El conte del botiguer

Això era que un botiguer que vivia en un poble, que guanyava el seu dinerset del que venia entre els seus paisans: cigrons, chacinas, el pa, la llet, els ous,... Els diners ho tenia estalviat davall del matalaf de sa casa i de tant en tant, quan podia, es dedicava a anar a pescar al riu, era un home feliç! Un dia pescant, es va trobar amb un llestet que havia vingut de Madrid i li va parlar de ficar els diners en el seu banc, que allí ell anava a fer-ho créixer i créixer, ho anava a fer generar mooools diners, jugant a la bossa (ell no entenia molt del tema però el madrileny pareixia un "tio espabilat"). I així ho va fer, al principi la cosa anava bé, però després van començar a haver-hi problemes, i els beneficis, que no arribaven, es van convertir en pèrdues. Ja ni si vullga podia tancar els diumenges el magatzem, i la seua afició de pescar la va haver de deixar. El botiguer en els últims anys estava molt furiós, però molt molt cabrejat, perquè escoltava en la ràdio el que deien del govern, del desmanotat i corruptes que eren, del mal que administraven els comptes, i la seua crispació li va portar a fer-se més i més grunyidor (anem, més fatxa que el senyor Pelai!). Els socialistes no feien més que pujar-los els impostos i veia més i més tertúlies d'eixes de la tele de l'orquídia. Ja no volia parlar amb la gent del poble, menys de política, tots estaven equivocats menys ell. Prompte van arribar les eleccions tan esperades i el botiguer va tornar a estar content, havien guanyat els de Rajoy, els que des de feia uns anys ell considerava com "els seus". Aplaudia tot el que feien, era l'herència dels "sociates", que ho havien deixat tot enmerdado. Aplaudia que ja estava bé de tant de gasto públic i que calia fer treballar als funcionaris, què s'havien cregut els del maneguí amb tant cafelito!... Aplaudia que ja estava bé de pagar amb els seus impostos tant de gasto de sanitat i tanta medicina als vells. Aplaudia la reforma laboral i es va negar a tancar el dia de la Sobra General amb l'enuig de molts dels del poble, inclòs el seu germà que havia sigut despedit com a empleat de la biblioteca municipal. Però així amb la reforma, a ell no li costaria res poder despedir el mosso que tenia, que ja estava fart d'ell i de les seues manies, i podria contractar una xavala de millor veure, com així va fer com més prompte millor. Tot eren aplaudiments, fins que prompte va començar a adonar-se que "els seus" despedien el nóvio de la seua filla del col·legi del poble perquè per al curs que ve no feia falta dos línies i els interins se n'anaven al carrer, que "els seus" li anaven fer pagar les medicines a la seua anciana mare amb malaltia crònica, que "els seus" doblegarien la matrícula del xiquet menut que eixe any anava a la Universitat i que a més a l'altre mitjà que es trobava en la capital amb un treball "fix" ho posaven de potetes en el carrer amb una misèria d'indemnització. Però el que més va fer mossa en el botiguer no van ser les seues repercussions personals sinó les del seu poble, prompte el botiguer va veure que cada dia obstaculitza menys gent en el seu magatzem, cada dia hi havia més gent passant-ho malament i que si havia de fer una compra gran esperava a anar a les grans superfícies on havien contractat amb sou fem, per exemple, al mestre nóvio de la seua filla i al seu germà el bibliotecari. El botiguer prompte va comprovar que tot allò del liberalisme era bo per a les empreses grans però no per a la seua que vivia del benestar de les gents del seu poble. El botiguer, passat l'any, va haver de tancar el negoci, es podia fàcilment autodespedir, la reforma laboral no li posaria entrebancs.

Moraleja
els xicotets i mitjans empresaris s'equivoquen amb les polítiques deslligadament liberals dels governs europeus, perquè són ells els que creguen la major part de l'ocupació i els que tenen els seus negocis directament relacionats amb el lloc on viuen. Quan a la població li va mal com ara, la població frenarà el consum i ells pagaran el seu suport a estes polítiques.