AÇÒ acabarà com el ROSARIO de l'AURORA

Per què el rescat no es farà esperar
A gos flac, tot se li tornen puces.

L'interés de Rajoy en no demanar el rescat, que ací ara s'anomena «integral» (en anglés bail-out), d'Espanya es topa cada vegada amb majors dificultats.

Ara són els seus aliats fonamentals en esta peripècia, aquells pels que ho ha donat tot sacrificant el que siga i a qui siga, els bancs, els que pareixen abandonar-ho.

Però els bancs no tenen opció. A pesar del rescat bancari pactat setmanes arrere i – cal dir-ho – que el govern està instrumentant a pas de tortuga d'acord amb la velocitat de la sang en les venes del president, els bancs espanyols perden depòsits a velocitat de vertigen.

Només al juliol passat, la banca espanyola va perdre 74.000 milions d'euros, o un 4,7% del total dels seus depòsits, amb la qual cosa allò que s'ha perdut des de juny del 2011 ascendix a 233.000 milions, o el 13,4% del que llavors hi havia.

Són dades del Banc Central Europeu (i alguna elaboració meua). Si jo fora un pèl monetarista, encara que només fora un pèl, pensaria que esta contracció monetària s'unix a la consolidació fiscal a l'hora d'aguditzar la recessió que tenim damunt. El problema és que en el govern no pareix haver-hi qui tinga la menor idea de què és una contracció monetària i quins són els seus efectes.

Anem a la reacció de la banca davant de la pèrdua de depòsits. Els bancs de l'eurozona estan obligats a mantindre el 2% dels seus depòsits en forma líquida, açò és, en forma de diners emesos, d'una forma o una altra, pel Banc Central Europeu.

Cada vegada que un depositant retira 1 euro, el banc tira bé del seu excés de reserves (si està per damunt del 2%), bé de les seues reserves obligatòries, la qual cosa significa que ha de reposar-les immediatament. La forma de reposar reserves líquides és vendre altres actius, menys líquids que els diners.

Els bancs espanyols no poden obtindre liquiditat dels préstecs hipotecaris i altres inversions, que són invendibles i la realització dels quals és molt lenta. La via ràpida és vendre deute públic, per a la que hi ha un mercat molt líquid.

Pareix que la banca espanyola, davant de la retirada de depòsits, i una vegada esgotat el seu excés de reserves, ha hagut de reposar reserves obligatòries venent deute sobirà d'Espanya.

És difícil exagerar el contratemps que este canvi d'orientació suposa per a la situació financera del govern.

Des de novembre del 2011, no hi ha inversors estrangers que liciten en les subhastes de deute espanyol. Només la banca espanyola ho fa, daus els condicionants polítics i el pacte d'Estat que existix entre el govern i la banca; d'ací l'especial interés del govern a recolzar-la, caiga qui caiga.

Perquè bé, entre desembre del 2011 i abril del 2012, la banca espanyola ha adquirit 87.000 milions de deute sobirà d'Espanya; en gran manera, gràcies a les grans subhastes de diners crides «3-yr LTRO», en l'argot del BCE.

Però, després de dos d'eixes subhastes, el BCE no ha tornat a anunciar ni tan sols plans d'una tercera. Per a reposar reserves líquides, per tant, la banca espanyola no ha tingut més remei que vendre deute sobirà d'Espanya, per primera vegada en la nostra història recent.

Uns 17.000 milions des de maig, i 9.300 milions només al juliol, sempre segons dades del BCE. O siga, que el procés, tant en pèrdua de depòsits com en venda de deute, s'accelera.

Així s'explica, amb dades estrictament financers, el «pic» en la cosina de risc d'Espanya, al superar els 500 punts bàsics i en alguns moments els 600; zona de perill de què no hem eixit encara ni, previsiblement, eixirem.

El que ha ocorregut és que, fins a abril, la banca espanyola comprava deute en el mercat secundari, la qual cosa mantenia la cosina en nivells alts però encara no alarmants.

Ara la banca espanyola ven en compte de comprar. I qui compren ara el deute? Especuladors.

Són especuladors els que compren, amb una cosina molt alta, esperant que la situació millore: compren deute barat per a vendre-la cara. Són els que especulen, diguem, a favor d'Espanya. Els donarem les gràcies, després d'haver-nos ficat amb ells quan ocorria al revés? Clar que no. Ho fan per a guanyar diners, com abans. Encara que unes vegades ens perjudica i altres ens afavorix, com ara.

El verdader problema, en este moment, no està en els que compren, sinó en els que venen, els bancs espanyols. I no ho fan per a guanyar diners, sinó perquè estan amb l'aigua al coll.

De fet, podrien estar registrant importants pèrdues, si van comprar el deute a un preu i l'han de vendre ara a un altre que els perjudica. Però no tenen més remei perquè es tracta de complir amb una regulació europea. Els obliga a això la retirada de depòsits.

I pitjor encara, el rellotge avança. I ho fa per a tots.

El govern pot esperar una pujada considerable dels interessos en la subhasta prevista per a dijous que ve. Potser fins a s'invertisca la relació subhastes/mercat secundari. Fins ara les subhastes eren més favorables que el mercat secundari. Ara pot ocórrer el contrari.

D'una altra forma, els bancs espanyols podrien entrar en pèrdues milmillonarias, i el que s'els recapitalitze amb el gran rescat bancari de 100.000 milions, s'acabarà anant pel desaigüe amb la pèrdua de depòsits via revenda amb pèrdues de deute públic. Precisament per a evitar que el rescat bancari siga una mentida, pot arribar a ser inevitable el rescat «integral».

I què fa mentrestant Rajoy, a banda de jurar i perjurar que el que ha fet ho va fer perquè era necessari? Res, senzillament, esperar. Espera que els socialistes francesos li traguen les castanyes del foc. Que el BCE ens rescat sense necessitat demanar-se'l.

Que ens faça un bail-in, com sempre, per la nostra bella cara. Perquè cal premiar a què fa els deures. Perquè Espanya és molt important per a Europa. Perquè si caiem nosaltres, caurà l'euro.

I totes eixes foteses pròpies de polítics que no estan a l'altura de l'emergència que travessem.