Les mestres de la República en el record.
En 1836 es va obrir la primera Escola Normal, a Madrid, però només ho va anar per a mestres. La Llei Moyano va ser la primera Llei que va recomanar - no va arribar a obligar, la qual cosa sí que va fer per al cas dels mestres - crear Escoles Normals de mestres. I, un any després de la seua aprovació, en 1858, es va crear un centre oficial per a formar mestres. Ara bé, la Llei Moyano contempla una formació diferenciada per a mestres i mestres; en el cas d'ells, una àmplia llista de matèries, que es reduïx en el cas de les mestres, perquè seguia mantenint-se la visió d'una mestra maternalizada, la principal aptitud de la qual eren les seues suposades virtuts com a mare. La pròpia Llei estipula per a les mestres, com a retribució, una tercera part menys d'allò que s'ha assenyalat als Mestres.
Els canvis fonamentals vindran a partir de 1868, amb el Krausisme i la Institució Lliure d'Ensenyança, amb els seus plantejaments filosòfics i pedagògics, a favor de la reforma gradual de les mentalitats, la moral i les pràctiques del poble espanyol, en el que les dones complien un paper, en principi, semblant al dels hòmens. Canvis que van aconseguir a la formació dels mestres i mestres, exigint un major nivell de qualificació per a estes.
L'educació de les mares i mestres era ara més important en la mesura que la influència femenina es considera determinant per a la formació de les següents generacions, una tasca de moralització de la vida pública en què la dona, des del cercle familiar, ha de tindre un paper fonamental.
Educades davall les premisses de la Institució Lliure d'Ensenyança ens trobem, ja a principis del segle XX, un bon nombre de dones modernes, lliurepensadores, liberals… que nodriran les files del socialisme o del moviment anarquista i que comencen a reclamar en els seus escrits i en la seua vida diària el reconeixement d'uns drets dirigits a aconseguir la igualtat entre els sexes: el sufragi universal, l'accés lliure a la Universitat i a l'àmbit polític, una legislació laboral no discriminatòria, el divorci, l'educació sexual… serien alguns dels seus requeriments.
I un bon nombre d'estes noves dones exercixen com a mestres en tots els nivells educatius. Mestres que s'adherixen a la República i als seus principis filosòfics, educatius… progressistes i que la defenen en les aules, en els seus escrits i, en molts casos també, en càrrecs polítics. I que, quan arriba la negra nit del franquisme, seran especialment reprimides perquè, si el mestre ha de ser un exemple de conducta, esta exemplaritat s'extrema en el cas de les mestres.
A eixes dones que es van implicar especialment en defensa de l'autonomia i de la llibertat femenina, que van ser represaliades, que van haver d'exiliar-se i que han sigut ingratament oblidades i repudiades pel règim que va posar punt i final a una etapa d'avanç progressista a Espanya, els devem el nostre reconeixement especial.
Algunes mestres republicanes:
ANTONIA ADROHER
Va créixer en una família obrera acomodada i va anar a l'escola pública. En 1930 va ingressar per lliure en l'Escola Normal de Girona. Tenia a penes 18 anys quan va aparéixer en el cap de la manifestació que celebrava la proclamació de la República, enarborant la bandera tricolor.
Acaba magisteri en 1934 i ingressa en la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyança (FETE) alternant els estudis i el treball amb les tasques sindicals. Va ser mestra en l'escola d'Ultramort del 1934 a 1936 . A l'iniciar la guerra entra a formar part junt amb el seu marit de les milícies antifeixistes. Enviuda als pocs dies i la destinen al Col·legi de les Carmelites per a ocupar-se de les òrfenes que s'havien quedat soles.
Antonia, amb 23 anys, serà la primera dona que ocupe un càrrec polític en l'Ajuntament de Girona, al ser triada Consellera Municipal de Cultura i Propaganda des d'octubre del 36 fins a febrer de 1937, com a representant del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista i gràcies al seu intens treball tots els xiquets i xiquetes de Girona van ser escolaritzats a pesar de les dificultats. Forma part de la secció del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) i treballa com a mestra en l'escola Giner dels Rius fins que en 1939 ha d'exiliar-se a França. En l'exili, Antonia va seguir amb l'ensenyança, i va continuar militant en el POUM fins que va ingressar en el PSOE.
