Situació de les arques públiques si l'estat espanyol no pagara interessos de deute públic

En els articles anteriors vam posar de manifest que la càrrega del deute públic espanyol (la quantitat d'interessos de deute que ha de pagar l'estat espanyol en relació al seu PIB) es va disparar amb l'entrada del país en la Comunitat Econòmica Europea a causa de la prohibició que el Banc d'Espanya finançara part del deute públic emés (és a dir, a causa de la prohibició que monetitzara part del deute); i quantifiquem el cost que ha hagut de patir l'estat espanyol per haver deixat de monetitzar el seu deute. En este article s'intenta representar la situació de les arques públiques en el cas que la monetització del deute públic espanyol s'haguera continuat produint.
Recordem que el saldo brut és la diferència entre tots els gastos de l'estat i tots els seus ingressos (és el conegut dèficit de què ens solen parlar). El saldo primari en canvi deixa de banda els gastos que resulten dels interessos del deute públic. És a dir, mesura la diferència entre tots els gastos de l'estat exceptuant els interessos del deute, i tots els ingressos. El saldo primari és una forma de mesurar les necessitats reals de l'estat, sense tindre en compte el gasto que suposa pagar els interessos als inversionistes privats. Per dir-ho d'una altra forma, el saldo primari és el saldo brut que tindria l'estat espanyol si no haguera de recórrer als inversionistes privats i poguera monetitzar tot el seu deute públic i per tant no pagar interessos.
En l'article anterior utilitzem els saldos bruts i primaris obtinguts en cada any. És a dir, representem la situació de les arques públiques per a cada any, independentment del que haguera ocorregut en els anys anteriors. Però per a reflectir fidelment la situació de les arques públiques cal acumular els saldos obtinguts durant diversos anys. Açò és així perquè els diners estalviats gràcies al superàvit obtingut en un any determinat es guarda per a suplir els gastos de l'any següent; i així successivament. El mateix ocorre amb el dèficit d'un any en concret, que acaba sent contrarestat amb els ingressos dels anys venidors. Açò canvia substancialment l'anàlisi, ja que l'acumulació de molts saldos primaris en superàvit podrien fer que altres saldos primaris en dèficit no ho anaren, i al revés. En altres paraules: el correcte no és fer instantànies de cada any, sinó realitzar un vídeo de tot el procés. És açò el que farem en este article a l'acumular saldos.
Per a familiaritzar-nos amb els saldos acumulats recorrem primer a un xicotet exemple.
En el següent gràfic es mostren  els saldos primaris de l'Estat espanyol i també l'acumulació dels mateixos des de l'any 2002 (1).

La línia blava és el saldo primari de l'Estat; és la instantània per a cada any si l'estat no haguera de pagar interessos pel deute. Des del 2002 fins al 2008 es va mantindre en superàvit, però arran de la crisi els gastos (excloent els interessos de deute) van superar amb escreix als ingressos i va començar a presentar dèficit en 2009, 2010 i 2011. No obstant, fixem-nos ara en la línia roja, que és l'acumulació de tots els saldos primaris (començant hipotèticament en 2002). Ja que durant els primers anys va haver-hi superàvit, s'haguera estat estalviant diners i les arques de l'estat s'hagueren estat engrossint (tal com mostra l'ascens de la línia roja). Tant haguera sigut així que en este exemple l'Estat haguera tingut recursos suficients per a afrontar els dèficits presentats en els anys de crisi i encara tindria fons de sobra (ja que la línia roja no cau per davall del 0).
Una vegada entesa la lectura dels saldos acumulats, passem a ampliar l'horitzó històric per a obtindre una visió més completa i realista (2). Començarem amb l'anàlisi del saldo brut (diferència entre tots els gastos de l'estat –incloent interessos de deute- i tots els seus ingressos; el conegut dèficit de què ens solen parlar).

