L'OMBRA INVISIBLE DEL “ENEMIC” I LES PORS DEL PP

El tarannà del PP en qualsevol conflicte laboral destaca per l'absoluta prepotència i menyspreu a qui pensa d'una altra manera. El mateix alcalde de Toreno, Pedro Muñoz (PP) ha cridat “panoli del cul” al ministre d'Indústria, José Manuel Sòria, per la seua indiferència i falta de sensibilitat amb la vaga dels miners asturians, demanant al govern que ho aparte com més prompte millor de la negociació per la seua falta de respecte i menyspreu absolut cap als treballadors.

Esta és la dinàmica comuna d'estos privatizadores de sons i il·lusions, acabar amb les conquistes socials dels últims 100 anys de lluites obreres, aconseguir l'objectiu final d'un sistema feixista per a emmudir veus, perseguir i empresonar a qui dissentisca o exercisca el dret a manifestar-se lliurement.

El seu estil els delata i no poden evitar viure amb la por en el cos: por a què la gent pense, por a les reivindicacions, por a què milions de persones prenguen consciència de l'enorme error d'haver-los votat, por a què els perseguisquen com ja va passar quan van promoure la genocida guerra d'Iraq. El seu temor els fa actuar en contra de les lleis, manar als seus esbirros a apalissar menors com ja van fer a València. El seu por navega amb ells en la seua cobdícia desmesurada perquè saben que estan actuant malament, que un dia l'explosió social se'ls pot portar per davant i acabar penjats en qualsevol plaça pública com el seu admirat Mussolini a Itàlia.

Després que ETA deixara les armes“l'enemic” som les persones que lluitem, l@sactivistas del 15M, l@s sindicalistes, l@syayoflautas, les famílies de l@s dependents, l@sestudiantes, l@s immigrants que exigixen drets. Tot el conjunt de la societat organitzada que no té por a les seues represàlies i exabruptes neofranquistas. Tenen verdader temor que existisca gent que no té res a perdre i un futur digne que guanyar, per això es protegixen i es rodegen de guardaespatles, banquers i milionaris que els financen eleccions i negocis. Són els defensors de les grans fortunes i quan es produïxen estafes com la de Bankia els cobrixen les esquenes, els financen amb diners públics per a tapar els forats negres de milers de milions d'euros malgastats i evadits a paradisos fiscals.

Mentrestant l'estat espanyol agonitza i està a punt de ser “rescatat” per la màfia del Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional. El capitalisme salvatge del PP seguix el seu marxa imparable sobre els caps i el patiment de milions de trabajador@s.

Estan tensant la corda fins a límits inconcebibles i entre més estiren la nostra dignitat més gran serà la seua derrota.

Una atmosfera social insuportable

Com estranyar-se del malestar social que avança com una marea i que amenaça de rebentar-ho tot ja que s'estén la consciència que no tenim res a perdre que no ens hagen arrabassat abans?

A Espanya estem vivint una situació de malestar creixent, angoixosa i que pot explotar per desesperació insuportable. No valen pegats ni retòriques governamentals. Els polítics ocupen el lloc que abans tenien els terroristes en la llista de les més grans preocupacions dels ciutadans. Van a la parell dels banquers i dels lobbys financers que actuen davall l'etiqueta de “mercats”.

Els mitjans de comunicació ens desconcerten: estafes de milions que fugen a paradisos fiscals; persones tingudes per respectables que mentixen davant dels tribunals; institucions religioses, militars i garants de l'orde públic que especulen amb diners negres; clergues que, en un Estat que garantix la llibertat de consciència, reben milions d'euros a l'any dels pressupostos de l'Estat, incapaç d'obtindre el finançament dels seus fidels.

Pretenen imposar les seues creences en les escoles a càrrec de l'Erari i impartides pels que no han superat les proves a les que se sotmeten tots els docents davant de tribunals imparcials. Són designats pels bisbes, però pagats per l'Estat. Les religions han d'aprendre's en els temples o en les llars. És convenient que en els col·legis s'impartisca Història o Fenomenologia de les religions com a integrants de les diverses cultures.