MARGARITA COMES
Va nàixer en Alaior (Menorca) el 25 de novembre de 1892. Son pare era un mestre amb idees liberals que va participar activament en els moviments de renovació pedagògica de la seua època, mantenint intensa relació amb la Institució Lliure d'Ensenyança. Margarita, les seues tres germanes i el seu germà van realitzar estudis de magisteri i van treballar com a docents. Tot just obtindre el títol de mestra, Margarita va acompanyar son pare en un viatge pedagògic de quatre mesos per diversos països d'Europa.
Va finalitzar els seus estudis en 1915, amb el número u de la Secció de Ciències, i el claustre de professors la va proposar per al lloc de professora titular en l'Escola Normal de mestres de Santander, on va manifestar la seua inquietud pels mètodes actius en l'ensenyança de les ciències. Va realitzar en la Sorbona de París les investigacions per a la seua tesi doctoral. Va obtindre el grau de Doctor en Ciències en la Universitat de Barcelona. Mostra de la seua activitat divulgadora van ser les seues conferències sobre "Evolució i Herència" en la Universitat Internacional de Santander i els diversos articles sobre genètica i altres temes científics que va publicar en la Revista de Pedagogia.
A l'inici de la guerra de 1936, Margarita Comes es trobava a Madrid, i des d'allí es va traslladar a Bilbao, des d'on va creuar la frontera per Irun. A Anglaterra va continuar amb la propaganda antifeixista i es va fer càrrec de l'educació dels xiquets i xiquetes refugiats. Va morir en Exeter en 1973.
CARMEN BURGOS
Va nàixer a Almeria en 1867. Va ser una de les primeres dones espanyoles que va defendre el paper femení en la vida social i en la literatura. Va ser professora de l'Escola Normal del Magisteri de Madrid. Amiga de Blasco Ibáñez, amb qui compartix afinitats polítiques, i de tots els progressistes de l'època. Va ser companya sentimental de Ramón Gómez de la Serna durant molts anys.
Es va dedicar sense parar a lluitar per les seues idees i per les causes més justes, entre elles, la defensa de la igualtat entre els sexes, i va desafiar a la societat, amb la seua conducta d'esquena als convencionalismes imperants, la qual cosa li va suposar la feroç crítica dels sectors més conservadors. Va lluitar per la República, defenent ardentment el vot per a la dona, junt amb Clara Campoamor. Va pertànyer al Partit Radical Socialista i va ser una de les dirigents de la Unió Republicana Femenina, així com de l'Associació Encreuada de les dones espanyoles. Lamentablement, Carmen de Burgos va morir jove, en 1931, quan es vivien els moments més exaltats del fulgor republicà. Es va sentir malalta fent una conferència i ja no va aconseguir reposar-se.
PILAR DE MADARIAGA
Va nàixer el 21 d'abril de 1903 a Madrid, filla militar liberal. Era la menor de huit germans en una família de perfil republicà i científic.
Pilar va estudiar de xiqueta en el Col·legi Alemany de Madrid, i en l'Institut General i Tècnic Cardenal Cisneros, itulándose en 1919. Es va llicenciar en Químiques en 1929 i va iniciar una carrera investigadora i docent. Va estudiar 3 anys als Estats Units becada per la JAE i per diverses Universitats entre elles la prestigiosa universitat de dones Vassar College, (Poughkeepsie, Nova York), D'estos tres anys de formació als Estats Units, en els que va estudiar Espectroscòpia i Òptica Física, va portar a Espanya les tècniques espectroscòpiques aplicades en aquell país. De 1932 a 1936 va ser investigadora en la Secció d'Espectroscòpia de l'Institut Nacional de Física i Química (INFQ) dedicant-se a l'estudi de l'espectre del molibdé i va publicar els resultats amb Miguel Ángel Català en 1933. També va estudiar la concentració de mercuri en l'aire de les mines d'Almadén. De 1933 a 1934 va ser catedràtica de Física i Química de l'Institut de Puertollano. Estava afiliada a la FETE i va pertànyer a l'Associació Espanyola de Dones Universitàries (AEMU). En 1937 s'encarregava d'un orfenat a Alacant i va rebutjar l'oferta de donar classes en la Universitat Vassar College, al·legant que en eixos moments era més necessària a Espanya.
Després de la guerra civil es va exiliar a Estats Units, donant un gir a la seua carrera professional perquè es va doctorar en literatura en Middlebury College i va ser professora de literatura espanyola en Vassar College, en l'estat de Nova York, fins a la seua Jubilació en 1968, quan va tornar a Espanya.
MARÍA DE MAEZTU
Va nàixer a Vitòria, el 18 de juliol de 1882. Va estudiar Magisteri i més tard Dret. En 1902 va començar a exercir la seua professió de mestra en una escola.
