El seu cognom és ‘Crisi'

Quan va ser l'última vegada que una economia capitalista es va mantindre en expansió i en harmonia social? Pareix que cal fer un bon exercici de memòria perquè no és fàcil recordar semblant episodi de placidesa. I no obstant, en l'imaginari social perdura la creença que en una època perduda que caldria recuperar, el capitalisme va poder fer entrega de bons resultats. Potser l'anhel profund del ser humà és eixe món de pau, benestar i justícia. Però eixa aspiració no significa que eixe món anhelat siga possible davall la feroç regla del capital.
La història del capitalisme revela un procés de contínua expansió i això ha sigut interpretat com a senyal d'èxit. En eixa mateixa història hi ha una nodrida successió d'episodis de contracció i desfeta. És com si la crisi incessant fora l'estat natural del capitalisme.
La llista de crisi i dislocacions traumàtiques en la marxa del capitalisme és densa. En ella s'entrellacen l'especulació financera, la caiguda en la demanda agregada provocada per retalls salarials, l'excés de capacitat instal·lada i, per descomptat, les expectatives optimistes dels inversionistes que van ser una vegada i una altra desmentides pel mercat. En diversos moments els límits a l'acumulació de capital van conduir a confrontacions interimperialistes i a polítiques de colonització que buscaven superar eixes limitacions. En tots estos casos la seqüela de desocupació i empobriment, destrucció i guerres va deixar cicatrius ombriues.
El mític període gloriós del capital és quelcom feble. Fem abstracció de les crisis de segles anteriors, com la de la South Siga Company anglés (1720) o les del segle XIX: la depressió post-napoleònica, la crisi de 1837 als Estats Units, la de 1847, les de 1857 i 1873-96 (crida la ‘Llarga Depressió'). Passem al segle XX.
En 1907 explota una feroç crisi a Nova York que amenaça tot el sistema bancari i desemboca en la creació de la Reserva Federal. En 1920-21 es presenta una crisi deflacionaria que va precedir a la Gran Depressió. Esta va deixar una empremta profunda en la història econòmica i política de la primera mitat del segle.
Després de la Segona Guerra ve l'anomenada època daurada d'expansió capitalista. Eixa fase (1947-1970) va estar sostinguda per circumstàncies excepcionals i insostenibles: la demanda de la reconstrucció post bellum i del consum postergat des de la crisi de 1929. L'era daurada va durar poc: a finals dels seixanta comença l'esgotament d'oportunitats rendibles per a la inversió. En 1973 conclou el creixement dels salaris i arranca la crisi d'estancament amb inflació, mateixa que desemboca en l'alça brutal de les taxes d'interés i desencadena la crisi dels anys 80 a escala mundial. A Amèrica Llatina ens acostumem a dir la dècada perduda dels 80. Oblidem que en els països centrals la crisi s'havia gestat precisament en l'era daurada. La crisi dels 80 li apega a tot el món.
A finals dels 70 esclata la crisi de les caixes d'estalvi i crèdit als Estats Units. El cost va ser enorme i els efectes es van prolongar al llarg de 10 anys fins que en 1987 va sobrevindre el Dilluns Negre. Durant els anys 90 l'economia nord-americana experimenta un episodi de bonança artificial i fins a les finances públiques aconseguixen a tindre un superàvit. Mentres als Estats Units s'està gestant la bambolla de les empreses de ‘alta tecnologia', en la resta del món es presenta una nodrida sèrie de crisi: Mèxic, Tailàndia i el sud-est asiàtic, Rússia, Turquia, Brasil. Per a quan els atemptats del 9-11 la recessió ja tenia dos anys de colpejar als Estats Units.
No hi ha pausa per a respirar. El capitalisme viu a través de mutacions patògenes contínues. És com si es tractara d'un malalt que en moments d'aparent bona salut estiguera preparant els moments de greus convulsions.
No cal caure en una visió reduccionista. No totes les crisis són iguals, ni van tindre les mateixes causes. El desenvolupament del capitalisme és un procés contradictori i per això ha tingut fases de relativa prosperitat. Precisament en eixes etapes d'estabilitat es gesten les mutacions que conduïxen a més crisi.
L'anàlisi de tall marxista oferix les perspectives més riques per a l'anàlisi teòrica de la crisi com a essència del capital. Però fins en una disposició reformista, à la Keynes, és fàcil observar que la crisi és el cognom del capitalisme: no hi ha un mecanisme d'ajust que permeta solucionar el problema de la inestabilitat de les funcions d'inversió i de preferència de liquiditat en una economia monetària de tal manera que s'abast una situació de plena ocupació. El punt és este: no és que no funcione el mecanisme, sinó que no existix.
La pobresa no és una desdesgràcia ni la fam un desastre. Com va dir Ghandi, la fam és un insult que humilia, que destruïx cos i esperit; el mes assassí que hi ha. Un genocidi segons Olarán. I no acabar amb la fam, quan és pot, és un crim de lesa humanitat. Un crim amb inductors, executors, còmplices i encobridors.

Definitivament, la visió ingènua sobre el capitalisme ha d'anar a reposar en el museu dels mites curiosos. És desprén una important taverna política i històrica per a l'esquerra, l'única força capaç de qüestionar els bases del capitalisme.