Vivim un ambient de desfici, fam i desolació de milions de ciutadans davant del silenci de governants que es desqualifiquen mútuament, mentres la desocupació supera els cinc milions i més de 500.000 famílies sobreviuen sense un només dels seus membres amb treball fix.

I el que pareix un malson, en un país que es comptava entre els deu més desenvolupats del món i amb una economia florent, s'ha punxat eixa bambolla immobiliària i financera que molts veníem denunciant. Ningú es fa responsable ni és portat davant dels tribunals perquè reten comptes i paguen per la seua depredació i malversació embogides.

Però no podem vindre'ns baix al contemplar un món al revés en una atmosfera de bogeria en què pretenen que “tot val” sempre que produïsca beneficis per a uns pocs, a costa de la pobresa de la immensa majoria.

L'inimaginable fins ara, l'espectre de la pobresa aconseguix ja a centenars de milers de persones de classe mitjana, que fan cua davant de menjadors i centres de repartiment d'aliments d'organitzacions de la societat civil. O que van a les nits a rebuscar en els contenidors de desperdicis dels grans supermercats.

Creixen la pobresa, la desigualtat, la marginació i l'exclusió. Es mantenen els pressupostos per a armament, es vulneren drets humans fonamentals i es privilegien les relacions amb règims polítics que mantenen la pena de mort, la tortura com a sistema i la injustícia social com a mètode.
Perquè no ens arrossegament la desil·lusió i s'apague l'esperança podem compartir un text que puga animar-nos a acostar el muscle per a fer que cada dia, cada minut es llenen de sentit perquè no hem pogut haver nascut per a patir i contemplar tanta injustícia de mort.

Perquè mor lentament qui es transforma en esclau de la rutina, repetint els mateixos trajectes, no s'arrisca a obrir-se a nous horitzons i no li parla a qui no coneix. Qui no s'accepta com és i no actua en conseqüència, preferix el ja conegut encara que mesquí a un remolí d'emocions, d'eixes que rescaten la brillantor dels ulls, transformen en somriures els badalls, i en oportunitats els problemes.

El que no s'atrevix a canviar de rumb quan està infeliç en el treball, qui no arrisca la veritat per l'incert per a anar darrere d'eixe son que ho desvela. Qui no es permet alguna vegada fugir dels consells sensats. Qui no viatja, no llig, qui no sent música, qui no és amable amb si mateix. Qui destruïx el seu amor propi sense reconduir-ho cap a horitzons d'harmonia, qui no es deixa ajudar. Qui passa els dies queixant-se de la seua mala sort o de la pluja incessant o que no s'atrevix a preguntar sobre un tema que desconeix o no compartix el que sap. Qui no compartix les seues emocions, alegries i tristeses, no confia, no ho intenta, no tracta de superar-se o no aprén de les pedres del camí de la vida, qui no ama i es deixa amar.

Evitem esta mort silenciosa i avorrida, recordant que ser viu exigix un esforç major que el simple fet de respirar. Però que, al fi, ens reconcilia amb la vida.

Motius per a la desobediència civil

Hem d'obeir les lleis quan els que les promulguen i apliquen es conduïxen de manera immoral? Hem de continuar pagant impostos quan es destinen a fins immorals? Amb el Rei al cap, els representants de l'Executiu, el Legislatiu i el Judicial, s'estan comportant de manera tan indecorosa que sobrepassa els límits de l'espectacle.




Després del seu escandalós afonament, Bankia, l'entitat financera portada a la fallida pels gestors polítics del Partit Popular va ser salvada per l'Estat. Quelcom que no podran dir els malalts que moren per falta d'assistència sanitària. El ministre Luis de Guindos ha anunciat en el Congrés que l'Estat, a través del FROB, “recolzarà plenament qualssevol necessitats de capital que tinga l'entitat”.

O siga, que hi ha diners per a Bankia però no n'hi ha per a la Sanitat ni per a l'Educació públiques, que estan patint severs retalls pressupostaris. Recorden quan Mariano Rajoy demanava “uns pocs euros al mes” referint-se al límit que hauran de pagar els pensionistes pels medicaments en funció de la seua renda? Un esforç, deia, “necessari i imprescindible, perquè en este moment no hi ha diners per a atendre el pagament dels servicis públics. No hi ha diners perquè hem gastat moltíssim en els últims anys”.