María va reformar l'ensenyança, va implantar les classes a l'aire lliure, va fundar les primeres cantines i colònies escolars. Molt prompte destaca per la seua eloqüència, els seus clars conceptes i les seues idees revolucionàries sobre l'ensenyança. Defensora de la igualtat de dones i hòmens, de l'emancipació social i econòmica de les dones i del divorci i rebutjava la injustícia que suposa el perdonar totes les faltes dels hòmens i culpabilitzar la dona a qui s'enganya.
Va dirigir la Residència Internacional de Senyoretes, regida per les mateixes normes de la Residència d'Estudiants. mentres va haver-hi llibertat a Espanya; arribada la sublevació franquista, va emigrar a l'Argentina. Allí va morir anys després.
AURELIA GUTIÉRREZ-CUETO-TURÓ
Va nàixer a Santander en una família culta i refinada. Estudia en l'Escola Superior de Magisteri, sent la número u de la seua promoció.
En 1911 i després de rebre una càtedra en l'Escola Normal, s'instal·la a Granada. Anys després, en 1932, és anomenada Directora Interina de la primera Escola del Magisteri Primari de la ciutat de Melilla.
L'any 1936 va ser assassinada a Valladolid, on havia sigut Directora de l'Escola Normal, víctima de la repressió franquista, i els seus papers, llibres, documents, fotografies i arxius arrasats.
REGINA LLAC
Va nàixer a Palència i va estudiar Magisteri en l'Escola Normal d'eixa mateixa ciutat. Va ingressar en l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, sent la núm. 1 de la seua promoció en Ciències. Professora de Física i Química en l'Escola Normal de la Laguna, i de matemàtiques a Lugo. De 1928 a 1930 estudia, amb una Beca, Psicologia experimental en Ginebra. De volta a Lugo, publicarà "Les Repúbliques Juvenils" (Llac, 1931) on analitzarà la importància de l'organització escolar a l'hora de desenvolupar l'autonomia personal (self government) de les i els escolars, d'acord amb els plantejaments de l'Escola Nova.
En 1932 s'incorpora, com a professora de Psicologia a l'escola normal de Segòvia fins que aprova en 1934 l'oposició per a Cap de secció del Museu Pedagògic Nacional. Durant este període publica diverses obres i articles en revistes especialitzades.
A l'inici de la guerra civil presidix el Comité directiu de la Residència de Senyoretes, a València és anomenada responsable de l'Organització pedagògica de la Delegació de la Infància evacuada. Al desembre es trasllada Paris com Delegada de la Infància Evacuada i al final de la guerra torne a Catalunya per a ajudar en l'evacuació de civils.
MARÍA LEJÁRRAGA
Dona compromesa políticament i sindicalment des de molt jove, ja en 1921 s'afilia a UGT, va pertànyer al Socorro Rojo i a l'Agrupació de Dones antifeixistes. Ja en l'exili participa en la comissió executiva de la FETE a Mèxic dirigint diversos anys el Comité de Solidaritat i ajuda als professional de l'ensenyança a Espanya.
Va nàixer en Sant Millán de la Cogolla, La Rioja, en 1874. Va estudiar a Madrid en l'Associació per a l'Ensenyança de la Dona, institució de la qual va ser professora. Les seues inquietuds literàries li van portar a publicar el seu primer llibre “Contes breus, lectures recreatives per a xiquets”, que serà l'única obra que firmarà amb el seu nom.
En 1900 es va casar amb Gregorio Martínez Sierra i va adoptar els cognoms del marit. Després de la boda, la majoria de les seues obres porten el nom de l'espòs. Feminista convençuda i activa, fundadora de societats que promocionaven l'educació de la dona, va estar, incomprensiblement sotmesa al seu marit.
En 1933 va ser triada diputada socialista per Granada i va ser designada vicepresident de la Comissió d'Instrucció Pública. Va ser agregada comercial en l'ambaixada espanyola a Bèlgica, davall la tutela del qual van estar centenars de xiquets refugiats en la guerra.
La Guerra Civil la va obligar a un penós exili i va morir a Argentina en 1974, poc abans de complir 100 anys, sent pràcticament una desconeguda, tant des del punt de vista literari com del compromís social.
MªLUISA NAVARRO MARGATU
Nascuda a França, de família gaditana de tradició republicana. Pedagoga i psicòloga. Va estudiar en l'Escola d'Estudis Superiors de Magisteri, secció de lletres, on més tard va ser professora. Professora auxiliar en el col·legi nacional de sordmuts. Va obtindre una beca del JAE en dos ocasions, 1908 i 1930.
