Preguntes, mentides i deute públic

Per Jordi Santonja, membre del consell polític d’esquerra Unida Alcoi Quan ja tenia decidit el títol i l’estructura d’aquest article vaig llegir a un referent meu, Ignacio Escolar, que també és feia preguntes i desemmascarava algunes mentides, recomane la visita de la  seua pàgina web http://www.escolar.net/. Mariano Rajoy i quasi tots els seus barons, critiquen la segona vida que se li ha donat a l’impost de patrimoni. Per què no critica a José Maria Aznar que el va mantindre durant els seus 8 anys de mandat? Ell i molts dels que critiquen l’impost  formaven part del seu govern. Zapatero va dir “que bajar impuestos es de izquierdas” ara els puja amb l’impost del patrimoni. Baixar els impostos als que més tenen és d’esquerres? Per què no va posar aquest impost abans de congelar les pensions, baixar els sous al funcionaris, pujar l’IVA? Eixes mesures son d’esquerres, dretes o realment el PSOEPP no té una ideologia definida? “Baixar els impostos genera ocupació, pujar impostos genera atur”. És un dels arguments del PP, com s’explica que a España tinguem  les tasses més altes d’atur amb uns impostos 9 punts per sota de la mitjana europea. La pressió fiscal a Espanya és del 31’5% del PIB al 2010, mentretant la mitjana europea és del 40% . El forat no es pot tapar amb els assalariats que paguen més que la mitjana europea. Castilla- la Mancha era una comunitat referent en la Llei de dependència, ara amb la victòria electoral del PP, 40.000 dependents  estan esperant les ajudes des de juny. La Presidenta, presenta una retallada del 20% als pressupostos de la comunitat i diu que no ha retallat res gens en despeses socials.  Dolores de Cospedal:  advocat de l’estat, senadora, cobra, o cobrava al 2010, 240.737 d’euros. Guanya més que el propi Rajoy, i ara cobrarà més com a presidenta de la seua comunitat. Els diners van als diners. Possiblement siga el polític que més cobra de l’estat, de retallar 1 euro del seu sou ni parlar-ne Ací, al País Valencià, quan els números rojos són majoria i ningú cobra, resulta que Bernie Ecclestone cobra al dia el canon de la fórmula 1. Clar una empresa que guanya milions d’euros dirigida per un multimilionari no pot rebre un pagaré a 3 mesos de la Generalitat, i mira que tots els proveïdors de l’administració valenciana ja somiarien amb l’esmenat pagaré. També és trista la notícia de la mort de la Mostra de Cinema del Mediterrani. És cert que estava de capa caiguda i ja no era el que era però un esdeveniment que costava 1,7 milions  i generava 1,9 milions d’euros, no pot desaparèixer mentre siga rendible, si tanquem les portes dels actes que guanyen diners, què quedarà obert? Als responsables de l’Estat m’agradaria que em respongueren quant ha costat traure i retraure “Loterias y Apuestas del Estado” de la borsa? I per favor que retiraren els cartells publicitaris que anunciaven la eixida a borsa, més que res per vergonya. Per més que Elena Salgado i Zapatero ho neguen, cada reunió en Brussel·les o cartes de la “troika europea“ resultava una retallada en els sous del funcionaris, allargar l’edat de jubilació i demés gràcies que estem patint el poble espanyol, portuguès i irlandès. Perquè si tenen en comú el dogma ultra conservador europeu és que recepta la mateixa medicina per a tots.  Però semblant als còmics d’Astèrix, un petit poble es resisteix al domini neoliberal que arrossega tota Europa: Bèlgica resulta que porta més d’any i mig sense govern, porta allargant els pressupostos del 2009, i  estan lliures de totes les retallades socials que estem patint. I així i tot els va bé, Bèlgica creix  un 2,4 % mentre la mitjana europea està en un discret 1,6%. Aquest creixement econòmic els ha ajudat a reduir el seu dèficit públic. A Bèlgica està sentant-li de meravella, tot el contrari que ens recepten des del BCE. Clar, la Troika no té a qui dirigir-se per a obligar-lo a adoptar mesures per a calmar els mercats, fins i tot no l’han obligat a canviar la Constitució, al pobre primer ministre en funcions, Yves Leterme, ja té prou faena intentant confeccionar un govern estable en un país que camina cap a la ruptura. Pareix surrealista però quan no tens govern és difícil que es segresten la sobirania. La prima de risc de Grècia supera els 1.000 punts, molt a prop se situa Irlanda i Portugal, i continua pujant. Han sigut rescatats o segrestats?. La troika es compon de la Comissió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i m’imagine que Merkel i Sarkozy hi tenen relació. Qui els ha votat? Vivim en una democràcia o en una mercadocràcia? Qui és el president dels mercats? M’agrada molt una frase “De tanto hacer guiños a los mercados, nos hemos quedado tuertos”, confirma el que jo pensava que el problema no són els estats, són els mercats. Al principi la culpa de la crisis era dels parats que treballaven en negre, dels funcionaris, dels jubilats, dels sindicats, i ara resulta que la Constitució també té la culpa, sort que el PPPSOE han acudit ràpidament en el seu auxili. Més de 30 anys sense adonar-se de tal errada... Gràcies. Hem estat sentint totes estes vacances: que ham estat a la vora del precipici, a punt de ser intervinguts, que sense les doloroses mesures on estaríem? Gadafi també deia que sense ell el país cauria en el caos més absolut. Grècia, probablement, no hauria d’haver entrat a l’euro mai. Era un país quasi tercermundista per a entrar en la suposada moneda més forta del món. No existia registre de la propietat, si un era capaç d’alçar 4 parets i un sostre abans de 24 hores ja tenies casa. No sabia quants funcionaris tenia, i a dia d’avui li sobren pràcticament tots. Alguns es jubilaven als 50 anys, i ara pràcticament no és podrà jubilar ningú i molt menys cobrant. M’imagine que la troika estarà preparant una suspensió de pagaments programada, perquè sinó preparem-nos a un corralito de la grandària  de l’Olimpo o a una tragèdia grega versió beta 2.0. http://www.alcoialdia.com/es/noticia/preguntes-mentides-i-deute-public.html

Cap a que costat càrrega vosté?

15/02/2012

Article de Manuel Belmonte,Responsable de Moviments Socials EUPV-Alcoi

Si un dia quan vas al sastre, i este comença a prendre mesures, prompte o tard sorgix la inevitable pregunta “Cap a que costat calça vosté?”; al respondre-li que càrregues bé cap a la dreta, o bé cap a l'esquerra, el sastre ja saca les seues pròpies conclusions.

Mentres que els senyors Camps i Costa, entre altres s'assentaven en el banc d'acusats per l'assumpte e els trages, el consell de la Generalitat va aprovar el passat 5 de Gener un paquet de retalls del sector públic i dels servicis que estos presten.

Pretenent estalviar més de 1.000 milions d'Euros, retallant pressupostos en els sectors educatius i sanitari, enviant a la desocupació al personal docent interí de l'administració del consell així com a totes les empreses, entitats i fundacions al sector publique valencià etc., etc.… i tot això vulnerant els drets col·lectius i retallant en personal, prestacions i servicis públics.

El govern valencià ha dilapidat els recursos públics amb una política basada en els grans esdeveniments, que no han generat ni riquesa ni ocupació; l'especulació urbanística amb obres faraòniques, que ha suposat l'enriquiment d'uns pocs a costa de la destrucció del medi ambient, i la privatització dels servicis públics i la desviació de recursos a empreses privades que obtenen beneficis a costa de les arques públiques.

I mentres al Sr. Camps se li declara “no culpable” en el juí anteriorment ressenyat i el més terrible no és que Camps haja sigut declarat “no culpable”, la verdadera injustícia és que mentres el jutge que destape la trama “Gürtell” recentment haja sigut inhabilitat onze anys pel 'cas de les escoltes', el President que contracte 14 milions d'Euros amb “el seu amiguet de l'ànima”, que pagament 15 milions per una maqueta i un projecte d'un rascacels mai construït de Santiago Calatrava o que va entregar altres dos milions d'euros a Urdangarin només haja sigut jutjat per una anècdota menor, pels 12.000 Euros en trages.

Camps era el màxim responsable del PP valencià, que encara este pendent d'un juí per presumpte finançament il·legal. Camps és eixe polític que va mentir quan va dir que “eixe Bigots a què després vam saber que li volia “un ou” era un senyor que no coneixia de res.

Camps no és culpable, diu un jurat popular, en proporció semblant al veredicte de les urnes, mentres que els seus subalterns, Campos i Betoret, s'interlocutòria van inculpar; el propi Camps va estar a punt d'acceptar la condemna, com li aconsellaven des de Gènova, que ara bramen per la seua innocència. Tornaran a anomenar-li president de la Generalitat? (tècnicament és possible, -una altra barbaritat més-, mai va abandonar el seu escó inclús estant imputat). El canonitzaren en vida davant del mes que evident miracle?

En el temps que ha durat este procés dos noves marca van aparéixer en el registre de marques els seus productes davall el nom de “Gürtell”, concretament “Trages Gürtell” i “Xoriços Gürtell.

No ho perden de vista, la vergonya nacional que provoca el circ de tres pistes de la “Gürtell” inclús no ha acabat.

Feia on carregarà la justícia?

http://www.alcoialdia.com/es/noticia/hacia-que-lado-carga-usted.html

La importància de mobilitzar-se en contra de les mesures neoliberals

Aquest article assenyala que els reduccions dels salaris i de la protecció social que estan realitzant els governs conservadors a Espanya sota el mandat del Banc Central Europeu, la Comissió Europea i el Fons Monetari Internacional, estan responent als interessos del capital financer i de la gran patronal que estan utilitzant la crisi per poder aconseguir el que han sempre desitjat: l'afebliment del màs del treball. Aquestes mesures empitjoraran la situació econòmica d'una manera molt notable, no descartant la possibilitat de generar una Gran Depressió. S'exigeixen unixes mobilitzacions, no només a nivell d'Espanya, sinó també a nivell europeu, tant a nivell sindical com polític, per respondre a esta guerra de classes unilateral.


Hi ha distintes versions del dogma neoliberal (el pensament econòmic de la troica –la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI)- que domina les institucions de la Unió Europea i de l'Eurozona, així com de governs dels països dels Estats membres) de com eixir de la crisi actual, però totes elles coincidixen en dos tipus d'intervencions: una és la necessitat reduir el dèficit i el deute públic, a fi de “recuperar la confiança dels mercats financers” (la frase més utilitzada en les pàgines econòmiques dels mitjans de major difusió que recolzen tals mesures) i amb això poder aconseguir diners prestats de la banca i altres institucions financeres que els Estats necessiten per a realitzar les seues funcions. D'ací el seu èmfasi a retallar el gasto públic, i molt en especial el gasto públic social, disminuint les transferències i servicis públics de l'Estat del Benestar. La famosa frase que “cal estrényer-se el cinturó” o l'altra frase que “no podem gastar-nos més del que tenim” reflexa esta necessitat seguir polítiques d'austeritat a fi de deixar arrere la Gran Recessió (camí de la Gran Depressió) que estem patint.

L'altre tipus d'intervenció en què coincidixen tots els neoliberals, és que cal disminuir els salaris a fi de fer l'economia més competitiva. Ja que els països de l'Eurozona, al compartir la moneda, no poden unilateralment devaluar-la, l'única alternativa possible per a augmentar la competitivitat –segons este dogma- és abaixar els preus dels béns i servicis que el país exporta, de manera que l'economia siga més competitiva. I la manera més ràpida i eficient de reduir els preus és –de nou, segons este dogma- disminuir els salaris dels treballadors que produïxen tals béns i servicis.

Les mesures que la troica ha estat imposant, i a Espanya El Govern Rajoy ha estat dòcilment aplicant al peu de la lletra, té este objectiu: disminuir els salaris. A fi de conserguir este objectiu, han de debilitar els treballadors i als seus instruments, els sindicats, la qual cosa intenten aconseguir alterant els convenis col·lectius, descentralitzant-los el màxim possible, fent més fàcil la possibilitat d'acomiadament, mantenint atemorit el treballador, la qual cosa també aconseguixen fent-li perdre seguretat en el seu ocupació i en la seua protecció social. En realitat, els retalls del gasto públic social, i consegüent debilitament, quan no desmantellament de l'Estat del Benestar, té com a objectiu principal el debilitament del món del treball, implicant una pèrdua de drets socials i laborals que els treballadors havien aconseguit en períodes anteriors.

Esta és, perquè, l'agenda dels conservadors, tant d'Espanya com de les seues comunitats autonòmiques com Catalunya. Estem, perquè, veient l'atac més frontal enfront de la classe treballadora que hàgem vist des de l'establiment de la dictadura feixista que va imperar a Espanya des de 1939 a 1978, l'objectiu del qual va ser també debilitar al món del treball a costa del món del capital. Això explica que quan al Dictadura va acabar –en part a causa de la pressió del moviment obrer- Espanya tenia l'Estat del Benestar menys desenvolupat i els salaris més baixos d'Europa (veure el meu llibre “El Subdesenrotllament Social d'Espanya Causes i Conseqüències”). La diferència entre aquell període i este és que, mentres en aquell període l'element més notori i visible era la repressió policial, amb tortura inclosa, ara es fa per mitjà de cartes i crides del Banc Central Europeu al president del Govern, condicionant la compra de deute públic de l'Estat a què es debilite el món del treball, exigint baixada de salaris, desmantellament de la protecció social i altres mesures hostils a la població treballadora.

Estes mesures, que El Govern de Rajoy està imposant, són el resultat de l'aliança de la banca amb la gran patronal, utilitzant la crisi com a excusa per a aconseguir el que sempre han desitjat: el desmantellament de l'Estat del Benestar i el debilitament de la classe treballadora. És el que Noam Chomsky flama “La guerra de classes unilateral”, del capital enfront del treball, que el primer està guanyant en bases diàries, i que entre les seues victòries està el desmantellament de les institucions democràtiques. Cap de les mesures, que els partits conservadors governants -el PP i CiU- estan imposant, estava en el seu programa electoral, havent ocultat cada una de les seues mesures impopulars durant la campanya electoral. A nivell estatal, El Govern de Rajoy és el més dòcil de tots els Governs de l'Eurozona a Brussel·les, havent abandonat qualsevol intent de dignitat i sobirania nacional. Esta lluita de classes que vivim enfronta a la burgesia financera i empresarial, contra les classes populars (classe treballadora i classe mitjana) i té lloc dins d'un context europeu en què hi ha una aliança de classes, com demostra el notable suport que la troica està proveint a la burgesia espanyola per a aconseguir els seus fins.

Enfront d'esta allau, les forces progressistes han de respondre amb tota contundència. Està clar que en El Govern del PP reflexa un “autoritarisme masclista” que consistix a mostrar la seua virilitat carregant-se a la classe treballadora, a fi de mostrar a la troica que tenen els bemolls per a fer el que Brussel·les desitja. Inclús gallegen que tindran una sobra general (que naturalment pensen derrotar) a fi d'impressionar als que consideren els seus superiors. És important que les forces progressistes responguen per mitjà de la mobilització, presentant al mateix temps alternatives que mostren la falsedat que no existisquen alternatives (veure el llibre que Juan Torres, Alberto Garzón i jo hem escrit, “Hi ha alternatives. Propostes per a crear ocupació i benestar social a Espanya”). I entre estes alternatives està, des d'eixir-se de l'euro (opció que no cal rebutjar), fins a desenvolupar una sobra general a nivell de tota l'Eurozona (el mateix dia), amb peticions comunes que van des de l'establiment d'un salari mínim comú (que, naturalment, seria proporcional i no absolut, representant aproximadament el 60% del salari mitjana anual) per a tots els països de l'Eurozona, fins a l'establiment (encara inexistent hui en l'Eurozona) d'un marc legal per a establir convenis col·lectius a nivell continental, incloent altres mesures com que el BCE pose com a condició per a comprar deute públic l'eliminació del frau fiscal i l'aplicació de reformes fiscals, que recuperen la progressivitat anterior a les baixades dels impostos que van estar ocorrent en els últims anys, en compte de les polítiques anti classe treballadora que estan promovent. Hui fa falta una mobilització, no sols nacional (que continua sent molt important), sinó europea, tant a nivell sindical com a polític.

Article publicat per Vicenç Navarro a la revista digital SISTEMA, 17 de febrer del 2012


http://www.vnavarro.org/?p=6934&lang=CA

Carta abierta a la CEOE y al PP

Eres un hombre de habilidad

piensas con vanidad

y contaminas para aumentar

la rentabilidad,

el mundo es sólo una transacción

que te enriquecerá

si lo sabes manejar


Dicen por ahí por protestar
que no se puede respirar
en tu jardín no hay polución,
eso es una exageración,
lo que coméis es de calidad
y sin adulterar,
se envenenan los demás.

Si sufres una mutación
debido a una intoxicación
no te extrañe, no
no te extrañe.


Tus hijos van a un colegio ingles
eso es de Gente bien
y te preocupa su educación
y su moralidad,
quieres forjar su porvenir
¿que pensaran al descubrir
que tu herencia era mortal?


Si tu ambición hace del mar
un basurero nuclear,
y el equilibrio natural
se hace desolación.


No te extrañe 
que no puedas sobrevivir
no te extrañe
que el desastre te alcance a ti.


Quemas los bosques para elevar
el precio del papel
llevas especies a su extinción
para robar su piel,
vendes las armas de tu arsenal
siempre al mejor postor
y a doblar la producción.


Si alguna vez oyes decir
que alguien quiere resistir
piensa que puede fracasar
tu avaricioso plan.


Hasta el pulmón de la humanidad
lleva tu enfermedad
el Amazonas se morirá
y a ti, ¿que mas te da?
lo del ozono es mucho peor
dices con seriedad
y fabricas otro gas.


Si alguna vez oyes decir
que alguien quiere resistir
piensa que puede fracasar
tu avaricioso plan.


ser odiado por los demás
que tu imperio termine mal
que te alcance la destrucción


Jose Luis Campuzano (Sherpa) 1982