Però hi ha diners a cabassades per a Bankia. En un primer moment, Guinders va estimar que necessitarà 9.000 milions d'euros addicionals entre capital i provisions, el gros dels quals seran aportats pel sector públic. Però tot apunta que la injecció final serà d'al voltant de 23.000 milions de diners del contribuent. L'aportació de diners públics en Bankia, suposa:

Dos vegades la tisorada a sanitat i educació. Equival pràcticament a la mitat de tot l'esforç dramàtic que s'està duent a terme per a rebaixar el dèficit de la nou dada del 8,9% al 5,3% imposat per Brussel·les.
Quatre anys de tot el que es gasta en investigació: La injecció en Bankia equival a multiplicar per quatre tots els diners que l'Estat gasta en investigació en un any.

El 80% de la factura del deute: La crisi, que primer va augmentar el volum de deute de l'Estat i la portarà fins al 79% del PIB a final d'enguany, ha incrementat també amb força els diners que s'ha de destinar a pagar els interessos per finançar-se davant de l'augment de la desconfiança sobre Espanya. Enguany, a esta partida es destinaran 28.800 milions d'euros. La paradoxa és que, en compte d'endeutar-se per a invertir en àrees productives o en investigació, la major part d'estos diners s'ha de destinar a pagar venciments de deute anterior. Entre el deute a curt termini (lletres) i els bons, que són emissions a llarg, el país ha de tornar uns 145.000 milions d'euros al llarg d'este exercici. Font: El País.

Mentrestant, es descobrix que Hisenda li va concedir al banquer Botí temps suficient per a regularitzar les seues cuentas opaques i esquivar el delicte fiscal. Emilio Botí, el seu germà Jaime i tots els seus fills s'han salvat de la presó i d'unes fortes sancions gràcies a la benevolència de l'Agència Tributària —implacable perseguidora del contribuent que cometa la menor relliscada— que, al juny del 2010, en compte de manar-los a la inspecció els va concedir un temps preciós per a regularitzar la seua situació. Els Botí van pagar 200 milions d'euros sense ser sancionats. Ara, el jutge de l'Audiència Nacional Fernando Andreu arxiva la causa confirmand en la interlocutòria que esta regularització basta per a concedir la crida “excusa absolutòria”.

Quan la Justícia és un conya
En 1985, l'alcalde de la ciutat de Xerés, Pedro Pacheco, va pronunciar una frase que ha fet història: “la Justícia és un perfecta conya”. En 2012, l'afirmació manté plena vigència per obra i gràcia del president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar. El comportament del qual ha omplit el got de la credibilitat de la Justícia.

Així que no és res estrany que un altre jutge corrupte s'acabe d'alliberar de la presó a pesar d'haver sigut condemnat per suborn. A l'abril del 2007, l'exmagistrat de Marbella (Màlaga) Francisco Javier d'Urquía va cobrar 60.000 euros d'Azan Khan, un imputat en el cas Hidalgo de blanqueig, a canvi de deixar-li en llibertat baix fiança tant a ell com a la seua esposa i al seu fill. Condemnat per suborn, el Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia ha alliberat a Urquía d'entrar a la presó per a complir una condemna de dos anys per este delicte.

Retalls per a tots, menys per a l'Església i el Rei
L'Església Catòlica seguirà sense tindre que pagar per llei l'Impost sobre Béns Immobles (IBI) i no tindrà tampoc que patir cap retall pressupostari en la quantitat que rep de l'Estat. La majoria absoluta del PP i el suport de CIU han tornat a frenar la proposta de l'esquerra política perquè també l'Església participe de l'austeritat generalitzada.

Segons IU, l'Estat entrega a l'Església Catòlica més de 9.000 milions d'euros anuals entre portaciones directes i indirectes: assignacions tributàries via IRPF, exempcions en distints tributs, finançament de personal que impartix religió catòlica i de centres d'ideari catòlic, transferències per a assistència sanitària i obra social, finançament de funcionaris capellans, manteniment de patrimoni artístic de la seua propietat, i altres subvencions i finançament d'esdeveniments religiosos o per a associacions d'àmbit local.
L'austeritat imposada als espanyols tampoc s'aplicarà al caçador major d'elefants del Regne, l'august sogre d'Iñaki Urdangarín. Els dos partits majoritaris, PP i PSOE, s'han negat a rebaixar l'assignació de la Casa del Rei. En 2012 la família reial percebrà 8,26 milions d'euros, un 2% menys que en 2011. El diputat Joan Tarda, d'ERC, ha criticat que el monarca coure “cent vegades més” que el president del Govern i guanye en un sol dia el mateix que un mileurista en tot un any.

El ciutadà que proteste cívicament en el carrer contra este repugnant panorama es trobarà amb la repressió policial. L'única resposta que és capaç de donar un Estat caigut en mans dels autèntics antisistema: els que corrompen el sistema democràtic.

Una mostra de l'actuació dels policies formats en la mateixa escola policial en què va aprendre maneres Romero, la fusta.

L'informe anual d'Amnistia Internacional sobre L'estat dels drets humans en el món dóna compte de les informacions que denuncien “l'ús excessiu de la força” contra les manifestacions del 15-M, també conegut com els indignats. Encara així, hem de perdre la por. No hi ha policia suficient per a fer callar a l'immens conjunt de parats, precaris i gents de qualsevol tipus i condició empobrides per esta banda organitzada de pocavergonyes amb punyetes.

Rajoy només mira a Grècia i Alemanya

Inquietud per l'evolució de la crisi

L'Executiu, desbordat per la cosina de risc a 540, confia que baixe després de les eleccions

Guindos i Santamaría busquen suports a Alemanya i Washington

Ni tan sols veterans polítics, i per tant especialistes a posar cara de pòquer, com a Mariano Rajoy, Luis de Guindos o Cristóbal Montoro podien ahir ocultar en els seus rostres la tensió del pitjor moment econòmic de la història recent d'Espanya. El Govern està fent el que es puga per transmetre tranquil·litat, i dóna molts arguments tècnics per a això, en públic i en privat. Però la veritat és que la preocupació és difícil de dissimular, i ahir es palpava en el Congrés, no sols en El Govern, també en els grups de l'oposició.

Rajoy va guanyar les eleccions amb la idea que amb el PP arribaria la confiança dels mercats a Espanya. “La cosina de risc a Espanya s'anomena José Luis Rodríguez Zapatero”, va arribar a dir abans de les eleccions Soraya Sáenz de Santamaria, ara vicepresidenta. Amb Rajoy s'ha aconseguit una prima que no es veia des de 1993, quan encara hi havia pesseta i l'euro estava molt lluny. Mai el PP va imaginar un escenari tan complex cinc mesos després d'arribar a La Moncloa.

El Govern no té molt d'interés per l'autocrítica. “Per a criticar-me ja hi ha molts voluntaris, no entraré jo també”, sol dir Rajoy amb la seua coneguda rabasta. Ell i els seus estan convençuts d'haver fet els deures. No es veuen responsables d'eixa desconfiança a Espanya que mostren els mercats. Tal vegada per això les explicacions es busquen fora.

El discurs de Rajoy cada vegada s'assembla més al de l'últim Zapatero. El problema no és Espanya, és l'euro i Europa, insistixen tant el president com els seus ministres. La principal explicació de la prima disparada —ahir va arribar a 540 en un matí duríssima per a l'Executiu— és Grècia. Arguments quasi idèntics als de l'expresident.

I els mercats no ataquen només a Espanya, també a Itàlia. Els tres arguments principals són quasi idèntics als que repetia l'expresident socialista quan la prima acaçava al seu Executiu.

El Govern té prou identificats els problemes, tots exteriors —de Bankia pràcticament no es parla—, i està treballant per a resoldre'ls. Però admet que no és fàcil.

Tot es juga de moment a una carta bàsica i impredicible: les eleccions gregues. L'Executiu, segons diverses fonts, ha arribat a la conclusió que és molt difícil que quelcom es moga a Europa i en el BCE abans d'eixos comicis de resultat incert convocats per al 17 de juny. Es prepara així per a 18 dies de bogeria, en els que ningú sap què pot frenar la prima de risc. “Serà molt dur, però hem de passar esta ratxa i tot millorarà després”, assenyalava un ministre.

Si guanya l'esquerra, com indiquen els sondejos, l'eixida de l'euro de Grècia és una possibilitat. La pressió creixeria sobre Espanya, Itàlia i altres. Ningú sap bé què passaria. En tot cas, el BCE i Alemanya tindrien una papereta difícil. És quasi impensable que això no els obligara a reaccionar. Si no és així, i s'alien conservadors i socialistes per a fer un Govern que accepte les condicions de la UE, com va augurar ahir Guindos, arribaria un altre escenari, més estable, però també impredicible. No està clar ni tan sols quin seria millor per a Espanya. El que sí que assenyala El Govern és que és difícil que passe quelcom fins que es resolga eixa incògnita.

L'Executiu, en tot cas, no està quiet. La crisi només es resoldrà amb suport internacional. I això és el que està buscant. Ahir Guindos se'n va anar a Berlín per a reunir-se amb Wolfgang Schaüble, el poderós ministre d'Economia alemany. L'home del no. Un dels principals obstacles per als intents d'Espanya i altres països de convéncer al BCE perquè intervinga.

Hui Soraya Sáenz de Santamaría, la vicepresidenta, fins ara poc visible en assumptes econòmics, viatja a Washington i té concertades dos reunions importants: una amb el secretari del Tresor dels EUA, Timothy Geither (equivalent al ministre d'Economia), i la directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde.

Ambdós són personatges clau de les decisions econòmiques mundials i estan pressionant a Alemanya, fins ara sense èxit, perquè accepte un gir en la política europea d'austeritat i ajude als països amb problemes com Espanya. La crisi espanyola, que és la crisi de l'euro, inquieta molt als EUA, fins al punt que pot posar en risc la reelecció de Barack Obama.

El Govern espanyol assegura que el viatge als EUA de la vicepresidenta està previst i organitzat fa molt de temps i no s'emmarca en el moment de crisi del deute espanyol. Encara que siga així, és obvi que este és l'assumpte que monopolitza el treball de quasi tot El Govern de Rajoy, especialment de l'àrea econòmica, i serà sens dubte l'eix central d'eixes conversacions.

Guindos ja va viatjar als EUA a buscar suports fa setmanes. Espanya podria comptar amb el respatler de l'Administració d'Obama i del FMI si voldria promoure un gir de política a Europa, encara que Rajoy seguix de moment fidel a la seua aliança amb Angela Merkel i es nega a recolzar, almenys en públic, eixe gir en la política d'austeritat que defenen els socialistes francesos, per exemple.

Rajoy s'ha acostat a François Hollande, però en el seu entorn descarten que el president espanyol vaja a apuntar-se a un “front del sud” amb França, Itàlia i altres per a pressionar a Alemanya. L'estratègia de Rajoy continua passant per acostar-se als alemanys per a convéncer-los. Fins ara no ha tingut èxit.

Ja ningú en l'Executiu oculta que el problema són els alemanys. Fins a Mario Draghi, assenyalen en privat, pareix ja decidit a ajudar a Espanya. Però els alemanys, que tenen molt poder en el BCE, no li deixen. De fet, ahir a l'Executiu li arribaven quasi al mateix temps bones notícies de Brussel·les, ja que la Comissió admet retardar un any l'objectiu del dèficit i recolza que el fons de rescat ajude als bancs directament sense intervenció dels Estats —és el que necessita Rajoy perquè el suport no siga una intervenció—, i roïnes de Berlín, que rebutjava de ple esta segona opció.

Per a l'Executiu, tots els problemes estan fora, no a Espanya. A Alemanya, diuen, no hi ha claredat perquè Merkel està en plena negociació amb els socialdemòcrates per a aprovar el pacte d'estabilitat. A França, Hollande espera el resultat de les legislatives, també el 17 de juny. Holanda està sense Govern. Per això insistixen en el fet que vénen unes setmanes molt difícils.

