Els avanç el que passarà en les pròximes hores, perquè se'ls vaja fent el cos: este dijous viurem un altre dia negre, la cosina s'acostarà als 700 punts, el bo a deu anys superarà el 8% i la Bossa patirà el major afonament de la seua història. Rajoy i el seu Govern estaran desapareguts tot el dia, el BCE repetirà que no està per a arreglar els problemes dels països, des de tots els fronts se succeiran els missatges animant a Espanya que demane un rescat com més prompte millor, i l'Eurogrup convocarà una reunió d'urgència per a l'endemà.
El divendres no amanecerá millor: encara que a primera hora es relaxarà quelcom la cosina i pujarà tímidament la Bossa, al llarg de la jornada tots els indicadors empitjoraran, mentres el Consell de Ministres improvisa una agressiva reforma del sistema de pensions, un enduriment de la reforma laboral, i l'acomiadament de milers de treballadors públics. L'Eurogrup passarà la nit del divendres reunit (ja saben el que els agrada vetlar), rodejat de qualsevol tipus de rumors catastrofistes.
El dissabte al matí tots donaran per fet que El Govern espanyol demanarà eixe mateix dia el rescat total del país, encara que els portaveus del PP i algun ministre ho negaran amb rotunditat fins que a primera hora de la vesprada, des del Ministeri d'Economia, Luis de Guinders anuncie la sol·licitud de rescat, que per descomptat no es cridarà rescat. Amb un poc de sort, el diumenge al matí Rajoy farà una declaració a la premsa abans d'anar-se als Jocs de Londres per a presenciar l'Espanya-Hondures de futbol, mentres la premsa amiga repetix que és un rescat dolç, i que ja els agradaria als grecs.
Val, m'ho he inventat tot, però que sona versemblant? que no troben impossible un escenari així, amb un rescat total del país en esta mateixa setmana? Encara que en data hui no pareix probable que Espanya vaja a demanar el rescat d'ací al dissabte, ningú s'apostaria un sopar que no vaja a ocórrer. Segurament cap de vostés es jugaria no ja un sopar, ni un café, que no vaja a haver-hi rescat d'ací a setembre, que vaja a sobreviure l'euro, que Rajoy aguant enguany, i no diguem ja apostar que no vaja a haver-hi noves pujades de l'IVA, noves baixades de sou als funcionaris, noves reformes regressives o noves destralades als pilars de l'Estat de Benestar, que són ja escenaris que es donen per descomptats, i dels que només cal especular si seran d'ací a un mes o d'un any. Quant a la xifra de desocupació, l'aposta caldria situar-la no ja en els sis milions, sinó en els set milions, i així i tot ningú es jugaria molt en un envit així.
Tot és possible, repetim estos dies. Tot-és-possible. Amb el que hem vist en els últims mesos, amb la qual cosa portem viscut des de maig del 2010, qualsevol escenari, per insòlit que parega, s'ha tornat de sobte versemblant. Si al final es complix, ens cabrejarà, ens impressionarà o ens espantarà, però no ens sorprendrà massa. Si algú profetitza que d'ací a uns mesos desapareixerà l'Estat autonòmic, no li cridarem boig. Tampoc ens pareixeria un desbarat pensar en la substitució de Rajoy per un tecnòcrata (inclús circulen noms ja), ni un retorn a la pesseta que fa poc pareixia impensable, o la desaparició de drets que sempre hem cregut intocables, el mateix la sanitat que l'educació universals i gratuïtes. Vaig més enllà: en esta Europa on tot és possible, no hi ha escenari descartable a anys vista, per desgavellat que parega: el mateix la dissolució de la Unió que l'arribada a algun Govern d'un partit feixista; el mateix un restabliment de fronteres que una suspensió de la democràcia en un país amb problemes. Fins hi ha qui diu veure guerres en l'horitzó, aplicant l'ensenyança d'anteriors crisi del capitalisme que ja sabem on van acabar. A estes altures ens podem creure qualsevol cosa, la nostra capacitat per a la sorpresa és cada vegada menor, les certeses d'ahir es diluïxen i el que abans era totalment impossible hui com a màxim és improbable, que no és el mateix.