Les barres blaves representen el saldo brut de cada any (la instantània), mentres que la línia roja reflexa l'acumulació de tots eixos saldos bruts (el vídeo). Esta línia roja està indicant la magnitud de fons que l'estat espanyol ha hagut d'aconseguir en els mercats financers a través dels inversionistes privats (tant la quantitat de capital prestat com la quantitat d'interessos pagats). Com es pot observar, a grosso modo la dita dimensió aconseguix l'orde del 87% del PIB en l'actualitat (partint des de 1989).
Ara comparem este resultat amb l'intrèpid pels saldos primaris (excloent dels gastos els interessos de deute), en el cas que l'economia espanyola no haguera de recórrer als inversionistes privats.

Les barres blaves representen el saldo primari de cada any (la instantània), mentres que la línia roja reflexa l'acumulació de tots eixos saldos primaris (el vídeo). Esta línia roja està indicant la magnitud de fons que l'estat espanyol hauria hagut de demanar si mai haguera hagut de pagar interessos (per exemple, monetitzant el total del deute). La presència de major quantitat de saldos en superàvit (o el que és el mateix, l'absència de pagaments per interessos) aconseguix que el total de la quantitat necessitada per l'estat tinga una magnitud molt de menor que en el cas anterior, situant-se durant alguns anys en valors positius i aconseguint un valor negatiu aproximat del 14% sobre el PIB en l'actualitat, mentres que en el cas anterior (cas real) rondava el 87% del PIB.
En altres paraules, si l'Estat haguera pogut continuar monetitzant totalment o parcialment el seu deute (i per tant no pagant interessos o pagant menor quantia pels mateixos), hui en dia no tindria ni un dèficit ni un deute tan elevat i per tant no hauria de realitzar ajustos fiscals tan salvatges com els que s'estan escometent en l'actualitat.
Esta comparació amb poques paraules entre els saldos bruts i els saldos primaris posa de manifest el greu perjuí que va suposar per a l'economia espanyola la prohibició de monetitzar el deute públic, a l'obligar a l'Estat a tindre que acudir a finançar-se exclusivament en els mercats financers on els inversionistes privats oferixen capital a canvi d'abusius tipus d'interés. El que és un molt rendible negoci per a una estreta capa de la població és també un cost excel·lent per a les arques públiques de l'estat de la salut de les quals depén el benestar de la majoria de la població espanyola.

Notes:
(1) El punt de partida ha sigut triat amb superàvit per a simplificar l'anàlisi
(2) La impossibilitat d'obtindre dades comparables a causa de les diferències metodològiques empleades al llarg del temps ens obliga a ubicar el punt de partida en 1989, així com a acumular valors relatius en compte de valors absoluts. No obstant, a pesar d'estes importants limitacions l'anàlisi es presenta adequat per al propòsit que ací ens conferix, que consistix a comparar amb poques paraules la salut de les arques públiques en funció del tipus de finançament que adopte l'Estat.

UN DEUTE MES QUE IL·LEGÍTIM

Si un té un deute amb el seu banc de 1.000 euros, és el deutor qui té el problema, però si són 10 milions, el problema és del banc”.

Com alguns països del tercer món, els governs europeus han de plantar cara i no pagar tot el deute generat. “Deixar de pagar part del deute públic és legítim, encara que no siga legal”.

Una part del deute contret és “il·legítim”, però, com es pot determinar quina quantitat és la il·legítima? “Depén dels criteris dels ciutadans. L'ideal seria que s'aprove per consens, per mitjà d'una acció col·lectiva ciutadana a través d'una auditoria.

“Un deute públic contractat per a rescatar bancs que són responsables de la seua debacle és, del tot il·legítima. No es pot utilitzar diners públics per a finançar deute privat provocada pels mateixos responsables de la crisi”.

“Buscarem no sols sancionar els culpables, buscarem també no pagar el deute il·legítim, el deute corrupte, el deute il·legal”, va afirmar Correa al comentar els resultats d'una comissió que va investigar per 14 mesos el passiu comercial, multilateral, bilateral i intern que va contraure el país entre 1976 i 2006.

Fins a setembre del 2006 Equador acumulava un deute externa pública de 10.605 milions de dòlars (el 20,6% del Producte Intern Brut), dels quals 3.860 milions estan representats en bons Global amb venciments als anys 2012, 2015 i 2030.