Però també donen arguments per a tranquil·litzar: Espanya pot aguantar, assenyala Guindos, perquè no ha d'eixir a demanar molts diners enguany. El Tresor està ben finançat, assegura. No hi ha moltes subhastes importants en les pròximes setmanes. Rajoy, com a bon gallec, s'aferra ja a una sola idea: escamparà. Clar que el problemón espanyol seguix damunt de la taula: s'anomena Bankia, i està encara lluny de resoldre's.

ES INFORMACIÓN

Democràcia deprimida

Jordi Santonja, membre del consell polític d’Esquerra Unida ALCOI

En aquest país patim una depressió, no tan sol econòmica també psicològica. El país està gitat en el divan del psicòleg víctima de l’estrès que li està provocant aquesta crisi. Recorde una frase d’Eduard Punset “La gasela sols s’estressa quan veu al lleó i utilitza tots els seus recursos per a fugir, l’home s’estressa sols de pensar en un lleó”. I aquest país de pensar tantes vegades en la crisi, l’estrès ens ha superat. I amb quines medicines se’ns pretén curar?

No ajuda a superar aquesta depressió pensar que en ser major, no podrà estar ben atès. Quan tingues un accident o una enfermetat greu pugues tindre els mitjans per a curar-te i tindre recursos per a tirar endavant. Tampoc ajuda gens pensar que no podràs donar una bona educació als teus fills, precisament quan has viscut en uns temps en què molts fills d’obrers han tingut accés a educacions universitàries i ,per tant, han pogut accedir a bones faines i llocs de decisió que abans estaven vedats a certes èlits familiars.

Realment és molt cruel pensar que teníem una de les millors sanitats públiques que amb pocs recursos econòmics podia donar unes prestacions més que acceptables, i un sistema educatiu que permetria accedir a estudis universitaris i conviure amb un fracàs escolar alt. És clar que el nostre estat de benestar tenia els seus defectes i es podrien millorar, però just quan parlàvem de ampliar-lo amb la Llei de dependencia i la de conciliació familiar i laboral, ha saltat pels aires i aquesta bambolla social també ens ha esclatat tot jun a la bambolla inmobiliària.

Sentia parla a un jubilat “Cuando mi hijo venga a pedirme dinero le diré que vaya a pedirselo a Rajoy, que yo ya he pasado hambre y he tenido que ir a trabajar a Alemania y Francia para sacaros adelante”.

I el pacient no millora ambles medicines imposades pel PP, no ens trauen de la depressió. Cada divendres quan ens alegrem pensant en el cap de setmana, es reuneix el consell de ministres i ens amargen amb un nou decret contra la població. Estem mal acostumats amb el fet que els polítics no compleixen les seues promeses electorals, però Rajoy utilitzava molt una frase en campanya: “Hablaremos con todo el mundo y haremos las cosas como Dios manda”. I ni tan sols això ha complit, perquè resulta que seu en una taula amb els seus ministres i governa a colp de Reials Decrets. Sols fa falta que Soroya aparega cada divendres deient -nos “No se vayan todavía aún hay mas”.

Podrien canviar la medicació i seure’s a parlar amb altres forces polítiques i reeditar elsPactos de la Moncloa. Probablement aquesta crisi siga més perillosa que la transició. Rajoy s’amaga deprimit darrere dels seus ministres que ens anuncien doble ració de Prozac, medicina del segle XXI, o més ració de sangria, medicina de l’edat mitjana.

Almenys Zapatero eixia en persona anunciant les retallades i buscava fins l’últim moment el recolzament de altres partits, per exemple a la reforma laboral aprovada en l’últim segon amb el suport del PNV. Fins i tot es permetia alguna alegria anunciant brotes verdes.

Rajoy, com els depressius culpa als altres de les seues desgràcies, com per exemple a tot allò que és públic. Però un del seus preferits són els sindicats, que realment han fet poc mal a Espanya i a la democràcia. És clar que tenen els seus defectes i errors, però per a trobar culpables d’aquesta crisi cal mirar cap a un altre costat. Segons l’Agència Tributària el 72% de tot el frau fiscal el fan les grans fortunes, les grans empreses i la banca. Però la medicina que els aplica a ells és amnistia fiscal, menys inspectors d’hisenda i de treball i una reforma laboral que rebaixa tots els drets i els sous de tots els treballadors.

