Alberto Garzón – Consell Científic d'ATTAC Espanya
Estem patint una crisi financera i una crisi econòmica, però… què vol dir açò realment? Per a la majoria dels economistes i tertulians estos són processos aparentment desconnectats. I, quan hi ha sort, la connexió entre ambdós tipus de crisi és poc clara i en tot cas molt dèbil. Tant és així que estos dies estem veient com el govern espanyol tracta de rescatar al sistema financer amb mesures que única i exclusivament es referixen al món de les finances, sense menció expressa al món de l'anomenada economia real. Però, què és l'economia real i per què es contraposa a l'economia financera? Quins nexes existixen entre ambdós conjunts de processos i com es produïx la interacció entre ambdós? Només responent a estes preguntes estarem preparats per a respondre la pregunta més inquietant de totes: funcionaran les mesures pactades entre PP i PSOE per a sanejar el sistema financer?
Este és un post probablement complex per als no iniciats en economia, però tractaré de mantindre una actitud pedagògica a fi de fer més fàcil la comprensió dels fenòmens tractats. He de dir que estem davant d'un post fonamental per a comprendre el sistema econòmic capitalista i, concretament, el funcionament del sistema financer. Estic convençut que qui ho seguisca -sobretot si aprofundix amb altres materials- adquirirà una visió molt més clara de la situació actual.
El sistema financer i les seues funcions
El motor del sistema capitalista és el creixement econòmic, els fonaments del qual ja expliquem en el seu moment. Sense creixement econòmic no hi ha creació d'ocupació ni ampliació de les capacitats productives -el que suposaria millores tecnològiques per a la societat-. Però perquè existisca creixement econòmic ha de completar-se i reiniciar-se el cicle del capital, açò és, el procés pel qual un empresari aconseguix posar en marxa un reeixit procés de producció/venda i reinvertix els beneficis obtinguts per a reiniciar el cicle en una escala major. En eixe cicle poden distingir-se tres fases: a) el finançament de l'operació, b) el procés de producció en si mateix, i c) la venda del producte. Si alguna fase no es completa el sistema entra en crisi. Com recordareu, estes possibilitats ja van ser descrites ací amb més detall.
Sabem llavors que perquè el cicle del capital puga completar-se, i perquè hi haja creixement econòmic, és necessari entre altres coses que la primera fase -la de finançament- puga completar-se. És a dir, les empreses que desitgen iniciar processos de producció han de poder obtindre els fons d'alguna part -bé acumulant-los elles mateixes o bé obtenint del cridat sistema financer, açò és, demanant-los prestat-.
En efecte, el sistema financer és el conjunt d'institucions que intermèdia entre els subjectes econòmics que estalvien i els subjectes econòmics que invertixen i consumixen. Si parlem d'una empresa productiva estem parlant de préstecs a la inversió, necessaris per a iniciar el cicle del capital. Eixos préstecs els realitzen les entitats financeres d'intermediació, que per a simplificar cridarem bancs (encara que jurídicament poden ser caixes, cooperatives o altres entitats).
Els bancs tenen la capacitat de convertir l'estalvi en inversió creant diners bancaris. Com se sap, el banc utilitza l'estalvi -el meu, per exemple- per a prestar-se'l a les empreses. La primera tasca d'un banc és la de d'arreplegar tot l'estalvi possible i per això, entre altres activitats, els bancs competixen per captar depòsits i domiciliar nòmines. Els bancs decidixen pagar una determinada quantitat per eixe estalvi captat (diguem un 1%). La segona tasca d'un banc (1) és la de prestar eixos diners a un altre subjecte econòmic, és a dir, a una família, empresa o a un Estat que necessite invertir o consumir. Per esta segona tasca rebrà un percentatge major a l'anterior (diguem un 5%) de manera que la diferència entre ambdós serà el benefici de l'activitat d'intermediació financera (un 4% en el nostre exemple).
El banc es limita a deixar una xicoteta part en el banc per si hi ha demanda d'efectiu, açò és, si la gent traurà diners de la finestreta o caixer. Mentres no acudisca tot el món a traure diners de forma simultània, el sistema funciona. Això sí, com hem dit el banc no presta gratis. Ho fa aplicant un tipus d'interés, és a dir, un percentatge sobre els diners prestats.
