La polarització social en el sistema educatiu

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico”
en el diario PÚBLICO, 11 de septiembre de 2012

Este article assenyala com el sistema educatiu reproduïx la polarització social a través de la transmissió de valors que canvien segons les distintes classes socials del país.



Una de les característiques del sistema educatiu dels països del sud d'Europa (que en molts aspectes s'assembla més al llatinoamericà que a l'europeu) és la seua polarització per classe social. Els fills de les famílies de renda mitjana alta i alta (el que solia cridar-se burgesia, xicoteta burgesia i classe mitjana  professional) van generalment a escoles privades i els fills de les famílies de les classes populars (classe treballadora i classes mitjanes de renda mitjana i baixa) tendixen a anar a les escoles públiques. El sistema educatiu servix així una funció importantíssima en la reproducció de l'estructura social de tals països. Un cas clar d'això és la situació a Espanya.
Són estos països del Sud d'Europa, per cert, els que han tingut menor mobilitat social ascendent en la Va unir Europea (UE), sent el seu sistema escolar un element important en l'establiment d'una societat de classes en què el millor predictor de la classe social a què una persona pertany continua sent la classe social a la qual pertanyen els seus pares.
No cal ni dir-ho que totes les societats, incloses les més avançades política i socialment, com són les societats escandinaves, tenen escoles privades que, en general, eduquen els fills de les  elits financeres, econòmiques, mediàtiques i polítiques. Però en cap d'estos països, el fenomen d'estratificació social és tan accentuat i massiu com en els països del sud d'Europa. I, dins d'ells, Espanya és un dels països on tal estratificació social és més accentuada. Paradoxalment, gran part d'estes escoles privades que eduquen a la infància i joventut de les famílies de majors ingressos són escoles de l'Església Catòlica. I dic paradoxalment perquè en els seus postulats tal institució s'autoidentifica com a servidora dels sectors socials més necessitats, humils i amb menys ingressos. Esta relació preferencial de tals escoles confessionals amb les classes més benestants respon a la identificació de les institucions religioses amb les estructures de poder, un fet històricament evident a Espanya amb l'Església Catòlica, una de la màxima valedora de tal estructura.
Quins són els valors que es transmeten en tals escoles?
Com he indicat abans, l'existència de dos tipus d'escoles (privada i pública), servint sectors socials segons classe social, encara que és particularment accentuada a Espanya, existix en pràcticament tots els països. En EUA (on hi ha un percentatge major de xiquets i adolescents en escoles públiques que a Espanya), s'ha fet un estudi dels valors que es reproduïxen en els distints sectors de la població, a través de tota una sèrie d'institucions que van des de la família fins a les escoles. Este estudi, realitzat pels professors Paul K. Piff, Daniel M. Stancato, Stephane Fite i Rodolfo Mendoza de la Universitat de Califòrnia i pel Professor Dacher Keltner de la Universitat de Toronto, finançat per la institució científica de major prestigi d'EUA, (The National Science Foundation) ha tingut gran impacte en aquell país.
Els resultats d'este estudi són preocupants perquè mostren que les societats  amb major nivell de desenvolupament econòmic estan lluny de ser cohesionades, transmetent valors a través, entre altres institucions, de les educatives, que subratllen autoritat, comandament i jerarquia a uns sectors de la població  que gaudixen de majors rendes i riqueses, al mateix temps que emfatitzen docilitat, obediència, i resignació, quan no passivitat, als majors constituents de les classes populars. És també important assenyalar que la pròpia realitat quotidiana que les classes socials experimenten en la seua vida, marca i deixa empremta profunda en l'adquisició de tals valors. L'estudi citat anteriorment mostra, per exemple, que valors de solidaritat, atenció a les persones amb majors dependències i vulnerabilitats, són més comuns entre les classes populars (per haver experimentat situacions que requerien tals accions de solidaritat i suport d'altres persones) que entre les persones més benestants que es van caracteritzar per sostindre valors més individualistes, més centrats en un mateix, i menys sensibles a les necessitats d'altres. Actituds de tolerància cap a actituds incíviques –com ara “fer el que et done la gana”- eren molt més comuns entre adolescents de classes benestants que entre els pertanyents a les classes populars.
Un estudi semblant no s'ha fet a Espanya. En el nostre país, les institucions científiques de major prestigi, profundament conservadores, no toquen temes que puguen incomodar a les estructures de poder. Però és més que probable que si tal estudi es realitzara a Espanya, el resultat seria quasi idèntic o inclús pitjor. I dic pitjor perquè hi ha evidència que les classes benestants d'Espanya són més insolidàries que les seues homòlogues en altres països. Exemples hi ha diversos. Un d'ells ho vam veure veure recentment, quan els súper rics a França i Alemanya van indicar la seua voluntat de pagar més impostos com a acte de solidaritat amb la resta de la població en un moment de crisi. Coneguts súper rics a Espanya, representatius dels punts de vista de les classes més adinerades del país, es van distanciar clarament del suport a tal mesura, expressant el seu profund desacord. En realitat, tals classes benestants eviten el fisc (inclús amb mesures il·legals per mitjà del frau fiscal) en proporcions molt més elevades que els seus homòlegs en altres països. Les  causes d'esta major insolidaritat de tals classes es deu a la seua pròpia història. Van guanyar una guerra enormement sagnant i van establir una dictadura enormement repressiva en defensa dels seus interessos. La seua arrogància, intolerància, hostilitat a la diversitat i pluralitat, i comportament incívic (on l'insult sistemàticament substituïx a l'argument i debat) són símptomes d'una classe que es considera a si mateixa com la classe dirigent (bé per dret natural o diví) i que s'expressa a través d'aquelles institucions mediàtiques i polítiques que controlen o tenen major influència.