Ara Espanya no ha de caure en els mateixos errors que van asfixiar a Quito. En Equador, des que es va reformar la Constitució al setembre 2008, és anticonstitucional que l'Estat assumisca part del deute privat. Va ser una decisió presa com a conseqüència de la crisi econòmica de 1999.

Com a antecedent a una hipotètica negativa d'Espanya, esta també el cas d'Argentina, després de la crisi econòmica de 2001.

Al desembre d'aquell any, el govern va paralitzar 90.000 milions de dòlars de deute públic en forma de bons als bancs internacionals.

Entre altres països, Argentina seguix en l'actualitat en situació d'impagament amb Espanya i amb els altres membres del Club de París (Fòrum informal de creditors oficials i països deutors.

La seua funció és coordinar formes de pagament i renegociació de deutes externes dels països i institucions de préstec). El Club de París analitze el passat 21 setembre la situació del deute que Argentina no paga des de fins de 2001 i que ronda els 9000 milions de dòlars.

Esta decisió va traure al país de l'espiral decadent en què es trobava i li va permetre aconseguir creixements d'entre el 7% i el 9% entre els anys 2003 i 2009. “El govern no era d'esquerres, però va aplicar polítiques socials no liberals. Inclús, Kirchner va arribar a universalitzar després les jubilacions, tant per als que hagueren cotitzat durant la seua vida laboral com per als que no”

És possible realitzar una eixida de la crisi econòmica des de l'esquerra.

No hi haurà solució a la crisi si no hi ha una solució al deute...Portugal , Grècia i Espanya són casos emblemàtics d'un deute il·legítim porque se'ls imposen condicions brutals des del FMI i la Comissió Europea i anul·len la voluntat del país, chantageado pels mercats financers.

En els jardins d'Academo

Una vegada, un gran home ens va llegar d'entre els seus coneixements una bona teoria; una teoria per mitjà de la qual afirmava l'existència d'una disgregació entre el que percebem i la realitat, entre el món sensible i el món de les Idees. Plató, eixe intel·lectual, va fomentar el raciocini i va vituperar el conformisme. Sàvia lliçó, sens dubte, però poc aprofitada, perquè segles i segles més tard, lluny de ser més racionals, l'abisme de la nostra inconsciència s'ha anat fent cada vegada més profund.

I així, hui, en ple segle XXI, nosaltres, els homes lliures, admetem i recolzem sense parar-nos a pensar allò que ens donen, com animalets submisos d'este sistema «democràtic», i dic així perquèsi quelcom li falta a este sistema és l'aplicació pràctica del seu adjectiu. No sols el poble no participa activament en el seu govern, sinó que la seua participació passiva queda àmpliament limitada, confinant-la, a l'hora de la veritat, a un bipartidisme absurd i desgavellat. Un bipartidisme el pitjor tret del qual no és un altre que la carència de fonaments, perquè no és més que un altrenegoci de farsants i mentiders, un teatre més en el que uns fan i altres desfan entre escàndols, crits i crítiques, mentre que el poble, com a mer espectador, observa impàvid l'espectacle, que es repeteix en totes i cada una de les mesures que els polítics d'ambdós idearis prenen.

I totes són totes, incloses, clar està, les relatives a l'educació, quelcom tan lleuger i trivial segons pareix d'eixos comediants que pot suportar modificacions contínues i irracionals. I així, l'últim acte ho protagonitza un home barbat, que no Karl Marx, ni tan sols Groucho Marx, ni de bon tros el Natzaré, sinó tot al contrari; un home implantat en el cim de l'ideal conservador, encara que la seua mediocritat abans ho associaria a la cutrez que als valors d'antany; un home que res ha tardat a alterar, per al futur eliminar, el contingut d'una assignatura el nom ambiciós del qual -Educació per a la ciutadania- fa riure, perquè abans hauria de cridar-se Manipulació per a la ciutadania, una matèria, que, a pesar d'esperançadora, lluny d'educar, es maneja com a arma política, com a ferramenta ambigua de control. I, en efecte, el barbut, utilitza arguments raonables per a justificar les modificacions, perquè cert és que no hi ha raó per a polititzar l'educació; però resulta com menys irònic al·legar tals raons per a defendre un altre cobert polític ideat amb l'únic propòsit d'eradicar allò que s'ha imposat per l'oposició.

I és que quelcom tan elevat com l'educació no admet la flexibilitat que li presumeixen; no deuria mai sotmetre's a voluntats particulars de persones o partits, perquè la seua categoria és tal que no pot menys que alçar-se com a pilar bàsic, com a ideal suprem del nostre ser. Perquèl'educació que rebem és la que assenta les bases de la nostra existència, com a homes i com a espècie, d'ací que haja de ser racional i lliure d'imposicions, quelcom que no es concep en el sistema actual. I, per això, m'alce com a oposició al mateix, com a oposició al bipartidisme i al politiqueig barat, i vos inste a sumar-vos a la revolució. A una revolució per a la reforma, una reforma profunda, des dels pilars fins al sostre del sistema. I, entre altres mesures, entenc com essencial la instauració d'un nou model educatiu, al marge del que coneix i basat en la llibertat de l'individu. Un model aliè a ideologies o estúpids bipartidismes, en el que aprenguem a qüestionar tot allò que se'ns mostra.

Una educació que, com a Plató en els jardins d'Academo, promoga la reflexió i l'ànsia de coneixements, perquè quant millor instruïts siguem, millor sabrem discernir i, per tant, decidir en llibertat; i és que l'únic mode que un acte siga lliure és entendre la seua transcendència. Impedim perquè que coarten més el nostre aprenentatge i actuem com a homes de ciència, sempre indagadors i meticulosos, a la recerca de qualsevol error d'interpretació i a la recerca també del progrés; del progrés social i humà, de l'ascensió de l'espècie fins al món de les Idees, fins eixe Món millor que durant tant de temps hem anhelat. Deixem, per això, d'educar-nos en paraules buides i guiem el nostre camí a la nova educació; a una educació per a la ciutadania i per a la humanitat; una educació en inferència i bon Amor, orientada al bé comú i al benestar de tots els homes, perquè de tal educació dependrà el nostre destí i el de tots els nostres germans.

Manuel Belmonte Gallego

Responsable de Moviments Socials EUPV-Alcoi

http://www.aramultimedia.com/ca/tribuna_oberta/en_els_jardins_d_academo-12366.html
http://www.pagina66.com/2012/09/14/opinion-en-els-jardins-dacademo/

La polarització social en el sistema educatiu

Artículo publicado por Vicenç Navarro en la columna “Pensamiento Crítico”
en el diario PÚBLICO, 11 de septiembre de 2012

Este article assenyala com el sistema educatiu reproduïx la polarització social a través de la transmissió de valors que canvien segons les distintes classes socials del país.