Tècnicament parlant podem dir que els diners prestats a una empresa que desitja produir es convertix en capital (es transforma en maquinària) i simplement espera rebre una part del guany. En realitat l'interés és una punció sobre el guany. O, dit en paraules de Marx, es produïx el desdoblament del guany en dos parts: la que rep el propietari dels diners -el banc- i la que rep qui utilitza el capital -l'empresari-. Si analitzem este fet trobem un possible i important conflicte: el que es produïx entre ambdós parts, que lluiten per emportar-se la major part del guany (que al seu torn és obtinguda sobre la base de l'esforç dels treballadors). Es diu llavors que hi ha tensió entre el capital financer i el capital productiu, fins al punt que l'excessiu poder del primer pot portar a deteriorar la capacitat del segon i amenaçar amb una crisi (2).
El fetitxisme dels diners: fer diners només a través del diners?
Fins este punt podem veure que hi ha dos tipus de capitalistes teòrics (3). Per un costat estan els capitalistes financers, els diners dels quals (D) es reproduïx en la forma D-D' (on D'>D), la qual cosa vol dir que en aparença els diners es transforma en més diners sense passar per cap procés. Per un altre costat estan els capitalistes productius, els diners dels quals (D) necessita passar per un procés de producció (P) de mercaderies (M) perquè de més diners (D'), en la forma DM-…P…-M'-D'. Tenim ací dos formes possibles de fer diners amb el diners disponible, però a través de mecanismes diferents. El cicle curt D-D' es correspon amb el capitalista financer i el cicle llarg DM-…P…-M'-D' es correspon amb el capitalista productiu. A qui preferixen vostés?
Açò genera una falsa aparença, o el que Marx cridava el fetitxisme del capital (4). La gent comença a pensar que els diners és capaços de generar més diners de forma autònoma. Atés que el seu diners està en el banc i al cap de cert temps el banc li remunera un tipus d'interés determinat… l'individu tendix a pensar que és un procés desconnectat de la realitat. El mateix ocorre amb les accions o el que s'anomena “capital fictici”, i que convé detindre'ns a estudiar.
Les accions d'una empresa representen el capital invertit que hi ha en la mateixa. Imaginem les accions de Repsol, que representen el capital invertit en concepte de perforadores i tota la infraestructura necessària per a l'explotació i refinat del petroli. Però en realitat els diners està ja convertit en capital, és a dir, està en eixes mateixes infraestructures. El paper que simbolitza l'acció és en realitat una espècie de duplicat. Encara que l'acció es presenta com a capital i encara que es pot comprar i vendre (en la bossa) i té el seu propi preu (que es mou dalt i baix amb les seues pròpies lleis), és en realitat capital fictici. Per això quan cau la bossa el que percebem és la desvaloració d'eixe capital fictici. Però això no vol dir que desaparega capital -que es manté en el seu lloc- sinó que el capital fictici és el que desapareix. Les accions, com tot títol financer, són única i exclusivament drets de participar en els guanys presents i futures. Això és el que perd valor.
De fet també el deute públic és un dret de participar en els guanys presents i futures, només que en este cas parlem d'impostos. Qui compra deute públic no està comprant les carreteres o col·legis públics sinó el dret a participar en la següent recol·lecta d'impostos. El mateix ocorre amb les accions i els títols emesos per les empreses (com bons i obligacions): no compren el capital per se sinó el dret de participar en els guanys presents i futures.
Si el procés de producció falla -no es reinicia el cicle de capital, per exemple perquè les empreses no venen i no obtenen beneficis- o els impostos són insuficients en el cas dels Estats, el capitalista financer no pot cobrar el seu interés (la part del guany que li correspon). Llavors, i només llavors, arriba la crisi financera.
L'interés i la naturalesa parasitària del sistema financer
La naturalesa del sistema financer ha de comprendre's llavors com complementària a la del sistema productiu en el seu conjunt. És, en cert sentit, parasitària. Per això autors clàssics com Marx consideren al sistema financer improductiu des del punt de vista tècnic. El sistema financer és un simple instrument per a esperonar la producció, però al mateix temps pot exercir una tensió sobre la mateixa. Té, per tant, un rol contradictori. Sense el sistema financer, i molt particularment sense el sistema bancari, no s'haurien escomés grans projectes -com les grans infraestructures; ferrocarrils, per exemple- perquè hagueren necessitat ser finançats posant d'acord amb unes poques grans fortunes. Veja ací els exemples que vaig descriure per al cas espanyol.
Els bancs permeten centralitzar el capital, és a dir, acumular l'estalvi de molts subjectes diferents i poder finançar amb tota eixa suma les grans inversions via préstecs. Això esperona l'acumulació -el creixement econòmic- i permet al sistema econòmic ampliar el seu potencial. Però al mateix temps eixe fenomen ha de sustentar-se que la dita acumulació siga prou rendible com per a pagar el préstec. Perquè com l'interés ve a compartir el guany, sense esta no pot tornar-se el préstec ni pagar l'interés i el sistema pot trencar i entrar en crisi. Este fet contradictori ho expliquem també ací.