Tot és possible, repetim. Tot-és-possible, tot-és-possible, tot-és-possible. Tot? Però tot, tot? Fem la prova amb un altre tipus d'escenari: si els vaticine que El Govern endurirà la fiscalitat a les rendes més altes i les grans empreses, crearà una poderosa banca pública, donarà un ús social a la bossa de vivenda buida, combatrà amb duresa el frau fiscal, consultarà els ciutadans quines mesures prendre per a eixir de la crisi, i aconseguirà un millor tracte europeu baix amenaça d'abandonar l'euro, s'ho creuen? No, no s'ho creuen, no ho veuen possible. Ni totes juntes, ni per separat. Els pareix més versemblant demanar el rescat este dissabte que adoptar qualsevol d'eixes mesures. Es veu que en el terreny de les polítiques alternatives no funciona el “tot és possible”.
Un altre intent: després d'un agost terrible, al setembre El Govern cau i convoca eleccions. Davant de l'afonament dels dos grans partits sistèmics, els ciutadans aconseguim presentar una gran coalició de partits minoritaris, moviments socials i 15-M, guanyem les eleccions i apliquem un programa radical contra la crisi, primer pas per a convocar un nou procés constituent. Ho veuen versemblant? No, jo tampoc. Un altre terreny on no apliquem el “tot és possible”.
Provem novament: els aposte un sopar que en els pròxims mesos els governs europeus es posaran d'acord i prendran les regnes de la crisi; refundaran la Unió amb una orientació més social, seran solidaris amb els seus membres en compromisos, mutualizarán el deute sobirà, aprovaran un marc regulador estricte contra els excessos del sector financer i els especuladors, i blindaran els drets socials i l'Estat del Benestar. Ja veig, tots m'accepten l'aposta, ja es veuen sopant a la meua costa. Una vegada més, no tot és possible a Europa. Veiem versemblant el seu afonament, però no la seua transformació a millor.
Últim intent: s'imaginen que els ciutadans aconseguim unir-nos en tot Europa, i estenem una revolució per la qual el capitalisme financer, sense ajuda dels estats i faltat de la impunitat que ha disfrutat fins ara, acaba per afonar-se donant pas a un nou model econòmic, més just, més humà, menys criminal que este? Ja veig, es riuen de mi, em criden il·lús.
Conclusió òbvia: el “tot és possible” només funciona dins d'uns estrictes límits marcats pels mateixos que ens han afonat. Dins del capitalisme, tot és possible hui, inclús la major debacle. Fora del sistema, res és possible, ni pensar-ho. Podem imaginar l'afonament econòmic, la desocupació massiva, la misèria, el fi de la democràcia, i escenaris encara pitjors: la crisi energètica i ecològica, la guerra; però no ens cap en el cap que “un altre món és possible” (aquella consigna precrisi que hui a penes se sent).
La destrucció és concebible, en totes les seues variants; la construcció d'una alternativa, en canvi, és pura fantasia. De manera que tot és possible, però sense passar-se. O més prompte: eixe “tot és possible” és una altra mostra més del fatalisme amb què ens intoxiquen a base de por i commoció, pel que ens preparen per a tot tipus de danys però ens incapaciten per a desitjar quelcom diferent. Ens aterrix el que hi ha, sí, però han aconseguit que ens espante més intentar substituir-ho.
I així continuarà sent, continuarem acceptant que determinats escenaris són no ja versemblants sinó inclús probable, mentres altres són totalment impensables; i així seguirà mentres no ens convencem que la convulsió d'este fi d'època no sols hauria de servir per a destruir-ho tot, sinó també per a construir sobre noves bases; mentres no treballem perquè el “tot és possible” que obri la crisi es convertisca en una possibilitat de transformació que tal vegada hui està més al nostre abast del que ho ha estat en dècades. Encara que no ens ho creem, encara que ens espante, tot és possible. Tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario