La política monetària no funciona

La política monetària no funciona

PostPosted on December 28, 2011 by Alberto Garzón Espinosa

El Banc Central Europeu va prestar l'altre dia 489.000 milions d'euros a la banca privada europea, a un tipus d'interés de l'1% i amb venciment a tres anys. Esta notícia té dos implicacions, una de tipus moral i una altra de tipus econòmic. La moral és òbvia: mentres les famílies, xicotetes i mitjanes empreses i Estats sencers passen compromisos per a pagar els seus deutes i no tenen capacitat per a demanar préstecs (i quan ho aconseguixen és a tipus d'interés altíssims) els bancs es veuen beneficiats d'una ajuda molt generosa. La implicació econòmica és una miqueta més complexa. L'objectiu que té el BCE no és clar, perquè no se sap si està buscant sanejar el sistema financer o finançar per la porta de darrere als Estats. En qualsevol dels casos significa que hi ha una transferència de diners públics a les mans privades. Perquè eixos diners que se li dóna als bancs serà utilitzat per a finançar als Estats a tipus d'interés més alts (i de la diferència naixen els seus beneficis) o per a pagar deutes pendents. Cal recordar que el BCE no pot finançar directament als Estats per una qüestió estatutària (el banc central d'Alemanya va forçar que fóra així) i per tant ha d'utilitzar intermediaris (i donar-los negoci) per a intentar finançar països.


El problema és que les dades revelen que els bancs no volen ni prestar als Estats ni a les famílies i empreses. Es queden els diners guardats en els depòsits que tenen en el BCE. És a dir, el BCE els dóna diners a l'1% a tres anys i la majoria d'eixos diners es manté en el BCE a l'espera que canvien les condicions econòmiques. Mentres això ocorre els bancs estan “perdent diners”, però probablement estiguen esperant millors oportunitats per a invertir amb rendibilitat en altres espais. De moment consideren que prestar eixos diners és arriscats. És a dir, el BCE acaba de comprendre que no té capacitat per a gestionar la política econòmica. Els intermediaris (els bancs) s'han plantat i han deixat al BCE sense ferramentes.

La pregunta és: per què passa açò?

Un recent article del New York Times assenyalava que un working paper d'economia crítica (post-autistic economics, en anglés) s'ha convertit en només dos setmanes en un viral en la xarxa, a pesar que es tracta d'un document només apte per a economistes. El document en qüestió és un complet estudi de la crisi actual i de la forma que hi ha per a eixir d'ella. La tesi que manté l'autor, Mr. Koo, és que hi ha dos tipus diferents de recessions: recessions convencionals i recessions de tipus balanç sheet. Recomane llegir l'article al complet perquè inclou un gran nombre de dades i gràfics que ajuden a comprendre el raonament, més enllà de la breu exposició que faig ara.

Per a l'autor, les recessions convencionals es donen quan l'activitat econòmica es deté mentres els agents privats es mantenen en condicions normals (de maximització de beneficis) i aquelles altres que es produïxen quan els agents privats estan minimitzant els seus deutes. Nosaltres (EUA, UK, Irlanda i Espanya fonamentalment) estem davall una crisi d'este segon tipus.

Com a conseqüència de l'esclat de la bambolla immobiliària les llars i empreses estan intentant reduir els seus enormes deutes. Això ho fan incrementant els seus estalvis o pagant deutes a poc a poc, per la qual cosa en conjunt la demanda agregada cau (cau el consum i la inversió) i el creixement econòmic es ressent i l'economia entra en recessió. En este punt la política monetària és inútil (la famosa trampa de liquiditat de Keynes) perquè ni les famílies ni les empreses volen demanar prestats diners, siga el tipus d'interés que siga. Per això totes les injeccions de liquiditat que fa el BCE fracassen: es queden en els depòsits del propi BCE i no ixen a l'economia real. De fet, tampoc es dispara la inflació perquè eixos diners no arriba a l'economia real. El que ve és una espiral deflacionaria on tots els agents estan despalanquejant-se (reduint els seus deutes respecte al que tenen). I este procés continua fins que el sector privat satisfà tots els seus deutes o fins que l'economia entra en una profunda depressió.

Crisi d'este tipus són les d'EUA en els anys trenta o la de Japó en els anys noranta. Japó, per exemple, va intentar amortir els efectes d'esta crisi a través de determinats estímuls que van permetre a l'economia no entrar en depressió. No obstant, l'economia no va poder eixir de la recessió fins passats quinze anys. Durant tot eixe procés (semblant al d'EUA en els anys trenta) els Estats es van endeutar per a permetre que l'economia es mantinguera a sure i que les famílies i empreses pogueren continuar tornant deutes. En termes comptables els bancs només van incrementar els crèdits als Estats, que va ser el que va possibilitar que estos pogueren mantindre l'economia a sure.

En escenaris com este, les polítiques d'austeritat només agreugen el problema. Res és pitjor que l'austeritat de l'Estat quan els agents privats estan minimitzant deutes. El que provoquen eixes polítiques és una acceleració de l'espiral deflacionista, i després d'això el dèficit dels Estats continua augmentant. Això porta a nous retalls i a una carrera sense fi.

El problema que té Espanya, per exemple, a diferència d'EUA i UK, és que està en la zona euro i no controla la seua política monetària. Els diners que estalvien els agents privats espanyols se'n va cap a fora i no es presta a l'Estat, la qual cosa fa que s'incremente la quantitat pagada en concepte d'interessos. Per exemple, els plans de pensions privats o els estalvis dels bancs espanyols se'n van al deute públic alemanya abans que a l'espanyola. Llavors a la paradoxa de l'estalvi, descrita dalt, s'unix la dificultat que tenen els Estats per a finançar-se. L'autor del paper proposa que s'adapte una nova norma que prohibisca als agents privats espanyols comprar deute públic estrangera: d'esta manera l'estalvi que fan els agents privats ajuda a què els Estats tinguen més facilitats per a endeutar-se i dur a terme plans d'estímul. Es tracta d'establir mecanismes adequats perquè els Estats puguen compensar el ràpid increment de l'estalvi dels agents privats i per tant compensar la caiguda en la demanda agregada.

En cas contrari seguirem el camí cap a la II Gran Depressió i, com s'assenyala en l'article, al final només quedaran les economies de guerra com a fórmules per a resoldre l'estancament permanent del sistema. És a dir, la clàssica advertència marxista de què el sistema necessita crisi i guerres per a reiniciar el procés productiu i continuar creixent.

http://www.agarzon.net/?p=1577#more-1577