Què són els diners i el deute?

Què són els diners i el deute?

PostPosted on December 21, 2011 by Alberto Garzón Espinosa

La pregunta què és els diners? és probablement la més enigmàtica de tota la ciència econòmica, i inclús de la societat mateixa. Totes les escoles de pensament econòmic han intentat donar una resposta, i mai s'ha arribat a un consens. D'altra banda, tots els ciutadans perceben com quelcom fonamental donar resposta a eixe enigma per a poder entendre com funciona el món. I és que des de la nostra observació quotidiana sabem que els diners és poder, perquè com més tens més controles, i que els diners és sobretot el que ens permet viure amb menys preocupacions respecte al present i futur material. Tant és així que per internet corren com la pólvora documentals que tracten d'obrir-se camí entre els interrogants més fonamentals de l'economia i, amb major o menor èxit i rigor, van modelant el pensament econòmic dels ciutadans. Amb esta entrada la meua intenció és contribuir, humilment, a aclarir alguns elements que poden ajudar-nos a trobar eixa resposta i, sobretot, a comprendre com funciona el món hui. Perquè eixe és el pas previ, com va dir un mestre del pensament, per a transformar-ho. L'explicació és rigorosa però no a efectes acadèmics sinó de divulgació. És a dir, el món dels xicotets matisos queda abandonat.


Els diners vist pels economistes convencionals

Per als economistes convencionals (educats en la teoria econòmica neoclàssica) els diners no és més que un element d'intermediació. Per a ells l'economia moderna té les mateixes característiques que l'economia de fa dos-cents anys o que una economia imaginària. Els diners, des d'este punt de vista, seria un element que ajuda a abaratir el costós procés del bescanvi. Es partix d'un model de societat precapitalista, per exemple de caçadors-recol·lectors, en el que els propietaris d'ovelles intercanvien algunes d'elles per altres productes, per exemple cavalls, que es necessiten. Per a evitar el costós procés de portar les ovelles a un punt determinat, i des d'allí portar-se els cavalls, s'establix un bé nou cridats diners. El diners funcionaria com a simple intermediari en un intercanvi. Fins ací és fàcil d'imaginar què és els diners, atés que correspon amb la visió convencional o de “sentit comú”.

Perquè els economistes convencionals pogueren usar als diners en els seus anàlisis econòmiques es van referir al concepte diners com a variable exògena, és a dir, com una variable que s'introduïx després d'assentar les bases del model. El que els economistes convencionals diuen és que els diners és neutrals i no importa si s'introduïx abans o després en l'anàlisi. Per a ells la quantitat de diners que hi haja en circulació en una economia està determinada de forma exògena, açò és, per algun agent extern com pot ser el banc central.

D'esta concepció dels diners es trauen dos conclusions importants. La primera, que el banc central pot imprimir o no diners, i així hi ha més o menys. Si es complementa amb l'anomenada teoria quantitativa dels diners es pot dir que com més s'imprimisca més inflació pot generar-se. La segona i més important, que per a generar activitat econòmica (inversió) és necessari estalviar prèviament. Esta és la concepció vulgar de l'estalvi i la inversió, i que es repetix una vegada i una altra. Cal estalviar per a poder créixer. No obstant, esta qüestió no és tan senzilla com pareix i com veurem a continuació.

El sistema evoluciona i els bancs també

Els bancs són l'element pivot del sistema capitalista. Els bancs arrepleguen diners dels agents econòmics (famílies, empreses i Estats) i ho presten novament als mateixos agents. En l'etapa inicial del capitalisme el sistema estava replet de xicotets bancs que feien perfectament esta funció de mera intermediació. Davall este sistema si un banc volia prestar diners per a finançar la inversió, abans havia de trobar diners d'un altre agent. Però més avant el sistema financer va evolucionant, els bancs van concentrant-se i adquirint funcions noves. I és que el sistema és dinàmic i canvia històricament.

En l'origen dels diners tota moneda està construïda, o abonada, per algun metall (or o plata, per exemple). Així, el valor dels diners depén de la quantitat de moneda que conté o abona. Més avant, i com a resposta a què els Estats trucaven la quantitat de metall en cada moneda, els diners es fa fiduciari perquè ja no depén de cap manera de la quantitat de metall que hi ha en una economia. Estos diners val, senzillament, la qual cosa l'Estat diu que val i el que els ciutadans accepten que val. No hi ha cap lògica econòmica darrere del valor dels diners fiduciaris, sinó únicament i exclusivament confiança. Per això els diners és en si mateix una institució social.

La qüestió fonamental és que en el capitalisme més avançat els bancs també poden crear diners. Eixos diners, a diferència dels diners abonats per un bé com a l'or (cridats diners metàl·lics) o per la confiança de la ciutadania (cridats diners fiduciaris), és creat per la demanda de diners (s'anomena diners creditici). En estes circumstàncies la relació estalvi-inversió canvia i ara és la inversió la que genera l'estalvi.

Com funciona un banc modern

En l'actualitat els bancs arrepleguen fons dels agents econòmics, però també presten a altres agents. Pel sistema de reserva fraccionària, que implica que els bancs només tenen l'obligació de mantindre quelcom així com un 2% dels diners que se'ls presta a ells, els bancs poden crear diners. Un exemple senzill. Quan jo fique diners en el banc, el banc presta el 98% d'eixos diners a un altre agent (una empresa, família o a l'Estat). Si vull traure els meus diners del banc… òbviament no estarà disponible, perquè està prestat. Però el banc el que farà serà tornar-me els diners d'una altra persona o empresa que haja deixat el seu diners en el banc també i que no ho vullga traure de moment. El sistema funciona, per tant, perquè no tot el món saca els diners al mateix temps. O, dit d'una altra forma, el sistema és insolvent per naturalesa.

Esta descripció prèvia ens pot servir per a aclarir com funciona un agent econòmic en termes comptables. Com per a tot agent, hi ha un actiu i un passiu en el balanç comptable. L'actiu és el que tenim, i el passiu el que devem. Quan som un banc, els depòsits (els diners que els clients tenen en el banc) són part del passiu (perquè els hem de tornar prompte o tard), i els préstecs que fa el banc van a l'actiu (perquè al banc li pertany el flux de diners que genera el préstec). De forma inversa, els préstecs que reben els bancs van al passiu (perquè ho devem com a banc, i cal tornar-ho) i els depòsits que tenim en altres bancs van a l'actiu (perquè són els nostres).

Com el sistema s'ha fet més gran i global, ja pràcticament totes les transaccions són simples anotacions comptables i no hi ha necessitat transportar monedes i bitllets d'un costat a un altre. Atés que hi ha pocs bancs i tots estan interrelacionats, quan un banc presta diners està generat un actiu i un passiu al mateix temps. És a dir, quan un banc presta diners a una empresa apunta en el seu balanç un actiu financer (el préstec que cobrarem) però també apunta un passiu del mateix valor (els diners que l'empresa té com a depòsit en el banc).

Per a entendre-ho imaginem la relació entre un banc A i una empresa B. El banc A flama a la porta de l'empresa B i li oferix un crèdit per a la seua activitat econòmica. L'empresa B decidix acceptar i llavors firma el crèdit. En eixe moment el banc A apunta en el seu actiu un crèdit (que generarà ingressos) i apuntarà en el seu passiu un depòsit (perquè és diners de l'empresa). En realitat, el banc ha creat diners del no-cap però finançarà l'activitat productiva. Açò podria passar amb un només banc o amb el sistema bancari en el seu conjunt (pensem que els bancs tenen comptes en altres bancs i també amb els bancs centrals directament).

El deute crega rendes i sense crèdit no hi ha creixement

La conclusió és que els bancs creguen diners i a més eixe diners pot estimular l'activitat productiva. És a dir, quan un banc fa un préstec a una empresa també està generant rendes. Eixes rendes seran salaris per a treballadors, i eixe salari serà el que compre els productes d'altres empreses. Al comprar productes d'altres empreses, estes tindran beneficis i podran tornar els préstecs contrets. Cal veure el sistema com un circuit. Schumpeter deia que el crèdit “crega poder de compra amb el propòsit de transferir-ho a l'empresari”, i entenia quelcom que ara es diu tant: sense crèdit no hi ha creixement.

Este fet té implicacions claus per a la teoria econòmica. La primera, que els diners no és neutrals i que ha de ser entés com a variable endògena i no com a variable exògena. Els diners ho creen els bancs buscant nous espais de negoci i perquè les empreses busquen finançar-se. El sistema pot trencar quan eixes rendes es desvien cap a pura especulació financera (açò ho han estudiat molt bé els economistes neomarxistas) o perquè els processos d'inversió fracassen i es produïx un efecte dòmino (la hipòtesi de la fragilitat financera de Minsky va en esta línia).

En definitiva, els diners és un element que vist com a deute pot catalitzar la producció i la generació de rendes en el capitalisme modern. Però en última instància els diners és una institució social que depén de la confiança que es tinga en ell, mentres que simultàniament atorga un poder social i econòmic descomunal a qui ho crea: bancs centrals, bancs privadament i recentment

http://www.agarzon.net/?p=1575#more-1575