Lluita de classes.
Per Jordi Santonja Ferrando. (EUPV)
L’actual crisi del capitalisme a escala global ha reviscolat vells debats que ja pensàvem superats, i resulta com a mínim surrealista que aquest debat vinga dels Estats Units, país bressol del capitalisme i que va enderrocar el comunisme.
El President dels EUA, Barack Obama, va declarar fa poc “No és lluita de classes, sinó matemàtiques”, a Obama no l’eixien els comptes per ingressar més diners. Pensa que la classe obrera ja estava prou asfixiada en impostos, necessita que tinguen més diners a les seues butxaques per a consumir més i així que despegue l’economia americana. I per a quadrar aquests números necessita pujar impostos als més rics: l’anomenada “tasa Buffet”.
Qui anava a dir-me que en ple 2011 el president dels EUA, tractat al seu país de comunista, i un dels més rics del món, Warren Buffet, titlat de traïdor de la seua classe, anàven a parlar de lluita de classes i de que sobre si els més rics del món haurien de pagar més impostos o no. Fins i tot denunciar que no és ètic mimar tan a les grans fortunes.
Warren Buffet sap bé de què parla, és una persona molt intel•ligent i un gran coneixedor de les finances. A més, és un exemple del somni americà que pràcticament partint de zero, actualment té una fortuna de 52 mil milions de dòlars, euro amunt euro avall. Personalment, pense que una persona amb tants diners no els pot moure tots i que al final molts dòlars és queden quiets i no generen riquesa ni llocs de treball. Imagineu-vos que 52 mil milions de persones tingueren un milió de dòlars, la cosa canvia.
Buffet diu que existeix la lluita de classes entre les persones que viuen de les rendes del treball, i les que aconsegueixen les seues rendes del capital. Ell fa la comparació amb al seua secretària que paga en impostos des del 33% al 41% de la seua nòmina, i ell que paga sols un 17% dels seus impostos. A quí, a Espanya, són uns percentatges similars, sempre que no s’optara per la via d’evasió fiscal. Si amb aquest percentatge Buffet paga quasi 7 milions de dòlars, si li aplicaren el mateix percentatge que als seus empleats pagaria més de 14 milions.
També assenyala que la crisi els ha anat molt bé als superrics, ja fa uns anys que els impostos de les activitats financeres, els impostos de societats, han anant baixant. Les persones que viuen de les rendes del capital han vist com cada volta pagaven menys impostos i per tant eren més rics. L’excusa era que si els empresaris-inversors tenien més diners a les seues butxaques podrien crear més llocs de treball i l’economia aniria millor. Doncs resulta que no, els més rics en època de crisi i pèrdues, o bé han amagat el seus diners (no hi ha cosa més covard que els diners) o bé han aprofitat que paguen menys impostos s’han dedicat a activitats especulatives en el sector de les inversions. De crear llocs de treball o d’empreses productives, més bé ni una.
I està clar que aquesta baixada d’impostos és un problema polític, perquè han sigut ells els que han baixat els percentatge d’impostos i són ara ells els encarregats de canviar l’error. El problema és el gran poder mediàtic i social del que disposen, i que ens han arribat a fer creure que és l’únic camí a seguir. Les idees neoliberals han passat a ser un dogma i un pensament únic.
A quí, a Espanya, el problema és més greu perquè Zapatero va dir “bajar impuestos es de izquierdas”, continuant les idees neoliberals del PP, no va canviar res de les polítiques conservadores anteriors, afavorint continuadament a les rendes derivades del capital. La pressió mediàtica dels mitjans de comunicació dóna suport a les polítiques ultraconservadores, les polítiques que PP i CiU apliquen a les seues comunitats. Tot plegat ha generat una bola de neu que té una força d’inèrcia molt difícil d’aturar i encara mes difícil de rectificar.
Ara resulta que l’obsoleta lluita de classes torna al 2011, el motor de la història actualment està en la diferència entre les persones que tenen una nòmina i paguen molts impostos per les seues rendes del treball, i per un altra els que tenen empreses, grups d’inversió i cotitzacions en borsa, que paguen pocs impostos perquè les seues rendes vénen del capital o de les seues societats. A Espanya tenim el problema de l’evasió fiscal, legal i il•legal, Emilio Botín té comptes a Suïssa i el seu Banc Santander opera a paradisos fiscals; Amancio Ortega veient que tornarà l’impost de Patrimoni, ja ha creat una societat patrimonial per a pagar menys.
En definitiva encara estem esperant la versió hispana de Buffet, que probablement estiga de vacances en un paradís fiscal, i encara pareix més difícil que un President vulga furgar la butxaca dels més rics. No es tracta de mossegar la mà que et dóna de menjar. I ja no ens queda Berlanga per a poder fer un “Bienvenido Mister Buffet”.
