ON ANIRAN ELS INDIGNATS I ELS OCUPES?

"Cap a on aniran? Qui sap. Segurament no en la direcció dels models del passat, ja esgotats[...] En tot cas, el món ja mai serà com abans, i molt menys com als capitalistes els agradaria que fóra."


Leonardo Boff.

En una de les taules més importants de debats en el Fòrum Social Temàtic de Porte Alegre, en la vaig tindre l'oportunitat de participar, vaig poder escoltar els testimonis vius dels Indignats d'Espanya, de Londres, d'Egipte i d'EE.UU.

El que em va deixar molt impressionat va ser la serietat dels discursos, lluny del to anàrquic dels anys 60 del segle passat amb les seues moltes “parisc-li”. El tema central era “democràcia ja”. Es reivindicava una altra democràcia, ben diferent d'esta a què estem acostumats, que és més farsa que realitat. Volen una altra democràcia que es construïsca a partir del carrer, de les places, el lloc del poder originari. Una democràcia des de baix, articulada orgànicament amb el poble, transparent en els seus procediments i no corroïda mai més per la corrupció. Esta democràcia, d'entrada, es caracteritza per vincular justícia social amb justícia ecològica.

Curiosament, els indignats, els ocupes i els de la primavera àrab no es remeten al clàssic discurs de les esquerres, ni tan sols als sons de les distintes edicions del Fòrum Social Mundial. Ens trobem en un altre temps i ha sorgit una nova sensibilitat. Es postula un altre mode de ser ciutadà, incloent poderosament les dones abans invisibilizadas, ciutadans amb drets, amb participació, amb relacions horitzontals i transversals facilitades per les xarxes socials, pel mòbil, pel twitter i pels facebooks.

Ens trobem davant d'una verdadera revolució. Abans les relacions s'organitzaven de forma vertical, de dalt baix. Ara ho fan de forma horitzontal, cap als costats, en la immediatesa de la comunicació a la velocitat de la llum. Este mode representa el temps nou que estem vivint, el de la informació, del descobriment del valor de la subjectivitat, no aquella de la modernitat, encapsulada en si mateixa, sinó la de la subjectivitat relacional, la de l'emergència d'una consciència d'espècie que es descobrix dins d'una mateixa i única Casa Comuna, que amenaça ruïna a causa de l'excessiu pillatge practicat pel nostre sistema de producció i de consum.

 Esta sensibilitat no tolera ja més els mètodes del sistema per a superar la crisi econòmica i derivades, sanejant els bancs amb els diners dels ciutadans, imposant una severa austeritat fiscal, el desmantellament de la seguretat social, l'abaratiment de l'ocupació, el retall de les inversions, suposant il·lusament que d'esta manera es reconquista la confiança dels mercats i es reanima l'economia.

Tal concepció s'ha tornat dogma i en moltes parts se sent l'estúpida crossa \"TINA: there is no alternative”, no hi ha alternativa. Els sacrílegs summes sacerdots de la trinitat res santa formada pel FMI, la Unió Europea i el Banc Central europeu han donat un colp financer a Grècia i Itàlia, i han imposat allí als seus acòlits com a gestors de la crisi, sense passar pel ritu democràtic. Tot és vist i decidit des de l'òptica exclusiva de l'econòmic, rebaixant el social i augmentant el patiment col·lectiu innecessari, la desesperació de les famílies i la indignació dels jóvens perquè no aconseguixen treball. Tot açò pot desembocar en una crisi de conseqüències dramàtiques.

Paul Krugmann, premi Nobel d'Economia, va passar uns dies a Islàndia per a estudiar la forma com eixe xicotet país àrtic va eixir de la seua crisi subjugadora. Van seguir el camí correcte que altres també haurien d'haver seguit: van deixar trencar als bancs, van posar a la presó als banquers i especuladors que van practicar desfalcs, revan escriure la constitució, van garantir la seguretat social per a evitar el col·lapse generalitzat i van aconseguir crear ocupació. Conseqüència: el país va eixir del compromís i és un dels països nòrdics que més creix. El camí islandés ha sigut silenciat pels mitjans de comunicació de masses mundials per temor que servisca d'exemple als altres països. I així el carruatge, amb mesures equivocades però coherents, corre veloç cap al precipici.

Contra este curs previsible s'oposen els Indignats. Volen un altre món més amic de la vida i respectuós de la naturalesa. Tal vegada Islàndia els servirà d'inspiració. Cap a on aniran? Qui sap. Segurament no en la direcció dels models del passat, ja esgotats. Iran en direcció d'allò que deia Paulo Freire del “inèdit viable” que naixerà d'eixe nou imaginari i que s'expressa, sense violència, dins d'un esperit democraticoparticipatiu. En tot cas, el món ja mai serà com abans, i molt menys com als capitalistes els agradaria que fóra.+ (PE) – ECUPRES

http://www.attacpv.org/web3/index.php?option=com_content&view=article&id=1009:iadonde-iran-los-indignados-y-los-ocupas&catid=18:opinionsaltermundistesmenucateg&Itemid=93