De la crisi capitalista al rearmament imperialista
30 gener 2012 | Categories: Crisi sistèmica, Portada
Carlos Martínez – ATTAC Andalusia
És un argument molt utilitzat ja l'afirmar que totes les crisis capitalistes s'han solucionat amb accions bèl·liques, ja siguen invasions colonials, guerres mundials o guerres de classe contra els propis pobles afectats, però no per això menys cert. Hi ha no obstant que recordar constantment que el capitalisme és indissociable de l'imperialisme. Així ho és almenys des del segle XVI, així continua sent de forma nítida hui.
La crisi capitalista que esclata a partir de 2008, s'està tractant de resoldre per part dels governs capitalistes, tant institucionals com fàctics, de totes les formes beneficioses per a ells possibles, només falta la guerra global calenta, perquè la freda ja està servida. Però en les potències centrals, la guerra de classes contra els seus pobles és una dura realitat que s'està pagant amb desocupació, fallides de pimes i empreses familiars, retalls socials i destrucció del sistema de benestar. Com més fracassos econòmics cullen els i les capitalistes, més ofeguen a les seues classes populars i més gasto públic dediquen a salvar els bancs privats.
Però també les ex-potenciascolonials europees i l'imperi decadent dels EE.UU. en “Santa Aliança”, més agressives, fanfarrones i autoritàries es tornen, crec que per a remuntar la seua crisi. A pesar dels seus sonats fracassos en les noves croades contra el món musulmà, continuen insistint, amenaçant i certament sí que han demostrat almenys una gran capacitat de fer patir i castigar poblacions civils indefenses. Hi ha a més que denunciar la seua hipocresia a l'haver-se aliat amb sectors Del Qaeda en esta nova aventura colonial. Té una macabra gràcia que els promotors de SOPA-ACTA, lleis d'excepció i retalls democràtics, li donen lliçons a Síria i potencien allí una guerra civil Amb Jordània i Aràbia Saudita donant lliçons de democràcia! Però ens creuen tan imbècils! Perquè sí.
Però l'estratègia imperial de dominació, carregada de racisme eurocèntric i blanc -caucàsic- no sols apunta els musulmans i les seues grans reserves energètiques. Estan propiciant un cércol a la puixant i emergent Xina i el rearmament rus. Xina és el seu gran perill. La duplicitat de junc dels xinesos, la seua agressiva expansió comercial i la seua penetració a Àfrica negra abandonada pels decadents, i a Amèrica Llatina, en fase de construcció de la seua independència continental i amb processos de transformació, no neoliberals, obliga a vigilar i assetjar a este sí, el seu gran enemic. Compten amb Austràlia i per ara les Filipines. Tal vegada Índia, però esta es troba massa ocupada amb Pakistan i La pròpia Xina, sent la Unió Índia quasi tan agressiva en les seues exportacions com els seus grans veïns. A més Índia i Rússia, mantenen bones relacions, inclús militars.
Per si no fóra poc, el gegant sud-africà, amb Zuma al cap, no és de fiar. La prova, perquè no hi ha més que llegir la premsa internacional del grup PRESSA, per exemple. Per si quedava un últim gra, els argentins tornen a reclamar les Malvines i damunt troben no sols eco, sinó suport decidit en la nova Amèrica Llatina de la CELAC, de la UNASUR, de l'ALBA, de la seua nova independència.
Però per a imposar els seus criteris, ni civilizatorios, ni democràtics, només de control de l'energia que el seu blanc déu va donar als supòsits pobres del món, més prompte saquejats del món. Per a mantindre el seu domini i continuar guanyant diners han de fer noves guerretes, bombardejar, criminalitzar a cultures diferents o a pobles amb ànsies de justícia i repartiment. Però ens necessiten a nosaltres i nosaltres. Necessiten que els pobles, les classes populars europees, s'hagen de creure les seues mentides i pensar que el nostre destí depén de les seues caçabombarders. Ens mentixen. És menyspreable la complicitat de mitjans i de certs i certes periodistes. Però també de l'abusiu ús dels mitjans públics que tots sufraguem. Hi ha perquè que forjar una unitat dels pobles i dels governs amics, antiimperialista, junt amb les lluites per una superació democràtica, social i popular de la crisi.
Estos dies en Porte Alegre , com a clara contraposició al fred, assetjat i decadent Dónavós, celebra en el càlid i vital Brasil, la seua assemblea mundial el Fòrum Social Mundial, i denúncia la crisi capitalista, alhora que també, en els debats es plategen formes de lluita i crides a les protestes, la resistència, però també les ofensives ideològiques i populars. En un panorama, el llatinoamericà, on amb diverses excepcions, a diferència de les potències centrals, disminuïx la desocupació i hi ha mobilitat econòmica, creixement i expectatives de desenvolupament, simplement, perquè fan el contrari que a Europa.
És per això que els vells falcons yankis tornen a amenaçar també a Amèrica Llatina, especialment a Veneçuela, Equador, Bolívia i Cuba. Però maniobren contra la CELAC amb el concurs de les oligarquies criolles. No obstant, s'entropessen amb una gran determinació en els seus pobles, tots ells. Uns amb governs ja antineoliberals i altres almenys nacionalistes, tenint en compte, que el nacionalisme a Amèrica té una lectura positiva. Els neoliberals, a pesar d'això, estan en els organismes d'unió regional, per que coneixen de la ruïna europea i la intromissió mai gratuïta yanki.
Així, crec que es pot afirmar que estem en una feroç guerra mundial de classe. De la classe rica i poderosa, contra el món. Contra tot el món, incloses les classes treballadores i populars europees.
La conclusió és que cada u en el seu lloc, ha d'actuar, intervindre, organitzar-se. Però enfront de l'estratègia mundial capitalista, fa falta forjar l'estratègia mundial social. Esperem que Porte Alegre ens il·lumine, i de moment ja estan arribant cridats a construir un ecosocialismo alternatiu global, enfront del capitalisme.
Mentres arriba, no ens oblidem de la V Internacional. Però tampoc d'agrair als pobles llatinoamericans, que van ser els primers a demostrar que es pot véncer a les oligarquies i plantar-li cara a l'Imperi, molt especialment al poble veneçolà
No hay comentarios:
Publicar un comentario