El President dels EUA, Barack Obama, va declarar fa poc “No és lluita de classes, sinó matemàtiques”, a Obama no l’eixien els comptes per ingressar més diners. Pensa que la classe obrera ja estava prou asfixiada en impostos, necessita que tinguen més diners a les seues butxaques per a consumir més i així que despegue l’economia americana. I per a quadrar aquests números necessita pujar impostos als més rics: l’anomenada “tasa Buffet”.
Qui anava a dir-me que en ple 2011 el president dels EUA, tractat al seu país de comunista, i un dels més rics del món, Warren Buffet, titlat de traïdor de la seua classe, anàven a parlar de lluita de classes i de que sobre si els més rics del món haurien de pagar més impostos o no. Fins i tot denunciar que no és ètic mimar tan a les grans fortunes.
Warren Buffet sap bé de què parla, és una persona molt intel•ligent i un gran coneixedor de les finances. A més, és un exemple del somni americà que pràcticament partint de zero, actualment té una fortuna de 52 mil milions de dòlars, euro amunt euro avall. Personalment, pense que una persona amb tants diners no els pot moure tots i que al final molts dòlars és queden quiets i no generen riquesa ni llocs de treball. Imagineu-vos que 52 mil milions de persones tingueren un milió de dòlars, la cosa canvia.
Buffet diu que existeix la lluita de classes entre les persones que viuen de les rendes del treball, i les que aconsegueixen les seues rendes del capital. Ell fa la comparació amb al seua secretària que paga en impostos des del 33% al 41% de la seua nòmina, i ell que paga sols un 17% dels seus impostos. A quí, a Espanya, són uns percentatges similars, sempre que no s’optara per la via d’evasió fiscal. Si amb aquest percentatge Buffet paga quasi 7 milions de dòlars, si li aplicaren el mateix percentatge que als seus empleats pagaria més de 14 milions.
També assenyala que la crisi els ha anat molt bé als superrics, ja fa uns anys que els impostos de les activitats financeres, els impostos de societats, han anant baixant. Les persones que viuen de les rendes del capital han vist com cada volta pagaven menys impostos i per tant eren més rics. L’excusa era que si els empresaris-inversors tenien més diners a les seues butxaques podrien crear més llocs de treball i l’economia aniria millor. Doncs resulta que no, els més rics en època de crisi i pèrdues, o bé han amagat el seus diners (no hi ha cosa més covard que els diners) o bé han aprofitat que paguen menys impostos s’han dedicat a activitats especulatives en el sector de les inversions. De crear llocs de treball o d’empreses productives, més bé ni una.
I està clar que aquesta baixada d’impostos és un problema polític, perquè han sigut ells els que han baixat els percentatge d’impostos i són ara ells els encarregats de canviar l’error. El problema és el gran poder mediàtic i social del que disposen, i que ens han arribat a fer creure que és l’únic camí a seguir. Les idees neoliberals han passat a ser un dogma i un pensament únic.
A quí, a Espanya, el problema és més greu perquè Zapatero va dir “bajar impuestos es de izquierdas”, continuant les idees neoliberals del PP, no va canviar res de les polítiques conservadores anteriors, afavorint continuadament a les rendes derivades del capital. La pressió mediàtica dels mitjans de comunicació dóna suport a les polítiques ultraconservadores, les polítiques que PP i CiU apliquen a les seues comunitats. Tot plegat ha generat una bola de neu que té una força d’inèrcia molt difícil d’aturar i encara mes difícil de rectificar.
Ara resulta que l’obsoleta lluita de classes torna al 2011, el motor de la història actualment està en la diferència entre les persones que tenen una nòmina i paguen molts impostos per les seues rendes del treball, i per un altra els que tenen empreses, grups d’inversió i cotitzacions en borsa, que paguen pocs impostos perquè les seues rendes vénen del capital o de les seues societats. A Espanya tenim el problema de l’evasió fiscal, legal i il•legal, Emilio Botín té comptes a Suïssa i el seu Banc Santander opera a paradisos fiscals; Amancio Ortega veient que tornarà l’impost de Patrimoni, ja ha creat una societat patrimonial per a pagar menys.
En definitiva encara estem esperant la versió hispana de Buffet, que probablement estiga de vacances en un paradís fiscal, i encara pareix més difícil que un President vulga furgar la butxaca dels més rics. No es tracta de mossegar la mà que et dóna de menjar. I ja no ens queda Berlanga per a poder fer un “Bienvenido Mister Buffet”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario