Una altra Europa per al 2012?

Publicat en L'EUROPA OPACA DE LES FINANCES


Actualment tot indica que s'està alliberant una sorda batalla entre la banca anglosaxona amb la seua xarxa de centres offshore i una gran part de la banca francesa i continental, menys financiarizada (menys dependent del pur negoci de l'especulació financera)
Juan Hdez.Vigueras Comité de Suport d'ATTAC
Entre els estudiants continentals que en els seixanta acudíem a Anglaterra per a aprendre anglés, se solia comptar una historieta sobre el sentiment illenc dels anglesos de ser el melic del món. Es comptava que, després de la Segona guerra mundial, havent-se trencat els cables telefònics submarins amb el continent europeu, la premsa anglesa del dia següent anunciava que el continent s'havia quedat aïllat. Tan sorprenent els va resultar l'acord europeu del passat dia 9, que el Financial Times digital oferia la notícia davall el títol “Eurozone leaves Britain isolated” (L'acord de l'Eurozona deixa aïllada al Regne Unit). Però al tractar d'inserir-la en Facebook, el títol es transformava en: “EU leaders fail to agree treaty changes” (Els líders de la UE no aconseguixen acordar canvis en el tractat). I hores més tard, rectificava el text digital que seguia firmat pels mateixos reporters amb nou títol “Britain´s cold shoulder for Europe” (El Regne Unit fa el buit a Europa). Destacar açò és una miqueta més que agafar titulars amb un paper de fumar; perquè reflexa, sens dubte, l'inicial desconcert de l'opinió publicada britànica davant de l'acord aconseguit per Merkozy; que encara que anunciat va resultar inesperat al deixar fora de joc a Cameron, encabotat que cap futur tractat acabe amb el paradís financerofiscal de la City. Encara que els “experts” amb interessos professionals en el sector, van percebre com a encert eixa decisió de Cameron i els executius i traders de la City es van alegrar perquè el Regne Unit no apareixia en la “Declaració dels caps d'estat i de govern de l'eurozona”, tal vegada este acord podria ser beneficiós per a avançar cap a una altra Europa; sempre que la conclusió del tractat previst Al Març pròxim, deixe fora al Regne Unit. La història ha demostrat que De Gaulle tenia raó a l'oposar-se al seu ingrés; perquè una vegada dins, els britànics han sigut un dur obstacle al desenvolupament d'una Europa política. La City londinenc i la seua xarxa de paradisos fiscals i financers és una immensa filial de Wall Street; i s'ha oposat feroçment a qualsevol regulació europea seriosa dels hedge funds o fons especulatius que controla en un 90 %.
La veritat és que actualment tot indica que s'està alliberant una sorda batalla entre la banca anglosaxona amb la seua xarxa de centres offshore i una gran part de la banca francesa i continental, menys financiarizada (menys dependent del pur negoci de l'especulació financera) i més necessitada suport polític, llija's financer, per a eixir de la problemàtica situació actual. Perquè l'encariment del finançament dels governs i la consegüent devaluació de les seues carteres de bons sobirans en euros, també obstaculitza seriosament l'obtenció de préstecs i la fluïdesa dels mercats interbancaris globals, on acudixen pels diners que necessiten si més no per al seu recapitalització a causa dels seus valors tòxics, sense compradors. Tal vegada eixa siga una de les raons per què l'Europa a dos velocitats ara predefinida, s'haja traçat per on ningú esperava, deixant fora al Regne Unit.
Per tant, caldria distingir sobretot en l'Eurogrup, dos problemes de fons. El primer i més urgent és eixir del compromís actual a curt termini o, if possible, a curtíssim termini, perquè l'anomenada cosina de risc baixe a límits suportables i s'amainen o detinguen els retalls. I l'altre, a mitjà termini, és més difícil d'aconseguir perquè és estructural: cal trencar la brutal submissió dels governs als mercats financers i regular-los. Que el mer anunci d'un referèndum a Grècia sobre un nou pla europeu de rescat, deslligara el pànic en la UE i disparara l'anomenada cosina de risc; i que això portara un govern tecnòcrata sense passar per les urnes; i igualment a Itàlia sense eleccions, sorgira un altre tecnòcrata com a primer ministre, anomenat senador el dia anterior, amb idèntic objectiu de calmar els mercats a costa dels més dèbils, són coses que resulten insuportables per a qualsevol europeu i un fracàs inaudit d'estes democràcies europees semiasociadas. De la mateixa manera que ho és el caràcter defensiu de l'esmentat acord Merkozy enfront dels potents mercats.
No obstant, la possibilitat de ruptura de l'estàel teu quo europeu encoratja esperances. Si, d'una banda, Merkel ha accedit que els britànics tinga un observador en les reunions del nou tractat a què s'oposen; per un altre, ha sigut fort la irritació anglesa per les paraules del governador del Banc central de França criticant el favoritisme polític de les agències de qualificació creditícia, a l'afirmar que el Regne Unit té més raons objectives que França perquè li abaixen la triple A. Confiem, perquè, que el nou acord ens servici de l'estatus quo actual i ens deixe veure la pluralitat soterrada de la dreta europea governant, perquè no tota ha vist amb bons ulls que el Fons europeu d'estabilització apel·lara a Xina sense èxit per a demanar-li inversions financeres. És obvi que este no és el nou tractat que els ciutadans necessitem, però esperem que traga a tota l'esquerra de la seua atonia intel·lectual i elabore un discurs europeu propi que vaja a les arrels de la globalització dels mercats financers. Amb una altra Europa per al 2012.-
Publicat en L'EUROPA OPACA DE LES FINANCES