Neoliberalisme a ritme accelerat

Des de maig del 2010 l'economia espanyola, a causa del seu important problema d'endeutament, està sotmesa a fortes pressions externes, formades pels mercats, el FMI i la UE. Un endeutament privat, perquè l'endeutament públic de l'Estat espanyol està encara hui, entre els més baixos dels 17 països de l'eurozona.
A partir de llavors l'economia espanyola està tutelada principalment per la UE, que s'ha convertit en l'eix central i dominant en la gestió de l'economia espanyola. Des de llavors, la UE exigix la implantació d'una sèrie de dures mesures d'austeritat i ajust que, encara que han empitjorat seriosament les condicions de treball i de vida de la majoria de la població, no han resolt cap dels problemes de l'economia del país, sinó que esta s'ha deteriorat: la desocupació creix per damunt dels 5,6 milions de desocupats, l'atonia de l'activitat econòmica s'intensifica i el deute públic augmenta.
Fa molt poc -els esdeveniments se succeïxen a tal velocitat que dos mesos pareixen un llarg període-, el cas Bankia va fer impossible dissimular per més temps el deteriorament de la situació dels bancs i caixes espanyols. Junt amb la desastrosa gestió de la seua crisi, han portat a destruir tota confiança, si existia alguna, en la capacitat del Govern espanyol per a gestionar la crisi i de l'economia espanyola per a enfrontar-la. El Govern es va veure pressionat per la UE perquè plantejara un rescat financer que va ser presentat a l'opinió pública de la forma de l'engany més bast que es puga imaginar, pretenent fer creure que tal rescat no tindria conseqüències negatives per a la població. A més, després de la cima europea del 28 i 29 de juny es va presentar com un gran triomf que el rescat concedit per als bancs es durà a terme per un fons europeu (MEDE) que anirà directament als bancs i  estos seran els responsables del mateix, per la qual cosa no suposarà un augment del deute de l'Estat.
La UE, després de concedir la línia de rescat fins a 100.000 milions d'euros per a auxiliar a les finances privades d'este país, allarga en un any el termini per a complir amb les xifres de reducció del dèficit. Però precisa que de moment el rescat es carregarà al deute del país, fins que es crega en la Unió un supercontrol financer, no abans de fins de 2013, i que l'execució del rescat està sotmesa a l'estricte compliment de les recomanacions que la Unió ja havia fet al Govern espanyol. A més, el 10 de juliol presenta el Memoràndum que exigix al Govern per a procedir a l'entrega d'una part del rescat amb 32 condicions ben detallades per a l'àmbit financer i algunes més de tipus fiscal. I queda clar que a partir d'ara la troica controlarà molt estretament l'actuació del sector públic i les finances d'este país.
El deteriorament de la situació, la cosina de risc que no para d'augmentar, i la impossibilitat d'ocultar la situació, han obligat Rajoy a presentar en el Parlament, l'11 de juliol, les mesures que es veu obligat a prendre per a complir les condicions imposades per la troica formada pels mercats, el FMI i la UE, i que esta última lidera. Fins al punt que és lícit preguntar-se quanta autonomia li queda al Govern espanyol (ara PP) per a gestionar els assumptes del país.
Tots estos esdeveniments, i especialment els que estan tenint lloc des que va eixir a la llum la crisi de Bankia, estan generant una successió de mesures i notícies que han motivat en la població una situació de desconcert, preocupació i temor molt acusats. No em dedicaré ací a ressenyar quines són estes mesures, perquè els mitjans de comunicació les han transmés àmpliament. Em limitaré només a alguns comentaris sobretot este procés:
Moltes i molt variades mesures que arriben a un retall de 65.000 milions en dos anys: des de la disminució del nombre de funcionaris, dels seus salaris i d'una de les seues pagues extres, passant per la reducció del nombre de regidors, la pujada de l'IVA i dels impostos mediambientals, la rebaixa del subsidi de desocupació… No obstant, totes elles, sense excepció, seguixen fidelment el model neoliberal de gestió de l'economia: liberalització, desregulació, privatització, impostos a pagar per la majoria de la població indiscriminadament, reducció de salaris i deteriorament de les condicions de treball. No ens enganyem. Que els arbres no ens impedisquen veure el bosc. Que la profusió de mesures no ens impedisca veure la línia fonamental de la seua orientació. Totes elles van dirigides essencialment a millorar el món dels negocis i a estrényer, a asfixiar a la població en les seues condicions de vida: més acomiadaments, menys salaris, més i més privatitzacions, menys drets socials, uns impostos indirectes totalment injustos mentres no es toquen de cap manera els ingressos dels més rics, als que s'acaba de concedir una escandalosa amnistia fiscal quasi total. I un aspecte particularment preocupant: la disminució de les cotitzacions socials que només afavorix els empresaris i que conduirà directament que prompte ens diguen que els drets socials són insostenibles perquè no hi ha diners, probablement preparant un nou colp, esta vegada als pensionistes… Estes orientacions assenyalen clarament quina és la línia de les polítiques de la UE: totes elles constituïxen l'estricta continuïtat amb l'essència del neoliberalisme, que estan imposant en tots els països membres, estretint encara més les opcions possibles per a  estos i convertint-se, de pas, en l'avantguarda del neoliberalisme mundial.