Una de les característiques del sistema educatiu dels països del sud d'Europa (que en molts aspectes s'assembla més al llatinoamericà que a l'europeu) és la seua polarització per classe social. Els fills de les famílies de renda mitjana alta i alta (el que solia cridar-se burgesia, xicoteta burgesia i classe mitjana  professional) van generalment a escoles privades i els fills de les famílies de les classes populars (classe treballadora i classes mitjanes de renda mitjana i baixa) tendixen a anar a les escoles públiques. El sistema educatiu servix així una funció importantíssima en la reproducció de l'estructura social de tals països. Un cas clar d'això és la situació a Espanya.
Són estos països del Sud d'Europa, per cert, els que han tingut menor mobilitat social ascendent en la Va unir Europea (UE), sent el seu sistema escolar un element important en l'establiment d'una societat de classes en què el millor predictor de la classe social a què una persona pertany continua sent la classe social a la qual pertanyen els seus pares.
No cal ni dir-ho que totes les societats, incloses les més avançades política i socialment, com són les societats escandinaves, tenen escoles privades que, en general, eduquen els fills de les  elits financeres, econòmiques, mediàtiques i polítiques. Però en cap d'estos països, el fenomen d'estratificació social és tan accentuat i massiu com en els països del sud d'Europa. I, dins d'ells, Espanya és un dels països on tal estratificació social és més accentuada. Paradoxalment, gran part d'estes escoles privades que eduquen a la infància i joventut de les famílies de majors ingressos són escoles de l'Església Catòlica. I dic paradoxalment perquè en els seus postulats tal institució s'autoidentifica com a servidora dels sectors socials més necessitats, humils i amb menys ingressos. Esta relació preferencial de tals escoles confessionals amb les classes més benestants respon a la identificació de les institucions religioses amb les estructures de poder, un fet històricament evident a Espanya amb l'Església Catòlica, una de la màxima valedora de tal estructura.
Quins són els valors que es transmeten en tals escoles?
Com he indicat abans, l'existència de dos tipus d'escoles (privada i pública), servint sectors socials segons classe social, encara que és particularment accentuada a Espanya, existix en pràcticament tots els països. En EUA (on hi ha un percentatge major de xiquets i adolescents en escoles públiques que a Espanya), s'ha fet un estudi dels valors que es reproduïxen en els distints sectors de la població, a través de tota una sèrie d'institucions que van des de la família fins a les escoles. Este estudi, realitzat pels professors Paul K. Piff, Daniel M. Stancato, Stephane Fite i Rodolfo Mendoza de la Universitat de Califòrnia i pel Professor Dacher Keltner de la Universitat de Toronto, finançat per la institució científica de major prestigi d'EUA, (The National Science Foundation) ha tingut gran impacte en aquell país.
Els resultats d'este estudi són preocupants perquè mostren que les societats  amb major nivell de desenvolupament econòmic estan lluny de ser cohesionades, transmetent valors a través, entre altres institucions, de les educatives, que subratllen autoritat, comandament i jerarquia a uns sectors de la població  que gaudixen de majors rendes i riqueses, al mateix temps que emfatitzen docilitat, obediència, i resignació, quan no passivitat, als majors constituents de les classes populars. És també important assenyalar que la pròpia realitat quotidiana que les classes socials experimenten en la seua vida, marca i deixa empremta profunda en l'adquisició de tals valors. L'estudi citat anteriorment mostra, per exemple, que valors de solidaritat, atenció a les persones amb majors dependències i vulnerabilitats, són més comuns entre les classes populars (per haver experimentat situacions que requerien tals accions de solidaritat i suport d'altres persones) que entre les persones més benestants que es van caracteritzar per sostindre valors més individualistes, més centrats en un mateix, i menys sensibles a les necessitats d'altres. Actituds de tolerància cap a actituds incíviques –com ara “fer el que et done la gana”- eren molt més comuns entre adolescents de classes benestants que entre els pertanyents a les classes populars.
Un estudi semblant no s'ha fet a Espanya. En el nostre país, les institucions científiques de major prestigi, profundament conservadores, no toquen temes que puguen incomodar a les estructures de poder. Però és més que probable que si tal estudi es realitzara a Espanya, el resultat seria quasi idèntic o inclús pitjor. I dic pitjor perquè hi ha evidència que les classes benestants d'Espanya són més insolidàries que les seues homòlogues en altres països. Exemples hi ha diversos. Un d'ells ho vam veure veure recentment, quan els súper rics a França i Alemanya van indicar la seua voluntat de pagar més impostos com a acte de solidaritat amb la resta de la població en un moment de crisi. Coneguts súper rics a Espanya, representatius dels punts de vista de les classes més adinerades del país, es van distanciar clarament del suport a tal mesura, expressant el seu profund desacord. En realitat, tals classes benestants eviten el fisc (inclús amb mesures il·legals per mitjà del frau fiscal) en proporcions molt més elevades que els seus homòlegs en altres països. Les  causes d'esta major insolidaritat de tals classes es deu a la seua pròpia història. Van guanyar una guerra enormement sagnant i van establir una dictadura enormement repressiva en defensa dels seus interessos. La seua arrogància, intolerància, hostilitat a la diversitat i pluralitat, i comportament incívic (on l'insult sistemàticament substituïx a l'argument i debat) són símptomes d'una classe que es considera a si mateixa com la classe dirigent (bé per dret natural o diví) i que s'expressa a través d'aquelles institucions mediàtiques i polítiques que controlen o tenen major influència.