Va traduir a l'espanyol L'educació de les xiquetes: Pedagogia de Fenelón (1919), i va realitzar una Antologia de Rousseau (1931), entre les seues publicacions es troben dos obres per a l'educació dels sordmuts de 1921 i 1927, i junt amb el seu marit, Lorenzo de Luzuriaga, va fundar en 1922 Revista de Pedagogia, que es va editar fins a 1936.
Va formar part activa del Lyceum Club, on dirigia la secció de Literatura, i des d'esta institució va pronunciar algunes conferències com “Psicologia de l'adolescència” o “Mares i fills” que han quedat arreplegues en la premsa.
Una part important dels seus articles els dedica a defendre “la causa de la dona”, el dret de la dona a l'educació, a la cultura, i a la ciutadania, quan va arribar el debat polític, es va posicionar en favor del vot de la dona. En 1936 publica “l'Ensenyança de la lectura i l'escriptura en l'ensenyança primària.
Es va exiliar Argentina junt amb el seu marit, encara que va continuar treballant, no va obtindre el reconeixement que es mereixia. Va morir en Buenos Aires en 1947.
ENRIQUETA OTERO
Va ser mestra, especialista en educació de xiquets sordmuts, republicana, comunista, miliciana de cultura en la Primera Brigada Mòbil de xoc de la 46a divisió, dirigida per Valentín González El Llaurador, i companya de Miguel Hernández i Dolores Ibárruri que, havent pogut anar a l'exili amb la guerra ja perduda, va decidir que Espanya la necessitava ací, i els seus passos la van portar a la fugida, la clandestinitat, el maqui i la presó.
Enriqueta va col·laborar en la Reforma Educativa durant la II República i va ser professora del Col·legi Nacional de Sordmuts. En la Guerra Civil participa en tasques sanitàries, educatives i culturals: des de la gestió de guarderies per als fills dels milicians o la direcció de l'Hospital Militar de Carabanchel, fins a l'organització d'activitats en el front com a miliciana de cultura.
Després de ser empresonada per la Junta de Defensa de Madrid, en els caòtics dies de la seua caiguda, fuig a Lugo on s'integra en el maqui, sent detinguda i empresonada set anys després. A la seua posada en llibertat, 14 anys després, en 1960, Enriqueta lluitarà pel reconeixement de la seua condició de mestra, la qual cosa aconseguirà en 1974, molt abans que este dret tinguera un reconeixement general, per llei, per a tots els mestres i mestres de la República. En els anys 80, ja com a inspectora d'ensenyança, es preocuparà per millorar l'ensenyança en l'àmbit rural, i en tot moment perseguirà els seus objectius de difusió de la cultura, a través de l'Associació “O Carriño”.
AMPARO POCH I GASCÓ
Nascuda a Saragossa en 1902, quan va acabar Magisteri va començar Medicina i a col·laborar amb ateneus i sindicats, ensenyant a llegir i a escriure a les dones. Va destacar per la seua brillant carrera com a estudiant així com per ser una de les poques dones llicenciades en Medicina. Va dedicar part del seu treball a l'educació sexual i en higiene com a mètode per a previndre malalties centrant-se més activament en la dona, en el món obrer i en els xiquets.
Els seus pensaments, basats en els conceptes de la igualtat humana i la llibertat sexual, van quedar reflectits en els nombrosos articles, llibres i conferències que va dirigir a la societat.
Entre les seues responsabilitats va estar la de dirigir la casa de la dona treballadora a Barcelona, va col·laborar estretament amb el Ministeri de Sanitat durant la II República i la Guerra Civil i es va encarregar de l'Assistència Social a València, lloc en què va treballar especialment amb xiquets. A més va ser fundadora i membre actiu de “Dones Lliures”.
Exiliada a França va continuar treballant en els camps de refugiats i posteriorment va passar a dirigir l'hospital de Varsòvia en Toulouse, ciutat en què va morir en 1968.
CONCEPCIÓ SAINZ AMOR
Va iniciar en l'escola rural la seua trajectòria professional de mestra. Nascuda en la vall de Tobalina, del municipi de Cebacis, en la província de Burgos, va cursar estudis de magisteri en l'Escola Normal de Burgos i, després d'aprovar les oposicions en 1918, va obtindre el seu primer destí en Aldeanueva d'Ebre (província de Logronyo). A esta escola li van seguir les de Racó de Soto, Pedroso i Alberite, en La Rioja. A partir d'este moment va alternar la seua activitat de mestra amb una notable activitat d'estudis i viatges a l'estranger participant en congressos i visitant distints països per compte propi durant els períodes de vacacions o a través de beques de la Junta d'Ampliaciónde Estudis.
