Per què Espanya té un desocupació tan elevat?

Article publicat per Vicenç Navarro al diari digital EL PLURAL, 12 de març del 2012

Este article critica l'argument àmpliament promogut en els majors fòrums econòmics i financers espanyols que l'elevat atur a Espanya és deu als rigideses del mercat de treball. l'article documenta que l'elevat atur a Espanya és deu a l'escassa producció d'ocupació, resultat, a la seva vegada, de l'escàs desenvolupament del sector públic i molt en particular dels serveis públics de l'Estat del Benestar.


Una característica de l'economia espanyola ha sigut l'existència d'un elevada desocupació. Tant en moments de bonança, amb elevades taxes de creixement econòmic, com en moments de recessió, la desocupació a Espanya és major, i a vegades molt major, que la mitjana dels països de la Unió Europea (UE-15), el grup de països de la UE més pròxims a nosaltres pel seu nivell de desenvolupament econòmic.

La interpretació que la saviesa convencional dóna per a explicar este fet és que el mercat de treball espanyol és massa rígid. Es repetix constantment en els mitjans de major difusió de sensibilitat neoliberal que els sindicats han estat protegint els contractes fixos, que inclouen els treballadors que ja tenen treball –els famosos insiders- a costa de què no tenen treball –els també famosos outsiders- que no poden trobar treball. Estos últims, principalment jóvens i dones, tenen enormes dificultats per a entrar en el mercat de treball, pel fet que els llocs de treball existents estan ja ocupats pels que tenen contractes fixos. D'ací que la solució que proposen és que s'anul·len els contractes fixos (per a aconseguir-ho cal debilitar als sindicats) i, amb això, els jóvens i les dones puguen també entrar en el mercat de treball.

Este argument ignora deliberadament diversos fets. Si el nombre de llocs de treball existents roman constant, l'eliminació dels contractes fixos només variarà la composició dels treballadors, ja que els empresaris despediran als que eren fixos a fi de contractar els jóvens i dones, a qui pagaran uns salaris més baixos. Els pares seran despedits perquè els seus fills puguen trobar treball a menor cost per a l'empresa. Açò és el que desitgen les reformes laborals del govern PP: rebaixes de salaris.

Alguns economistes argumenten que els elevats costos de l'acomiadament fan que l'empresari se'l pense dos vegades abans de contractar a un nou treballador perquè este quedarà blindat i no podrà desfer-se d'ell o ella en el cas que necessite menys treballadors, a conseqüència que disminuïsquen les seues necessitats de mà d'obra. Este argument pareixeria que té pes, perquè té una certa lògica. Però, pareix que els empresaris a Espanya no han tingut tal dificultat. Espanya va ser durant molts anys (durant el període del boom econòmic estimulat per la bambolla immobiliària) el país de la UE-15 que va tindre major taxa de creixement de llocs de treball, per a més tard, durant la recessió, tindre la taxa de destrucció de llocs de treball més elevada de la UE-15. L'evidència mostra que a Espanya es creguen i es destruïxen llocs de treball molt fàcilment, negant per tant la tesi que l'elevada desocupació es dega a la dificultat de despedir. En realitat, l'invers és el que està ocorrent. Els països de l'OCDE en els que la desocupació ha crescut més ràpidament durant la recessió han sigut EE.UU. i Irlanda, que són els països que poden despedir més fàcilment. Espanya és el tercer país després d'estos dos, amb la taxa de destrucció d'ocupació i creixement de desocupació més elevada en l'OCDE, el grup de països més rics del món.

Les dades mostren que Espanya té una de les taxes de creixement de la desocupació més alta i la taxa de desocupació més alta, no sols de la UE-15, sinó també de l'OCDE. Les reformes laborals augmentaran la desocupació sense millorar en res la creació d'ocupació. I si no s'ho creuen, esperen i ho veuran. Que això siga així se deu al fet que no s'està tocant el problema central: l'escassa creació de llocs de treball. Si miren les dades veuran vostés que Espanya és el país que té menys llocs de treball per 1.000 habitants de la UE-15 (396), junt amb Grècia (373) i Itàlia (380). I on es veu que hi ha un gran dèficit és en el sector públic. A Espanya només un 9% de la població adulta treballa en el sector públic. La mitjana de la UE-15 és un 15%, i a Suècia un 25%. Si a Espanya tinguérem les mateixes taxes d'ocupació públic que té Suècia, tindríem 5 milions més de llocs de treball (que és pràcticament el mateix nombre de desocupats que existixen hui en el nostre país). En contra del que es reproduïx en la saviesa convencional, Espanya té un sector públic poc desenvolupat. El nombre d'empleats en els servicis públics de l'Estat del Benestar està molt per davall de la mitjana de la UE-15 i per davall del que ens correspondria pel nivell de desenvolupament que tenim (veure Navarro, V. El Subdesenrotllament Social d'Espanya. Causes i Conseqüències. Ed. Anagrama, 2006).

Este escàs desenvolupament de l'ocupació pública explica també el baix percentatge de la població que treballa en el mercat laboral, amb clara discriminació de la dona. Si es facilitara la integració de la dona en el mercat de treball (per mitjà del desenvolupament de la infraestructura de servicis com ara escoles d'infància i servicis domiciliaris) hi hauria a Espanya 3 milions més de treballadors, creant riquesa. Es calcula que per cada entrada d'una dona en el mercat de treball es crega la necessitat crear 0.4 nous llocs de treball en els servicis de caràcter personal que proveïxen les ames de casa (en neteja, en restaurants i altres). Treball crega treball.

La pregunta immediata és com es pagarien estes ocupacions? La resposta és fàcil. Predominantment (encara que no exclusivament) amb fons públics, incrementant els ingressos a l'Estat, hui en dia a Espanya, els més baixos de la UE-15 (34%), la mitjana de la UE-15 és 44% i Suècia, 54%.

I ací està l'arrel del problema. Algunes dades són contundents. El frau fiscal a Espanya és enorme i es concentra en les grans fortunes, en les grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros a l'any i en la banca (responsables del 72% de tot el frau fiscal) i que supera els 80.000 milions d'euros. El problema no és que Espanya no tinga fons. El que ocorre és que l'Estat no els arreplega, i per tant no pot crear ocupació. Ací està el problema silenciat en els majors mitjans de difusió i persuasió del país, els mateixos mitjans que continuen picant amb el mala fama de les rigideses del mercat laboral, culpabilitzant als sindicats per l'elevada desocupació. I així anem en un país que s'autodefinix de ser democràtic.

http://www.vnavarro.org/?p=7044&lang=CA