arguments de rebuig en conjunt de la reforma, és necessari descendir, a poc a poc, en el contingut de les mesures concretes, per a anar destil·lant de cada una d'elles l'elenc de drets que les mateixes vulneren. D'entre les mesures que conculquen clarament els drets dels treballadors i que provocaran un ascens encara major de precarietat, temporalitat i un retrocés dels salaris dels segments ja precarizados de la classe treballadora (jóvens, dones i majors de 45 anys) han de destacar-se per la seua especial brutalitat els següents:
1. Quant a la destrucció del principi d'estabilitat en l'ocupació i l'atac al dret al treball
- La reforma facilita l'acomiadament de manera general: abaratix la indemnització per acomiadament improcedent, de 45 dies amb un límit de 42 mensualitats a 33 dies amb un límit de 24, aplicant-la parcialment als contractes ja vigents de manera que provocarà una reducció real de les indemnitzacions ja generades; elimina els salaris de tramitació, reprenent el que disposa el Decretazo de 2002, que va ser àmpliament contestat amb la Sobra General del 20J i declarat posteriorment inconstitucional, permetent a l'empresari recórrer sense necessitat consignar la indemnització a l'acomiadament improcedent sense causa, derivant el pagament fins a la sentència judicial sense veure's penalitzat per això; amplia els supòsits en què l'empresari pot despedir per causes objectives (econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció) i elimina el vincle entre este acomiadament i la reducció de llocs de treball, convertint així l'acomiadament en una ferramenta normal de la gestió de l'empresa i no en una opció excepcional lligada al manteniment de la viabilitat dels llocs de treball; elimina l'autorització administrativa en els processos d'acomiadament, suspensió i reducció col·lectiva de treball, amb la consegüent reducció de la protecció dels treballadors en estos supòsits i del control del frau i de les causes al·legades per les empreses.
- La reforma crega un nou contracte per a “indefinit” per a “emprenedors” amb acomiadament lliure durant un any i incentius fiscals i bonificacions si se subscriu amb col·lectius ja precarizados, com són els jóvens, dones o majors de 45 anys: a pesar del nom utilitzat, no pot cridar-se indefinit a un contracte amb un període de prova, d'acomiadament lliure, d'un any de duració. Amb este contracte s'invertix la lògica del dret del treball que atenia a les característiques dels treballadors o de la prestació a realitzar a l'hora de dissenyar contractes de treball, ara es dissenyen en funció de les suposades necessitats dels empresaris segons el nombre de treballadors que tinga l'empresa, sense atendre ni al capital de la mateixa a l'hora d'atorgar bonificacions ni a les característiques dels treballadors que són contractats per esta modalitat.
- La reforma precariza, encara més, la situació dels jóvens menors de 33 anys, ampliant les possibilitats per a la utilització, inclús encadenada, del contracte per a la formació i aprenentatge, que permet abonar salaris per davall del SMI. A partir d'ara, la formació podrà oferir-se en la mateixa empresa, obrint així la porta a deficiències formatives en estos contractes.
- La reforma facilita la modificació de les condicions de treball per voluntat de l'empresari, incloent el salari i la jornada: l'empresari haurà d'al·legar causes, més concretes i senzilles, però no justificar la raonabilitat del canvi, siga geogràfic, funcional o de condicions de treball, per la qual cosa el control judicial de la causa queda limitat.
- La reforma imposa al treballador una “flexibilitat”, introduint la possibilitat de realitzar hores extraordinàries en el contracte a temps parcial, que permetrà una major disponibilitat del temps del treballador al servici de l'empresari i que impedirà de facto la conciliació entre la vida personal, laboral i familiar així com la formació contínua.
2. Donada a la inclusió de múltiples incentius fiscals i bonificacions, la qual cosa la reforma produirà de facto és una transferència de les prestacions socials per a profit de l'empresari.
3. Quant a la mutilació d'espais propis dels convenis col·lectius i l'atac a la llibertat sindical:
- La reforma permet el despenge en l'empresa sobre qualsevol condició de treball pactada en un conveni col·lectiu, incloent jornada. Les causes per a justificar esta modificació a la baixa en l'àmbit empresarial s'alleugerixen i a més s'imposa un arbitratge obligatori per al cas que no s'abast un acord entre l'empresa i la representació dels treballadors.
- La reforma imposa la prioritat de l'aplicació del conveni d'empresa sobre els de nivell superior, sense que puga modificar-se esta prioritat per acords interprofessionals, els convenis col·lectius d'àmbit superior a l'empresa manquen ja per tant d'aplicabilitat assegurada en este àmbit, és a dir, no regularan de facto les relacions de treball.
- La reforma elimina la ultractividad normativa dels convenis col·lectius, passats dos anys des de la finalització del conveni este perdrà vigència, passant a aplicar-se els convenis superiors si n'hi haguera o, si no n'hi ha, els mínims de l'Estatut dels treballadors.
Per tot allò que s'ha avantdit, per l'injustificat de l'adopció per mitjà d'un Reial Decret, sense l'acord dels actors socials i sense el debat parlamentari, per la falsedat de les raons que justifiquen la mesura, pel seu atac frontal als pilars fonamentals que configuren el dret del treball, pel contingut contrari als drets als drets de negociació col·lectiva i sobra (art. 37 i 29 CE), i per les mesures contràries als drets dels treballadors a un ocupació estable i de qualitat i en particular dels jóvens, no ens cap una altra eixida que la mobilització social continuada fins a aconseguir la retirada del text.
Junt amb les mobilitzacions, i en suport de les mateixes, els juristes crítics hem d'esgotar totes les vies possibles per a aconseguir que la reforma siga objecte de control constitucional, així com mantindre una denúncia documentada i formativa constant per a evidenciar dia a dia les mentides que fonamenten la invasió bàrbara que ha acabat amb el poc de tuïtiu i reequilibrador que tenia el nostre dret laboral.
Adoración Guamán, professora de Dret del Treball, Fundació CEPS
http://rebelion.org/noticia.php?id=144822
No hay comentarios:
Publicar un comentario