Els actius tòxics com a manifestació de la crisi financera
El sistema financer ha estat creixent a Espanya fonamentalment gràcies a la dinàmica de creixement de l'activitat productiva dominant en este país, és a dir, la construcció. Açò vol dir que ha prestat grans quantitats de diners a les empreses constructores i immobiliàries, a més d'haver especulat en els mercats financers internacionals (com comentàvem ací). Açò ha permés al sistema financer fer un negoci espectacular gràcies a la quantitat de préstecs i els diferencials d'interés (la diferència entre el que pagava per finançar-se i el que rebia per prestar).
Però l'hora de la ressaca arriba quan l'activitat productiva es deté. La bambolla especulativa esclata i el sistema productiu, que necessitava crèdit per a créixer (a causa d'un penós model de creixement basat en la desigualtat), es deté. Les constructores i immobiliàries no venen, i despedixen treballadors i trenquen. I el mateix sistema financer que proporcionava la gasolina al creixement econòmic es limita a comprovar que la seua font d'obtenció d'ingressos s'ha assecat. Ja no hi ha a qui donar-li préstecs amb què continuar obtenint beneficis. I a més ha de patir una desvaloració de gran part del seu actiu, perquè eixes vivendes, sòl i préstecs diversos ja no valen el que els comptables diuen que valen. És a dir, ha d'anotar-se pèrdues.
És llavors quan l'Estat entra a salvar entitats. El que fa és una socialització de pèrdues, tapant els forats amb diners públics. Diners que obté del deute públic, és a dir, prestat per subjectes que adquirixen drets de cobrament sobre els impostos que pagarem tots. L'Estat està concentrant-se a tapar els forats perquè el sistema financer estiga sanejat, però ara ve el problema: i després, què?
Imaginem que el sistema financer queda perfectament net gràcies al desembossament massiu de l'Estat. Ara els bancs ja no tenen actius tòxics perquè l'Estat se'ls ha engolit. Però, a qui prestarà el sistema financer ara? Amb qui compartirà el guany productiu? A quin subjecte econòmic s'abraçarà qual paràsit?
Tenint present que no hi ha guany productiu -estem decreixent- el sistema financer no vol prestar perquè serà assumir pèrdues. Conclusió 1: el sistema financer no tornarà a prestar fins que l'economia cresca. Però per un altre costat la supervivència del sistema financer depén del sistema productiu, que està afonant-se. És a dir, com més s'afone l'activitat productiva, més s'afonarà el sistema financer. Això significa que en la mesura que es continue deteriorant la capacitat econòmica dels subjectes econòmics -empreses, famílies, Estats- els actius que té el sistema financer perdran valor, és a dir, noves pèrdues i actius tòxics. Sorpresa! És a dir, un pou sense fons perquè és un sistema que necessita xuplar sang -guany productiu o impostos- per a sobreviure.
I de moment sobreviu amb els nostres impostos, a falta d'activitat productiva. I eixos impostos provenen, com es poden vostés imaginar, dels retalls en servicis públics. Cercle tancat. Encara que ja ahir plantegem algunes alternatives, en les pròximes setmanes parlarem de les polítiques radicals que cal prendre per a eixir d'este forat i cercle viciós.
Notes:
(1) En realitat i segons la teoria monetària endògena no és la segona tasca sinó la primera. Això vol dir que és la inversió la que genera l'estalvi i no al revés. Pot llegir-se la meua explicació d'açò ací.
(2) Els autors poskeynesianos consideren que en la nostra etapa de financiarización de l'economia es produïx este fet, és a dir, un excessiu poder del capital financer. Les seues propostes de política econòmica són les de regular el capital financer per a alliberar al capital productiu de la càrrega i punció que suposa la seua al mateix temps adversari i company. Segons la seua visió, de fer açò el capital productiu tindria nous espais per a permetre una nova etapa de creixement econòmic que creara ocupació.
(3) Ací cal entendre la figura com a rol. És a dir, el capitalista financer és la gran fortuna que invertix els seus estalvis en el banc o el xicotet treballador que té també en el banc els seus pocs estalvis per a la pensió. De la mateixa manera que un ciutadà pot ser un temps vianant i un altre conductor.
(4) Marx deia: “En la fórmula D-D' tenim la forma més absurda del capital, la inversió i materialització de les relacions de producció elevades a la més alta potència: la forma de l'interés, la forma simple del capital, anteposada al seu mateix procés de reproducció; la capacitat dels diners o, respectivament, de la mercaderia, de valorar el seu propi valor independentment de la reproducció, la mistificació capitalista en la seua forma més descarada”.