També cal mirar en direcció a l’Església, la major propietària inmobiliària del país, no paga un cèntim d’IBI. No es parla de retallar ninguna subvenció ( i crec que han retallat i han pujat impostos per tot arreu). Tampoc és parla d’eliminar l’assignatura de religió a les escoles, en un país aconfessional. Però està clar que als amics de manifestació això no es pot fer.

I que farà aquest país malalt? Esperar un altre divendres i deprimir-se més i no actuar víctima de l’estrès?

O per contrari, farà com la gasela, reaccionarà i fugirà del lleó de la crisi?

“Con el Bloc hemos topado, amigo Sancho”

Manuel Belmonte
Menbré del Consell Pólitic Local d'Esquerra Unida Alcoi

L’Església Catòlica té un bon protector dels seus interessos econòmics a Alcoi, i no és únicament, com seria d’esperar, la dreta tradicional que al llarg de la història ja ha facilitat i augmentat els privilegis d’aquesta Institució per sobre dels criteris d’igualtat, de llibertat i de justícia social que empara l’actual Constitució, sinó també –i qui anava a pensar-ho- un partit polític que es reclama de progrés. El Bloc d’Alcoi ha fet jocs malabars per a argumentar el seu vot contrari a la moció que EUPV-L’Entesa i PSOE van acordar per demanar allò que en un Estat aconfessional hauria de ser obvi: que l’Església Catòlica, com tot “cristo”, pague l’IBI de les seues propietats no dedicades al culte religiós (que són moltes i que suposen uns 3.000 milions d’euros per a les arques públiques).

En moments com els que estem vivint de crisi econòmica, amb retalls de prestacions i de serveis bàsics, on se’ns demana sacrificis salarials i s’augmenten els impostos com el de l’IBI per a tothom, l’Església i el conjunt de confessions religioses, per gràcia divina, continuen exemptes de les obligacions de la resta dels mortals. La moció presentada per EUPV-L’Entesa feia menció, no sols a l’Església Catòlica, sinó també a totes aquelles Institucions, religioses o no, que també tenen aquest mateix privilegi, però remarcava el cas de l’Església Catòlica perquè és evident que és la més beneficiada per aquest privilegi lliurat des dels acords entre el Govern d’Espanya amb la Santa Seu sobre assumptes econòmics de 1979. Ella soles sumaria més del 90% de totes les aportacions que aquestes Institucions haurien de fer si s’apliqués  la igualtat de tributs per a tothom.

El que li ha molestat al Bloc és que es féra menció explícita a l’Església Catòlica, i això és el que ha utilitzat com a excusa per no votar a favor de la moció. Es pot entendre, i per suposat respectar, els lligams catòlics dels regidors del Bloc, però no s’entén de cap manera la seua actitud com a representants d’un partit autodenominat progressista. Farien bé en deslligar les seues creences religioses de les seues pràctiques polítiques. Amb la seua actitud han impossibilitat una proposta que s’aplica en quasi tota Europa, fins i tot en la mateixa Itàlia, que han aprovat Ajuntaments governants pel PP, com Zamora, León o Valladolid, i amb la que estan d’acord –tal i com arreplega l’enquesta de Metroscopia- el 75% dels creients catòlics.

Així, la gran majoria de creients, els qui practiquen la solidaritat i l’ajuda als més necessitats, que estan a peu de carrer i saben de les dificultats socials, que per les seues conviccions cristianes dediquen la seua vida al voluntariat de manera altruista i sincera, entenen el que és just i de sentit comú. Perquè no es tracta d’atemptar contra l’Església, com diu el PP, sinó d’aplicar justícia i igualtat per a tots. L’Església espanyola és la segona major propietària de bens del conjunt de l’Estat, dels quals una gran part són utilitzats per a activitats econòmiques i no per a culte. I es tracta simplement de fer que ells, igual que tots, també aporten el seu esforç pel benefici comú. Si els regidors del Bloc d’Alcoi pensen que amb el seu vot “s’han guanyat el cel”, el que han fet és “cobrir-se de glòria” i perdre la confiança terrenal de la gent de progrés. Que Déu ens agafe confessats.

Articlé publicat en el periodic pagina 66 d'alcoi