Va dedicar els seus esforços, de forma prioritària, a la renovació pedagògica d'este tipus d'escoles centrant-se en la pràctica escolar. A partir dels estudis de magisteri en la Normal de Burgos va tindre coneixement de la pedagogia i el mètode de Maria Montessori i d'algunes iniciatives del moviment de la Nova Educació. Però l'impuls que va haver de despertar la seua potència vital i les seues inquietuds intel·lectuals va ser la situació de l'escola rural, on va exercir durant els seus primers anys de mestra: la precarietat de mitjans i l'aïllament del mestre. No és, perquè, res estrany que en el fons de les seues obres sobre els principis, els mètodes i les experiències de la Nova Educació descobrim la finalitat de contribuir a la renovació de l'escola rural. La seua obra L'escola rural activa (1933) és el reflex més clar d'esta intencionalitat.
PEPITA URIZ I PI
Va nàixer a Navarra, en 1883. Va ser professora de pedagogia de l'Escola Normal de Lleida, si bé és més coneguda per la seua faceta sindical –va ser secretària general de FETEUGT- i per la seua implicació política amb la II República. Pròxima a la Institució Lliure d'Ensenyança, tenia una molt definida vocació de mestra. Va estudiar a França i Alemanya, on va aprendre els nous mètodes per a reformar el sistema educatiu i científic del país.
Defensora dels drets de les dones, de l'ensenyança laica, activa i científica, va ser expedientada per iniciativa l'Església, arran de proposar als seus alumnes la lectura del llibre de Margarita Nelken La condició social de la dona a Espanya , i sancionada, en 1925, amb la separació del servici per un any.
Amb l'arribada de la II República és anomenada directora de l'Escola de Magisteri de Lleida, exercint el càrrec fins a 1934. Durant la República va participar en les missions pedagògiques realitzades en la Vall d'Aran, amb l'objectiu d'instruir a la població analfabeta catalana.
Va ser militant del PSUC. En 1934 va fundar l'Organització Espanyola de Dones Antifeixistes. A l'acabar la Guerra Civil es va exiliar a França, primer, i a Alemanya, després, on va morir en data desconeguda.
MARÍA ZAMBRANO
Naix en Vélez-Málaga-Màlaga el 22 d'abril de 1904. Estudia Filosofia i Lletres a Madrid matriculant-se per curs lliure donada la seua delicada salut. Va ser professora en l'Institut Escola, en l'Institut de Batxillerat Cervantes (Madrid), en la Residència de Senyoretes i, des de 1931 fins a l'any 1936, professora auxiliar de la Càtedra de Metafísica en la Universitat Central. En 1933 publica el seu primer assaig, “Per què s'escriu”, en la Revista d'Occident, iniciant la seua col·laboració en diverses revistes.
Durant els anys de la II República participa en les Missions Pedagògiques i altres iniciatives culturals.
En 1936 María viatja a Xile amb el seu marit, que havia sigut anomenat secretari de l'Ambaixada d'Espanya i en 1937 tornen a Espanya; a la pregunta de per què tornen si la guerra està perduda, respondran «Per això». Col·labora en la defensa de la República i és anomenada Consellera de Propaganda i Consellera Nacional de la Infància Evacuada.
El 28 de gener de 1939 creua la frontera francesa, camí de l'exili americà, va viure en Cuba, a Mèxic i en Puerto Rico. Entre 1940 i 1954 va publicar les seues obres filosòfiques més importants i va treballar com a professora en diferents Universitats d'eixos països.
En 1954 va tornar a Europa i va viure a Itàlia, França i Suïssa. A causa de la seua delicada salut fins a 1984 no pot tornar a Espanya, després de 45 anys d'exili. En 1989 se li concedix el Premi Cervantes i mor a Madrid al febrer de 1991.
Més mestres republicanes.
Dones per a un segle - María de Maetzu: l'educació.
Documents RNE - María Lejárraga, brillantor en l'ombra.
La força del destí per Josefina Aldecoa.
Font: El text ha sigut extret de Les Mestres de la República. Unitat Didàctica. de l'Institut de la Dona.
http://buscameenelciclodelavida.blogspot.com/2011/09/las-maestras-de-la-republica-3-parte-y.html
No hay comentarios:
Publicar un comentario