Però no cal considerar que, dins de l'estret marc de sotmetiment al control de la UE, El Govern no té cap marge. Brussel·les mana, és veritat, però dins de les seues exigències hi ha alguna, encara que xicoteta, opció diferent: la reducció del gasto podria fer-se disminuint el de Defensa, o l'ajuda a l'Església catòlica, eliminant moltes seus diplomàtiques o d'altres maneres, mentres que l'augment dels ingressos podria consistir en una verdadera reforma fiscal que gravara als que realment concentren els diners d'este país. Les exigències de la troica transcorren per la mateixa estratègia dels plantejaments dels governs successius d'este país, que acullen aquelles amb docilitat (o simpatia?) i als que els ve molt bé insistir en els requeriments externs per a dur a terme moltes mesures que integren els seus propis plans.
El pitjor de tot açò és que estes mesures no servixen per a resoldre els problemes del país. És dubtós que es puga reduir el dèficit en els terminis assenyalats; de fet, la pròpia Unió es veu obligada a ampliar els terminis originals davant de la percepció que no és possible complir-los, mostrant així, a més, que les exigències de terminis sobre el dèficit són totalment arbitràries i no hi ha cap raó econòmica que obligue a eliminar-los en terminis tan curts. I el deute és impagable. La banca europea i els inversors institucionals que són els nostres principals creditorament i probablement instigadors de les mesures exigides, hauran d'acceptar esta realitat en algun moment. És a dir, els dos objectius suposadament claus per a exigir les mesures no es poden complir. Però, a més, estes mesures empitjoren la situació econòmica del país al fer més difícil encara el creixement (el programa futur de 120.000 milions d'euros per a estimular el creixement de tota la Unió mentres es mantenen els durs programes d'ajust és patètic i seria còmic si les situacions no foren tan greus). Entre totes les polítiques dictades no hi ha una sola mesura que impulse el creixement i la millora de la situació productiva ni comercial del país. Al contrari, caurà encara més la demanda, disminuïx la inversió i la investigació, es desmotiva totalment la mà d'obra, excepte pel per a la desocupació. Es concentra tot l'estimule a l'augment de competitivitat en el deteriorament dels salaris i la situació laboral davall l'eufemisme de la devaluació interna. Les mesures que s'imposen són contradictòries, porten al col·lapse de l'economia i conduïxen a una situació irresoluble. L'opció de pagar pel deute privat porta al caos al país, per què la ciutadania ha de ser responsable del deute privat? A on anem amb estos plantejaments?
Un xicotet comentari marginal: escoltant la sessió parlamentària de presentació de les mesures que es proposaran per a la seua aprovació en el Consell de Ministres de divendres que ve, m'ha impressionat una vegada més (no és res de nou, però en una situació tan tensa i difícil com l'actual és més greu) el llenguatge que s'utilitza en els fòrums polítics, ple de sobreentesos i eufemismes, i abundant en una retòrica que moltíssima gent no entén i si s'entén és absolutament gratuïta i falsa. L'intentar embellir la naturalesa de les mesures que s'estan prenent, el pretendre justificar-les quan se saben injustificables, la floritura de les referències… “Es rebaixarà el subsidi de desocupació per a no desincentivar la busca d'ocupació”, en un país amb més de cinc milions de parats que busquen desesperadament un treball, o “despedirem funcionaris per a fer més eficient el sector públic”, despedint metges, mestres, bombers, i així contínuament. Fins on l'eufemisme no es convertix en insult? No és estrany l'allunyament de la població de l'escena política. Inclús per als professionals obligats al seu escolta, l'ambient i el llenguatge es fan difícils de suportar. No es podria aconseguir un ambient de certa sinceritat en l'hemicicle? És veritat que és un detall menor, però és tot un símbol de la vida política d'un país.
És obligat concloure que en esta estratègia hi ha altres objectius més profunds, a més dels assenyalats. I estos no poden ser més que utilitzar la crisi i el deute com una valuosa excusa per a aconseguir destruir la major part dels drets laborals, socials i inclús polítics, que les societats europees han aconseguit amb grans sacrificis i lluites des del final de la II Guerra Mundial. No poden entendre's estes estratègies davall un altre prisma, perquè encara que per a res import el benestar de la majoria de la població, estan suposant la destrucció de la capacitat productiva dels països i una enorme concentració de l'activitat econòmica en certes zones i davall la propietat de molt pocs capitals. No es podria entendre l'entusiasme de la patronal i els grans empresaris per estes mesures d'una altra manera. Una estratègia que conduïx al desorbitat fre a l'activitat econòmica i a la conseqüent caiguda brutal de la demanda interna, que està portant al tancament de milers de xicotetes i algunes mitges empreses, al buidatge gradual de la capacitat de producció d'este país, que camina a l'enduriment d'esta situació, no pot ser vista més que en el context d'una permanent lluita de classes, en este cas d'àmbit continental; la qual, segons Warren Buffet (un dels majors milionaris nord-americans), estan guanyant els propietaris del capital